Els rohingyes van filmar el genocidi amb el mòbil

Cox’s Bazar (Bangladesh)La sang encara devia ser calenta i l’aire feia olor de carn cremada. De carn humana cremada. Però Mohamed Muslim ho va entendre com un deure: va agafar el seu telèfon mòbil i va començar a gravar. En silenci. “Mira, sisplau”, diu ara, poc més d’un any després. Les mans encara li tremolen quan m’acosta un smartphone polsós en què ja té preparat el primer vídeo. Les imatges són esfereïdores: es veu un poblet rohingya minuts després d’haver sigut arrasat per l’exèrcit de Birmània. Hi ha tolls de sang per tot arreu, restes humanes, blens de cabells cremats, roba de les víctimes i silenci, més silenci.

El segon vídeo és semblant: el Mohamed, que llavors tenia 15 anys, camina durant tres minuts més pel seu poble i els boscos del voltant. Els seus passos trepitgen més sang i roba abandonada, i passen al costat de més restes humanes. De tant en tant, de fons se senten els crits histèrics d’algú. “Els soldats van matar tots els rohingyes que van poder. Disparaven contra nosaltres, tallaven caps, calaven foc a les cases. A algunes famílies les van tancar a l’interior de casa seva, hi van tirar gasolina i els van cremar vius”, murmura el Mohamed.

- I als cadàvers que no van cremar, què els van fer?

- Quan van acabar, van carregar tots els cossos morts dalt d’un camió i se’ls van emportar. No volen deixar rastre del que estan fent. Ho vaig veure des del bosc: m’hi havia amagat amb més veïns.

“Mira, mira”, torna a insistir. És un altre vídeo. S’hi veu el cadàver d’un noi de la seva edat, amb el cos rígid i tenyit de sang, i amb el cap partit, rebentat. “Era amic meu. Anàvem junts a classe, jugàvem junts”. En tot moment protegeix les imatges com si fossin un tresor. “És l’única cosa que tenim. Si ho vaig gravar va ser per poder-ho denunciar i ensenyar-ho a periodistes com tu”, argumenta amb veu estovada. “El món ha de saber què ens han fet. El món ha de saber què ens han fet”, repeteix.

Oblit internacional

I és que els seus relats, i també els seus vídeos, expliquen l’horror de tot un poble; el dels rohingyes, una de les minories ètniques i religioses més perseguides del món. Fa gairebé un any i mig, la violència contra aquesta comunitat musulmana -que, tot i haver habitat durant segles el mateix espai geogràfic, no tenen estatus de ciutadans i són considerats immigrants il·legals per les autoritats birmanes- es va intensificar a l’estat de Rakhin, a l’oest de Birmània, després que un grup insurgent d’alliberament rohingya, l’ARSA, ataqués uns quants punts fronterers i matés 12 persones.

La resposta de l’exèrcit birmà va ser inhumana: a l’agost, l’ONU ja va assegurar que, des de llavors, el cos militar birmà havia perpetrat un genocidi contra aquesta població amb l’objectiu, ras i curt, de netejar el país de rohingyes. De moment, sembla que ho han aconseguit: gairebé el 90% d’aquesta població ha desaparegut de la regió, els uns perquè van ser aniquilats i els altres perquè van haver de fugir per no morir. Pràcticament tots els seus pobles han quedat arrasats i cremats, i el nivell de violència i crueltat s’acosta a límits tan inimaginables que sovint sembla que sigui mentida. Però no, no ho és.

Com que l’oblit i el silenci internacionals també s’han acarnissat amb ells, molts rohingyes van imitar el gest de Mohamed Muslim i van enregistrar l’efecte dels atacs dels soldats birmans sobre els seus pobles. De fet, aquest material gràfic ha sigut clau en les investigacions de moltes organitzacions internacionals. Un dels últims informes de l’ONU, per exemple, admetia que a banda dels morts -que ja serien al voltant de 10.000, segons els pronòstics més conservadors-, l’exèrcit birmà està fent un esforç per evitar que aquestes persones tornin a casa seva: “La destrucció de cases, terrenys, reserves d’aliments, cultius, ramats i fins i tot arbres fa que la possibilitat que els rohingyes tornin algun dia a la vida normal és gairebé impossible”.

Als camps de refugiats de l’est de Bangladesh, a molt pocs quilòmetres de la frontera amb Birmània i on han arribat la immensa majoria de rohingyes que han sobreviscut, no és difícil trobar imatges de l’horror. En un carreró ombrívol del campament de Jamtoli, situat enmig de camps d’arròs verdíssims i turons desforestats ara plens de barraques de bambú amuntegades, una colla de rohingyes surten de les seves tendes quan descobreixen la presència d’aquest periodista.

Al cap d’uns minuts de conversa, un home ja treu el mòbil i, amb certa impaciència, obre la galeria d’imatges. La foto que ensenya mostra una part del tors d’una dona morta. No se li veu la cara però sí que s’aprecia que té almenys un pit arrencat. “Creu-me, tots hem vist autèntiques barbaritats”, es lamenta una noia de poc més de vint anys. Es diu Fàtima, porta un pírcing daurat al nas, sosté en braços la seva filla de dos anys i confessa que a ella els soldats li van matar el pare, una germana i un germà. Al seu marit se’l van emportar, i com que des de llavors no en sap res està segura que el van assassinar. Com tants altres.

