De resort turístic a presó de migrants: viatge al centre de deportació d'Itàlia a Albània

Shengjin, AlbàniaLes tanques que envolten el centre de detenció per a refugiats de Gjadër no tenen càmeres. Només dos policies albanesos esperen a les portes i permeten entrar diversos camions amb materials de construcció. Els voltants estan tranquils, un parell de veïns d'aquesta zona rural al nord d'Albània passegen pels carrils de grava. Mentre les fotografies es facin des de fora, la policia no té cap problema amb el grup de periodistes que escala el turó adjacent al centre per obtenir una perspectiva millor.

Ens trobem a les portes del centre de repatriació d'Itàlia a Albània, gairebé acabat d'obrir. Gairebé perquè, encara que la setmana passada setze persones fossin rescatades per les forces de salvament italianes i traslladades a Albània seguint les directrius de l'anomenat Acord Albània-Itàlia, la mateixa justícia italiana va dictaminar que “no poden ser retornats als seus països d'origen –Bangladesh i Egipte– perquè no els considera prou segurs”. Una sentència que ha fet que els centres de detenció segueixin buits.

L'assentament de Gjadër es troba a uns seixanta quilòmetres de Tirana, però el centre està allunyat de qualsevol nucli urbà; tan sols es veuen algunes cases particulars a metres de distància. Això evidencia la intenció d'aïllar les persones que Itàlia pretén tancar-hi mentre es processen les sol·licituds d'asil.

Ni càmeres ni banderes ni moviment a l'interior. Només els dos policies albanesos que custodien la porta, que no podrien entrar perquè tot l'espai que ocupa aquesta “presó per a migrants” és territori italià. Tampoc no hi ha càmeres enregistrant els encontorns: Itàlia no pot filmar territori albanès, i per això les càmeres estan disposades a l'interior. Gresa Hasa, periodista albanesa que ha seguit l'acord des de l'anunci, explica a l'ARA que “[l'acord] comporta una violació a la sobirania d'Albània. Cal puntualitzar que l'última vegada que Itàlia va obtenir aquesta extraterritorialitat va ser durant la colonització italiana d'Albània sota el règim de Mussolini. És una cosa històrica i simbòlica, i demostra que Itàlia segueix tenint un enfocament neocolonial cap a Albània”.

Això es fa encara més evident a Shëngjin, ciutat portuària d'uns 6.000 habitants, ubicada a uns vint quilòmetres de Gjadër. Al seu port industrial hi ha el centre de recepció on Itàlia traslladarà les persones que rescati abans de ser transferides al centre de Gjadër. Al recinte de Shëngjin sí que oneja la bandera italiana juntament amb la de la UE. A l'entrada al port industrial el guàrdia prohibeix travessar convençut: “Això és Itàlia. No puc deixar-vos passar i, per favor, respecteu-ho”, diu en italià.

Sander Marashi, director del port de Shëngjin, amb qui contactem per obtenir els permisos per entrar, repeteix el mateix mantra: “Ara mateix amb els italians aquí, no puc deixar-vos passar”.

Just davant del port un petit hotel de tres plantes, sí que permet accedir al terrat des del qual es pot veure l'interior d'aquest centre on, com a Gjadër, l'únic moviment prové dels treballadors italians.

De paradís vacacional a refugi de migrants

Shëngjin és una ciutat principalment de vacances, coneguda per les grans dunes de sorra. Això explica que estigui tan tranquil·la en aquesta època de l'any, pràcticament tots els negocis estan tancats. Ara bé, passejant pels carrers, crida l'atenció la quantitat de persones que porten shalwar —vestimenta tradicional afganesa—.

A l'Hotel Rafaelo, en ple passeig marítim, milers de famílies afganeses fa mesos que esperen la confirmació de les seves sol·licituds d'asil. Els primers van arribar el 2021 i se suposava que havien de rebre refugi als Estats Units o al Canadà. "Fa sis mesos que esperem", explica Anbar, un home de 55 anys que treballava "per a la companyia de documents d'identitat dels Estats Units a l'Afganistan". Prop de mil afganesos que esperen a l'hotel Rafaelo s'acullen al programa de Vises Especials d'Immigrant (SIV) destinat a afganesos que hagin servit al govern nord-americà o a les forces de l'OTAN liderades pels Estats Units a l'Afganistan durant almenys un any.

Per a moltes famílies que s'estan al Rafaelo, el procés s'allarga més d'un any. “Aquí hi ha molts problemes. Les meves filles no poden estudiar, no podien estudiar pels talibans allà, i ara tampoc no poden estudiar aquí”, es queixa l'home. Com ell, milers d'afganesos continuen esperant a l'hotel Rafaelo. Alguns van arribar fa dues setmanes com en Suliman [nom fictici], un enginyer industrial que treballava "per a la missió dels Estats Units a l'Afganistan" i que assegura que la seva sol·licitud d'asil ja ha estat aprovada i espera viatjar a Amèrica en les setmanes que venen. Altres, com Anbar, ja fa mesos que espera i encara no saben quant de temps més hauran d'esperar.

Un quilòmetre separa l'Hotel Rafaelo del centre de recepció italià acabat d'inaugurar. Entre ells un grafiti agraeix a Albània que els hagi acollit ja fa gairebé tres anys. Una acollida que no només s'allarga anys, sinó que sembla que continuarà atrapant refugiats en aquesta petita localitat del nord d'Albània.