Els russos són a deu quilòmetres: situació límit a Pokrovsk, ciutat clau d'Ucraïna

Pokrovsk (Ucraïna)"Ara pots comprar un pis amb una habitació per 5.000 dòlars, o 8.000 dòlars si en té dos. Els edificis Stalin són de més qualitat i la construcció és més bona, però com més nous més econòmics són”, ens diu el Dymtro quan estem entrant a la ciutat de Kramatorsk. La caiguda de preus de l'habitatge és conseqüència inevitable del convenciment que els ucraïnesos temen que, tard o d'hora, la ciutat correrà la mateixa sort que han tingut localitats properes anteriorment: caure en mans russes.

La situació xoca amb l'optimisme d'alguns restaurants, que han retirat els panells de fusta que cobrien totes les finestres i han posat llums a tires, com les que s'utilitzen per Nadal per decorar els carrers. El contrast és absolut, perquè tenim una ciutat submergida en la foscor total, on destaquen punts il·luminats que podrien ser el reclam perfecte d'un bombardeig selectiu, com recentment ho han sigut diversos restaurants i hotels. L'últim, de fet, li va costar la vida a l'encarregat de seguretat de Reuters i dos periodistes de l'agència hi van resultar ferits.

És obvi que a la ciutat hi ha ulls connectats al Kremlin, sigui amb col·laboradors al terreny o amb sistemes de vigilància actius. En qualsevol cas, tot això no impedeix que els restaurants estiguin plens de gom a gom, i la majoria de clients són militars. “No tenim taula", ens diu l'encarregada d'un establiment, "podeu intentar-ho d'aquí a una hora”. Fa gairebé tres anys que Ucraïna pateix la guerra total.

Sense supermercats les ciutats es buiden

Kramatorsk, una de les portes del Donbàs, és colpejada amb sovint amb bombardejos, el més recent fa tot just dos dies, que va caure davant d'un dels grans supermercats de la ciutat. El supermercat, una vegada més o menys reparat, segueix a ple rendiment. Hi pots trobar qualsevol producte que hi hauria en un supermercat de l'Europa occidental: plats preparats, entre els quals hi ha sushi (això sí, amb formatge Philadelphia), amanides de tota mena, carn, peix i productes frescos del dia com llet de diverses marques o llegums i fruita. Hi vagis a l'hora que hi vagis (fins al moment del toc de queda) està sempre ple. Aquest dinamisme s'estén a un lloc on preparen pizzes casolanes i una botiga militar on pots trobar de tot, menys armes de foc.

En realitat aquest és el millor termòmetre. Quan els supermercats tanquen és el senyal del principi de la fi, quan tot s'ha acabat. Això és el que recentment ha passat a la ciutat de Pokrovsk, de la qual l'exèrcit rus només es troba a deu quilòmetres, i el supermercat central ja està tancat. Els senyals ja començaven a ser clars des de fa mesos quan un restaurant italià a prop d'un hotel ple de soldats va ser destruït.

Els impactes selectius s'han anat succeint en infraestructures essencials per a la ciutat; l'últim va ser fa uns quants dies, quan el pont que donava accés a la ciutat va ser fulminat. Després, tot se succeeix com un castell de cartes: desapareixen els cotxes, la gent i la ciutat passa a engrandir la llista de ciutats fantasma d'Ucraïna. No hi ha llum, ni gas, ni aigua, només un petit sortidor on els pocs habitants que queden porten les seves ampolles i garrafes de plàstic per emplenar-les, mentre encara estigui actiu. Els russos són a deu quilòmetres. La ciutat es prepara.

La nostàlgia pot ser la pitjor condemna

Només es veuen vehicles militars i alguns civils que es concentren a l'edifici del punt de reunió, on els que volen marxar amunteguen les poques pertinences al voltant d'una furgoneta de color blanc, fins que el conductor dona l'ordre. Les quatre persones disposades a fugir i la furgoneta que els transporta abandona la ciutat amb el soroll d'explosions d'artilleria, deixant una vida enrere, de la qual saben que probablement mai no podran tornar a gaudir.

Però també hi ha els que encara s'hi volen quedar, que formen una cua a l'interior de l'edifici ara abandonat. No són més de 25 persones, totes d'avançada edat. Sempre són el mateix perfil, ja que són els més reticents a abandonar casa seva. "Vull treure els meus pares, però ells s'hi neguen en rotund”, diu Boris, una de les persones que va intentar convèncer els seus pares que abandonessin la ciutat, tot i que sense èxit. Quan preguntes per què, la resposta és sempre la mateixa: “on aniré?”.

Se'ls entrega una capsa de queviures del Programa Mundial d'Aliments, de les Nacions Unides, que conté diversos sacs de llegums secs, oli i llaunes de menjar en conserva. Ara bé, aquesta ajuda té data de caducitat: el moment que els treballadors socials també abandonin la ciutat. Aleshores estaran sols, en una ciutat sense aigua, menjar, electricitat ni gas, i amb l'arribada imminent de l'hivern rus, quan les probabilitats de supervivència seran escasses.