Iran

"Aleshores em va mirar, va somriure i em va disparar"

Barcelona acull una conferència internacional d'activistes de l'Iran dos anys després de l'assassinat de Jina Mahsa Amini

Activistes iranianes a la jornada d'aquest dissabte a Barcelona.
18/09/2024
4 min

Barcelona"Els ulls que han cegat han servit per obrir-ne molts més", diu, amb la veu ferma, Kosar Eftekhari, una estudiant iraniana de 25 anys a qui un policia va buidar un ull amb una bala de goma a les protestes contra el règim dels aiatol·làs. La noia recorda bé com l'agent li va advertir que si no marxava de la manifestació al davant de la Universitat de Teheran, li dispararia a l'ull. "Quan vaig veure que estaven arrossegant unes companyes per endur-se-les em vaig alçar i vaig cridar «Deixeu-les!». Aleshores em va mirar, va somriure i va disparar". Una ferida que l'acompanyarà la resta de la seva vida, i que considera una "marca d'honor", perquè mostra que mai ha callat "davant la repressió".

Eftehari viu avui exiliada a Alemanya, però diu que encara té el cor a l'Iran, i com moltes de les seves companyes, dins el país i a l'exili, no està disposada a tirar la tovallola. Coincidint amb el segon aniversari de l'assassinat de la jove kurda Jina Mahsa Amini sota custòdia de la policia de la moral, que l'havia detinguda per no portar el vel d'acord amb el rigor de la República Islàmica, Eftekhari ha estat una de les convidades a la conferència internacional sobre el futur de les dones a l'Iran, que ha reunit a Barcelona aquest cap de setmana una quarantena d'activistes iranianes d'arreu del món.

La repressió del règim iranià és tan dura que de fins i tot cal inventar noves paraules. Com "encegats", que és com s'han quedat 400 manifestants d'arreu del país en aquests dos anys, que han perdut un o els dos ulls per les bales de goma o les perdigonades. Els supervivents lluiten per rebre tractament mèdic i continuar vivint.

"Apartheid de gènere"

Dos anys després de l'esclat del moviment Dona, Vida, Llibertat, el lema que condensava la lluita contra el que les activistes qualifiquen "d'apartheid de gènere" i contra totes les opressions a l'Iran, l'objectiu d'enderrocar el règim dels aiatol·làs no s'ha complert. Les eleccions del juny, després de la mort del president Ebrahim Raisi en un misteriós accident d'avió, han perpetuat el sistema polític amb el qual les activistes qualifiquen de "circ electoral", però els canvis socials són perceptibles. Els drets de les dones, la lluita contra l'obligatorietat de portar hijab en l'espai públic i el qüestionament de totes les formes de discriminació s'han convertit en el centre del discurs públic. Com diu la jove estudiant, "dones de totes les edats en molts llocs del país continuen dient un no rotund a l'obligatorietat del vel, i hi ha altres protestes, com mobilitzacions per millors salaris, les lluites ambientals o les que demanen justícia per a les víctimes de les execucions o els assassinats".

"El moviment Dona, Vida, Llibertat està viu. Molta gent, sobretot joves, continua lluitant des de la primera línia, i el que volem és un canvi de règim", explica l'activista feminista i investigadora Hamideh Saberi, especialista en estudis de gènere. Ella està convençuda que el règim no té marge de reforma: "És una teocràcia tirànica que porta al seu ADN la discriminació de les dones, i els que són considerats reformistes tampoc no canviaran res". Des del seu exili a Itàlia no ha parat de dir i de repetir que no es tracta només de l'obligatorietat de vestir el vel, sinó d'un canvi de sistema. I també insisteix que no esperen que ningú vingui a salvar-les. "Les dones estem a la primera línia de la política, i tenim les nostres líders: des de les noies que encara surten al carrer fins a les més conegudes, com Narges Mohammadi". Mohammadi és una activista que compleix una sentència de deu anys de presó a Teheran per defensar els drets de les dones, una lluita que li va ser reconeguda l'any passat amb el Nobel de la pau.

Unitat i lideratge

La conferència també va servir per deixar clar que les dones tenen molt a dir en el futur de l'Iran i que estan preparades de sobres per liderar la resposta als problemes més greus del país, com la crisi ambiental. L'ambientòloga Azam Bahrami, refugiada política a Itàlia, estudia la relació entre la pobresa climàtica i la discriminació de les dones. "El problema ambiental més greu a l'Iran és la sequera i hi ha una relació clara entre la sequera, l'augment de la pobresa i com s'ha disparat el matrimoni infantil", explica. "Les dones podem vertebrar el desenvolupament sostenible i portar la democràcia", conclou.

"Un poble unit"

Un dels principals canvis que ha provocat el moviment és la unitat del poble iranià. Les protestes es van escampar a més de 160 ciutats, des de les grans metròpolis com Teheran, Mashad, Esfahan, Tabriz o Sanandaj, fins als pobles més petits, saltant per sobre de les divisions ètniques o lingüístiques i arrossegant dones, estudiants i minories nacionals o religioses. "Aquest és un llegat que no podran esborrar: el poble iranià se sap unir contra aquest règim", explica Nahid Husseini, professora d'estudis de la dona al Regne Unit i fundadora de Dones per la Igualtat Sostenible (WISE, per les sigles en anglès), organitzadora de la trobada.

Per a Husseini, la continuïtat del moviment que va esclatar fa dos anys es tradueix en les mobilitzacions per la justícia d'aquells que han perdut una part del seu cos o un ésser estimat a mans del règim. Des dels joves a qui la policia va destrossar els ulls fins a casos com els de Maria Mahmoudi, vídua de Mohammad Faramarzi, un activista kurd condemnat a mort i executat després de 19 mesos a la presó: "Mentre la sang corri per les meves venes seguiré lluitant contra un règim que es creu amb el dret de llevar la vida". Segons les organitzacions de drets humans, 266 iranians han estat executats a la forca els últims sis mesos. També era present a la conferència Shole Pakravan, la mare de Reyhaneh Jabbari, una noia de 26 anys que va ser executada el 2014 per haver matat un home que havia intentat violar-la.

stats