De Rosa Parks a Pere Casaldàliga: vuit noms que es van quedar sense el (merescut) Nobel de la pau

BarcelonaEl Nobel de la pau té una llista polèmica de guardonats que han fet posar el crit al cel als pacifistes d'arreu del món . Henry Kissinger, va ser premiat el 1973 pel final de la Guerra del Vietnam; el trio Yasser Arafat - Isaac Rabin - Shimon Peres, pels acords d'Oslo al Pròxim Orient; Barack Obama; la Unió Europea; l'aleshores activista prodemocràcia birmana Aung Sang Suu Kyi (que després de rebre el premi ja com a cap de govern va justificar el genocidi dels roghinyes) o l'etíop Abiy Ahmed, que ha portat el seu país a la guerra contra els independentistes de la regió de Tigre. A diferència d'aquests tan poc mereixedors de la distinció més prestigiosa (i més ben dotada) d'un premi que Alfred Nobel va concebre per reconèixer "els que han fet més o la millor tasca per la fraternitat entre nacions, per l'abolició o reducció dels exèrcits i per organitzar o promoure congressos de pau", hi ha altres noms que havien fet tots els mèrit i que van ser a la llista en un moment o l'altre però no el van aconseguir mai. Aquí hi ha una petita selecció.

El líder de la independència de l'Índia, símbol de la resistència no-violenta, hi va ser candidat dotze vegades, però el comitè mai el va guardonar perquè va considerar que algunes de les seves campanyes havien pogut degenerar en violència. Quan va ser assassinat el 1948, va prevaldre la norma que no es premien persones mortes i aquell any el premi va quedar desert. L'únic Nobel de la pau lliurat pòstumament va ser el del secretari general de l'ONU, el suec Dag Hammarskjold, perquè havia estat nominat abans de morir en un sospitós accident aeri. El comitè es va disculpar formalment el 2007 per l'omissió del reconeixement a Gandhi admetent que "potser Gandhi podia viure sense el Nobel, però el Nobel no pot viure sense Gandhi".

L'1 de desembre del 1955 a la ciutat de Montgomery (Alabama), Rosa Parks tornava a casa després de la seva jornada treballant de costurera en uns grans magatzems. Al pujar a l'autobús, va seure al darrere, a la part reservada als nord-americans no blancs. L'autobús es va anar omplint i alguns blancs es van quedar drets: el conductor es va aturar i va demanar a tres dones negres que s'aixequessin per deixar-los lloc. Ella, que era membre d'una associació en defensa dels drets civils dels afrodescendents, s'hi va negar i va ser detinguda i condemnada per transgredir l'ordenament municipal. L'episodi va desencadenar un boicot massiu dels afroamericans de la ciutat a l'empresa d'autobusos que va durar més d'un any. Finalment, el Tribunal Suprem va declarar inconstitucional la segregació racial als autobusos dels Estats Units. Rosa Parks mai va ser reconeguda amb el Nobel de la pau, però quan el 1964 Martin Luther King va rebre el guardó el comitè no va poder evitar esmentar-la.

El primer ministre socialdemòcrata suec que havia fet del pacifisme una de les seves banderes va ser assassinat el 28 de febrer del 1986 i en el seu cas no havia estat nominat abans de la data límit. Palme era des dels anys 60 una de les grans veus del moviment dels no-alineats, que criticava tant els Estats Units com l’URSS, i va donar suport a moviments d'alliberament nacional i en general a les lluites pels drets democràtics. Molts antifranquistes no han oblidat la fotografia en què se'l veia amb una guardiola recollint fons per a les víctimes de la repressió de la dictadura.

El bisbe de Balsareny va ser la veu dels indígenes, dels sense terra i dels pobres del Brasil, el país on es va establir com a missioner el 1968 en plena dictadura. Abraçat a la teologia de l'alliberament i amb un estil de vida auster, el 1988 va enfrontar-se a Joseph Ratzinger, que aleshores dirigia la congregació per la doctrina de la fe i després es convertiria en el papa Benet XVI: per a alguns era un místic marxista i per a un dels personatges més admirats del món catòlic. El 2012 el missioner claretià va haver d'abandonar durant un temps casa seva per amenaces de mort. El bisbe revolucionari va morir l'agost passat als 92 anys.

Fundat a Israel el 1988 per l'activista feminista i pacifista Hagar Rublev (1954-2000) per protestar contra l'ocupació dels territoris palestins, s'ha convertit en un moviment internacional de dones per la pau. L'exemple de les israelianes va continuar a la Guerra dels Balcans, amb la creació del moviment a Belgrad, i va continuar en altres països. El seu objectiu és crear espais per donar visibilitat a les dones que s'enfronten a la guerra, recuperar la memòria històrica i denunciar l'impacte dels conflictes entre les dones, des de la violència sexual fins a les cures o el fet que són la majoria dels refugiats.

Les campanyes internacionals per prohibir les mines antipersona (1997) i per prohibir les armes nuclears (2017) han estat guardonades amb el Nobel de la pau, però en canvi l'altre gran esforç de la societat civil en matèria de desarmament, que va aconseguir el Tractat de Prohibició de les Bombes de Dispersió l'agost del 2010, no va rebre el guardó. Aquest tipus d'explosius quan esclaten sembren el terra de petites mines antipersona, maten de manera indiscriminada i continuen deixant morts molt temps després del final del conflicte, perquè entre el 5 i el 30% de les submunicions no arriben a esclatar al moment. Es calcula que unes 100.000 persones, la majoria criatures, han mort al món per aquest tipus d'armament.

Amb altres companys ecologistes aquest periodista va fundar Greenpeace el 1973 després de viatjar a una illa d'Alaska per protestar contra les proves nuclears fetes per l'exèrcit dels Estats Units. Com el seu primer president, va ser qui la va convertir en una organització amb presència en més de 40 països i amb tres milions de socis. Se li atribueix el concepte rainbow warrior [lluitador de l'Arc de Sant Martí], amb què es van batejar els activistes del grup i el vaixell que els serveis secrets francesos van enfonsar a Mururoa el 1985. Hunter va morir de càncer el 2005 als 63 anys.

Emilia Kamvisi i el pescador Stratis Valiamos van ser proposats el 2016 al Nobel com a símbols dels esforços de la societat civil en l'acollida dels refugiats que van arribar a Europa fugint de la guerra de Síria. Un fotògraf va captar el moment en què l’àvia, asseguda en un banc amb les seves amigues Maritsa i Stratia, donava un biberó a un nadó sirià davant la mirada somrient de la seva mare, feliç perquè acabaven d’arribar vius a terra ferma. Un esforç d’acollida de la gent humil que contrasta amb la política de tancament de fronteres dels governs europeus.