“No volen que ens reproduïm. Vaig veure com els militars tallaven els pits a moltes dones, abans o després de violar-les o matar-les”. “A mi em van violar tres soldats, diversos cops, però per sort no em van matar”, admet davant els gestos de resignació de la resta. De sobte, una altra dona s’afegeix a la conversa: “Al meu poble, els soldats van agafar tots els nadons que van poder. Davant les seves mares, els llançaven a l’aire i quan queien els punxaven amb una mena d’espasa per trossejar-los”.

Mentrestant, recolzat en una paret, un nen de sis anys observa i escolta els més grans. Dos homes li demanen que relati el que va veure. L’infant, amb una fredor i naturalitat que gela, explica que va veure com ofegaven al riu uns quants amics seus: els lligaven les mans i els tiraven a l’aigua. Fa una pausa llarga, se li humiteja la mirada: “A un altre nen [de 6 anys] dos soldats li van abaixar els pantalons, mentre reien, i li van tallar el penis”.

Massacres estudiades

En un altre d’aquests camps, el de Balukhali, Mohamed Hasson arriba puntual a l’entrevista. El primer que fa és treure’s la samarreta per mostrar les seves cicatrius, profundes i mal cosides. La més gran, d’uns 10 centímetres, li creua de dalt a baix el pit esquerre. La resta se li escampen per l’esquena, el coll, els braços i la panxa.

-Què et van fer, Mohamed?

El noi, que ara té 16 anys i està visiblement traumatitzat, abaixa la mirada i allarga el silenci uns segons més.

-Vaig poder escapar-me. Vaig sobreviure, però van matar la resta.

El seu relat revela una altra pràctica encoberta de l’exèrcit birmà: detenir els rohingyes als pobles i portar-los als campaments militars per exterminar-los quan ningú mira. “Quan els soldats van arribar al meu poble, els pares i les meves germanes ja n’havien fugit, però els meus germans i jo encara hi vivíem perquè no teníem prou diners per escapar-nos. Els militars ens van trobar, ens van apallissar, ens van lligar les mans a l’esquena i se’ns van emportar”. Al cap d’unes hores ell i els seus dos germans, de 23 i 26 anys, eren a l’interior d’un d’aquests camps militars, al costat d’almenys uns 250 rohingyes més. Sabien que hi eren per morir.

“Un dels soldats va rebre una trucada al mòbil. Jo era al seu costat i vaig sentir com la persona amb qui parlava li va dir: «Endavant»”, recorda el Mohamed. Era el senyal. A partir d’aquí, un bany de sang: els militars van disparar durant minuts contra els rohingyes, que continuaven estirats a terra. També els mataven a cops de matxet o els decapitaven amb destrals. Hi havia infants, dones i homes, gent gran i fins i tot algun nadó.

“Vaig tancar els ulls i vaig notar com em disparaven dos trets a l’esquena. Un dels soldats em va ferir al coll amb un matxet i aleshores vaig perdre el coneixement. Al cap d’una estona em vaig despertar i vaig veure els cadàvers dels meus germans al costat. Tots els altres rohingyes també havien sigut massacrats”. Però l’horror no es va acabar aquí. Alguns dels militars es van quedar vigilant que totes les víctimes estiguessin ben mortes. Quan ell es va incorporar, va creuar la mirada amb un dels uniformats. N’hi va haver prou: el soldat, que devia tenir poc més de 20 anys, se li va acostar i, fusell en mà, li va disparar dos trets al pit. “Em vaig tornar a desmaiar. Quan em vaig despertar vaig fer el mort fins que els militars se’n van anar i llavors em vaig escapar del campament. Tenia sang escampada per tot el cos”.

Després de cinc dies caminant pels boscos, on un grup de rohingyes, que també s’escapaven d’una altra matança, li van lligar i prémer les ferides amb samarretes perquè no es dessagnés, va arribar a Bangladesh i va ser operat d’urgència en una clínica de Metges Sense Fronteres. “Les ferides estaven molt infectades, feien molta pudor, però em van poder salvar”, declara.

-Estàs content d’haver-te salvat?

-Cada dia penso que hauria sigut millor morir al costat dels meus dos germans.

Bangladesh celebra eleccions diumenge

A Bangladesh una mica més d’un milió de rohingyes es refugien a la regió oriental de Cox’s Bazar. La immensa majoria -unes 900.000 persones- hi van arribar després de l’agost del 2017, quan la violència contra aquesta població es va endurir. Diumenge se celebren eleccions generals al país i molts votants critiquen que l’actual primera ministra, Sheikh Hasina, hagi acceptat l’establiment dels rohingyes a Bangladesh. Amb tot, està previst que Hasina torni a guanyar: és la filla gran del considerat pare fundador de Bangladesh, Sheikh Mujibur Rahman.