El Regne Unit vol construir una onada de noves ciutats per pal·liar la manca d'habitatges

LondresPosar remei a la crisi de l'habitatge és un dels reptes més grans del nou govern britànic, que dirigeix Keir Starmer. Una de les promeses més ambicioses de la campanya electoral ha sigut que esperonarien la construcció d'1,5 milions d'habitatges en els cinc anys de legislatura. I per fer-ho, aposten per la fundació de noves ciutats. Aquesta política evoca la que va dur a terme Clement Attlee, el premier laborista que va aconseguir les claus de Downing Street al final de la Segona Guerra Mundial.

Un any després d'haver guanyat a les urnes Winston Churchill, l'executiu d'Attlee va promulgar la New Town Act, la llei que va permetre crear noves ciutats, necessàries per solucionar el que llavors també era un problema molt seriós, en part causat per la destrucció bèl·lica. En tres onades diferents, entre els anys 1946 i 1970, se'n van crear 32.

L'exemple més nefast és Preston, al nord d'Anglaterra, de l'onada del 1970, planificada per intentar unir diferents viles entre Liverpool i Manchester. En una decisió incomprensible, els urbanistes van situar la terminal d'autobusos a quasi quatre quilòmetres de l'estació de tren. El cas més reeixit, per contra, és Milton Keynes, al comtat de Buckingham, 90 km al nord-oest de Londres, en què les enquestes mostren que la immensa majoria dels 260.000 s'hi troben a gust, i on reben periòdicament arquitectes, urbanistes i constructors de la Xina per inspirar-s'hi i per aplicar solucions semblants a les noves megalòpolis del gegant asiàtic.

Ara, quasi vuitanta anys després d'aquella iniciativa d'Attlee, Starmer vol llançar la seva onada de noves ciutats. L'ambició dels laboristes és enorme. Cap altre govern no ha aconseguit mai uns nivells de construcció com els promesos en el temps en què s'han compromès a fer-ho. Si complissin, superarien en un 50% el millor dels rècords de qualsevol altre període de la història del país.

Preus estratosfèrics

Angela Rayner, la número 2 del Partit Laborista, vicepresidenta del cabinet i ministra d'Habitatge, va anunciar la setmana passada que abans que es compleixi el primer any de la victòria electoral, el juliol del 2025, el govern donarà a conèixer els emplaçaments triats per a les hipotètiques noves ciutats, que "hauran de tenir almenys un 40% de propietats assequibles".

Al Regne Unit, una casa considerada assequible no ha de superar el triple del salari mitjà. D'acord amb l'Oficina d'Estadística Nacional, el 2022, a Anglaterra i Gal·les, els ingressos anuals mitjans d'una persona amb un sou a temps complet van ser de quasi 40.000 euros. Això significa que una casa en costaria, com a molt, 120.000.

A Londres, d'acord amb l'indicador de referència de Nationwide, el primer banc hipotecari del país, una casa de tres habitacions i jardí en un barri del nord-est, de classe mitjana i mitjana baixa, costa entre 750.000 i 850.000 euros. A l'oest, a Hammersmith, una zona molt més benestant, el preu mitjà d'una residència de les mateixes característiques pot oscil·lar entre els 2 i els 3,8 milions.

El primer pas per dur a terme l'ambiciosa iniciativa és la reforma de la llei de planificació urbana, que empodera i obliga els consells municipals a autoritzar l'aixecament de més habitatges, eliminant restriccions burocràtiques per construir-ne. El govern va dur al Parlament les línies mestres d'actuació al discurs del rei, amb el qual va arrencar la legislatura el 17 de juliol.

Dos dies abans, els urbanistes i investigadors sobre polítiques d'habitatge Kane Emerson i Samuel Hughes feien pública una proposta i assenyalaven el punt exacte on s'havia de situar la primera d'aquestes noves ciutats, de nom Tempsford. Si fa no fa, a tocar de la intersecció de la línia fèrria de la costa est del país (East Coast Main Line, ECML), que uneix Londres i Edimburg, amb l'East-West Rail (EWR), que anirà d'Oxford a Cambridge quan se n'hagi completat la construcció, en principi entre el 2030 i el 35. Aquest nucli urbà encara imaginari sobre el mapa, Tempsford, estaria a 37 km de Cambridge i a 112 km d'Oxford.

'Sí al meu pati de darrere'

Kane Emerson és membre de l'aliança YIMBY, un acrònim anglès que vol dir 'Sí al meu pati de darrere', moviment a favor de la promoció immobiliària, que s'oposa als límits de densitat i que dona suport a l'extensió de les xarxes de transport públic. El YIMBY va néixer a l'àrea de la badia de San Francisco el 2010 davant la manca d'habitatge, i com a resposta als postulats del NIMBY ('No al meu pati de darrere'), que pretén tot el contrari, generalment per protegir zones rurals i mantenir una estructura del paisatge que xoca amb les necessitats residencials de la població.

Els plans del laborisme es poden veure entorpits, precisament, per l'oposició de les comunitats rurals, que volen continuar vivint envoltades de verd i natura.

"L'èxit de les noves ciutats depèn de la ubicació, sobretot si és en llocs on puguin alleujar la demanda de cases dels assentaments existents. En alguns casos –diu l'urbanista–, això significa establir-los al costat de nuclis ja existents, com la nova ciutat d'Edimburg [1767-1850]. En altres casos, se'n poden allunyar, però han d'estar connectats mitjançant enllaços ferroviaris ràpids i freqüents".

Per aquesta raó, els dos especialistes han situat Tempsford a la intersecció de les dues línies esmentades abans. Aposten per un nucli residencial d'entre 250.000 i 350.000 persones, més gran que Oxford o Cambridge, que també contribuiria a pal·liar l'escassetat d'espais per a laboratoris científics a les dues famoses ciutats universitàries i a Londres.

L'experiència de postguerra posa aigua al vi, però. Les tres onades de noves ciutats es van aixecar molt ràpidament: entre el 1947 i el 1950; 1961-64 i 1967-70. El també urbanista Graham Haughton, professor de planificació urbana i ambiental de la Universitat de Manchester, diu que "el repte implica fer-ho molt millor". I comenta el risc que les propostes de nous habitatges siguin valorades de forma favorable "sense un escrutini adequat sobre la qualitat de l'habitatge i el disseny dels barris, la reducció del risc d'inundacions o el respecte a la biodiversitat i la sostenibilitat". Les noves ciutats, conclou, "s'han d'introduir gradualment durant dècades perquè creixin orgànicament en comptes de crear paisatges urbans que reflecteixin una època particular d'estils de construcció". Just el que no es va fer després de la Segona Guerra Mundial, quan la qualitat de la construcció també va ser un problema que s'ha arrossegat durant dècades.