Mort per míssils de Putin: Kíiv reviu el pitjor de la guerra

Enviat Especial a KíivLes guerres, que et posen en contacte amb la mort, alteren macabrament les prioritats i les normes. 

Quan cauen bombes a prop, els primers pisos amb poca llum són més valuosos que els àtics amb vistes. Com més amunt, més a l’abast dels projectils. Com més avall, més a prop dels refugis.

“Dorms en una setena planta? Digues als de l’hotel que et canviïn”, em deia aquest dimarts una dona mentre Kíiv era bombardejada amb ràbia russa. El soroll de les explosions se sentia amb nitidesa des del refugi del soviètic hotel Kozatskiy, a la plaça del Maidan. La capital ucraïnesa, endurida per gairebé dos anys de guerra, encara se sorprenia per la brutalitat de les bombes. “És un malson”, deia un home que actualitzava frenèticament el Telegram. Retransmetia els premiats d’una loteria sinistra: "Han atacat a prop de l’estació, aquest és un edifici de Tesla, això és a la vora del riu Dnipró".

Rússia ha llançat aquest dimarts un dels pitjors càstigs contra Kíiv des que va començar la invasió. 60 míssils van intentar colpejar la capital entre les dues de la matinada i les vuit del matí. La majoria van ser abatuts pel sistema de defensa antiaèria, però només cal un míssil –o les seves restes– per provocar una tragèdia. Almenys tres morts a la capital. També una dona de 92 anys a Khàrkiv. Desenes de ferits en totes dues ciutats.

Un sac blanc, dels que s’utilitzen per llançar la brossa d’un edifici en obres, embolicava un cadàver en un carrer d’una zona residencial de Kíiv, no gaire lluny del centre. Mort per un míssil de Vladímir Putin. Tres soldats el transportaven i l’introduïen a un vehicle militar d’una altra època. La furgoneta marxava. Dues dones ploraven. Un gos, abandonat o perdut, lladrava.

“Tinc vidres fins i tot a les calces”, deia una dona d’uns 60 anys, desorientada, després d’haver sobreviscut a l’explosió. Tenia sang per tots els dits. Demanava un mòbil per poder trucar a la seva filla, que havia marxat uns dies de vacances per celebrar el Cap d’Any. “Estic bé, estic bé”, li repetia, com si no sabés dir res més. Deia que s’havia salvat gràcies a la paret d’un passadís. El seu menjador, com tots els d’aquest bloc residencial, havia saltat pels aires.

La capacitat destructiva d’una bomba s'entén millor si es miren des de ben a prop les ferides que causa. El míssil rus llançat contra aquest punt de Kíiv –alguns diuen que era un Kinzhal hipersònic– va impactar enmig del carrer. Un cràter enorme i profund, de deu metres i on cabrien un centenar de persones, n’era el testimoni. L’onada expansiva va deixar malmesos fins a sis blocs residencials, desenes de cotxes, i un bosc d’arbres foscos i robustos que van ser arrencats de soca-rel. Era fàcil ensopegar amb làmines metàl·liques i trossos rebentats de ciment. Era difícil no pensar en la fragilitat humana.

Les bombes, quan impacten contra cases de civils, les despullen i les priven d’intimitat. Per terra abundaven objectes personals: estovalles de quadres, testos de plantes sense planta, una manyopla de forn cremada, pilotes de bàsquet rebentades, decoració de Nadal. El fum continuava desprenent-se de les façanes negres, cremades, trencades. L’olor de metall socarrimat trigarà uns dies a marxar.

¿Què cal emportar-se d’una casa que ha estat bombardejada?

Era la pregunta que es van haver de fer els centenars de veïns atacats. La quantitat de coses que es podien endur era limitada: amb sort una maleta. Una periodista ucraïnesa m’explicava una escena que s’havia fet viral: una dona sortia per la porta d’un altre edifici bombardejat amb una imatge de la mare de Déu. L’acompanyarà en el refugi provisional on haurà de passar les nits següents. La fe es dispara en temps de míssils.

“Ens cal l’ajuda occidental”

“Ens volen fatigar”, em deia un soldat de les forces de Defensa Territorial. Ells són els encarregats de protegir el cel de les ciutats ucraïneses. Detecten amb tauletes digitals els projectils russos que s’apropen, els apunten i els disparen. Si tenen sort, els fan explotar al cel, abans que colpegin els seus objectius a terra. 

Fa dies que a Ucraïna s’imposa una tesi: Rússia intensifica els bombardejos per esgotar la munició d’aquests sistemes antiaeris. “Crec que és el seu objectiu –responia el soldat–. Per això ens cal l’ajuda occidental. No necessitem armes només per lluitar el front, també en necessitem per protegir la nostra gent mentre dorm a casa seva”. 

Hi ha una altra tesi, corroborada per qui la protagonitza, que també es repeteix: Putin està venjant els bombardejos ucraïnesos de dissabte contra Belgorod i altres ciutats del sud-est rus, que van matar 24 persones. “No quedarà impune”, va avisar el Kremlin. Ja en va oferir una primera mostra la nit de Cap d’Any. També el mortífer 29 de desembre, quan Kíiv encara no havia atacat Belgorod. 

“En els últims cinc dies, Rússia ha llançat almenys 500 míssils i drons contra Ucraïna”, li explicava per telèfon Volodímir Zelenski al primer ministre britànic, Rishi Sunak. A la nit, diverses explosions feien de banda sonora a la russa Belgorod. Era la vendetta de Kíiv.

Un pòquer entre bombes

Arriba un punt que la gent normalitza les guerres per sobreviure. 

Els ucraïnesos havien deixat de fer cas a les sirenes antiaèries. Zelenski els hi demana ara més prudència. “Pareu especial atenció en els dies que venen a les sirenes antiaèries”. Les estacions de metro es van tornar a omplir de gent el matí d’ahir, evocant estampes dels primers dies d’invasió, quan els tancs russos no estaven gaire lluny del centre de la ciutat. La majoria estaven pendents del mòbil. Alguns dormien, com un soldat que avui patirà de les cervicals. I d’altres decidien obviar Putin i agafaven el metro per anar a la feina. A fora queien bombes. També aigua neu. 

“Mai m’havien fet una entrevista”, li explicava una dona gran a un home, també gran, a pocs metres d’on un míssil va impactar. Una de les cadenes ucraïneses que cobria la tragèdia li havia demanat el seu testimoni. Casa seva estava malmesa, però ella estava satisfeta d’haver sortit per primer cop a la televisió.

Les guerres són també escenes d'irracionalitats. Fins i tot en dies tan crus com el que ha viscut aquest dimarts Kíiv. 

Al soterrani de l’hotel Kozatskiy, mentre plovien míssils, un home jugava una partida de pòquer online. Al metro de la plaça Maidan, adolescents gravaven vídeos per a TikTok. A la tarda, un parenoel de mentida travessava un carrer cèntric. I en un restaurant francès podies sopar magret d’ànec banyat amb vi de Bordeus.