Saint Louis, bressol per als refugiats de Bòsnia
Amb 75.000 persones, la ciutat nord-americana és la que acull més bosnians lluny del seu país arran de la guerra dels Balcans
Saint Louis (Missouri, Estats Units)“La meva vida era molt bonica, tots havíem crescut en un ambient de germanor. Sempre m’havia sentit iugoslau, tothom se sentia lliure, ningú es preguntava si era bosnià o serbi. Però la guerra ho va canviar tot: els meus amics em van girar l'esquena”, recorda Denis Kuzelj, un dels 75.000 bosnians que viuen a Saint Louis, a l'estat nord-americà de Missouri. Amb només 13 anys i sense haver pogut acabar l'educació primària, Kuzelj va marxar de Bòsnia a l’equador del conflicte dels Balcans, i Saint Louis s’ha convertit en casa seva. Un autèntic bressol per als refugiats de Bòsnia.
Entre el 1993 i el 1999, milers de bosnians es van establir al sud de la ciutat de Saint Louis fugint de la guerra. Principalment es van instal·lar a Bebo Mill, el barri conegut com a Little Bosnia. El trajecte que Denis Kuzelj va haver de fer per arribar-hi des del seu poble natal, Prijedor, no va ser un camí de roses. “El meu pare va sortir de casa a comprar menjar i no va tornar mai més. El van localitzar en un camp de concentració serbi, on va estar fins que va aconseguir sortir-ne, i després d’un temps a Suïssa es va refugiar als Estats Units”, explica. La resta de la família, després d’allotjar-se a Zagreb, va fer via cap a Saint Louis, on es van retrobar amb el pare.
Als Estats Units, Kuzelj va patir les conseqüències de la guerra: “Vaig caure a les drogues”, confessa. Fins que al seu pare li van diagnosticar un càncer. “Em va fer obrir els ulls de cop i vaig decidir estudiar medicina”, explica. Des de fa uns anys és el cap del servei d’emergències d’un centre públic de Mount Vernon (Illinois). “No vaig acabar l’educació primària (per la guerra), ni la secundària (perquè era addicte a les drogues), però, tot i així, he acabat sent doctor. Això només és possible fer-ho en un país com els Estats Units”. Kuzelj viu amb la seva dona, també bosniana, amb qui té dos fills. A Saint Louis han retrobat l’harmonia perduda. “Si la guerra no hagués existit al meu país, tinc claríssim que hi viuria, perquè el meu país m’agrada, és maco, no érem pobres, teníem una bona vida”, admet.
El llegat bosnià
L’arrelament de bosnians a Saint Louis va iniciar-se a partir del sector de la restauració: des de restaurants i vinoteques fins a pastisseries. Fins i tot els bosnians es van agrupar en una cambra de comerç a la ciutat o hi han construït mesquites. “Potser perquè són europeus, sembla que s’han adaptat millor als Estats Units que alguns altres grups de refugiats, ja que les cultures són més similars. Els bosnians han obert molts restaurants i altres negocis, han rejovenit parts de la ciutat. Alguns d’ells són metges, advocats o mestres, i són una part integral de la societat”, diu Ron Klutho, treballador comunitari i professor d’anglès que va vincular-se a un programa d’acollida de refugiats a través d’una església.
La ciutat també té empremtes arquitectòniques amb segell bosnià. El més rellevant és una reproducció del monument de Sebilj a Gravois i Morganford, una rèplica del de Sarajevo. "Encara hi ha molta tristesa i traumes bèl·lics, que a vegades es reprodueix –admet Klutho–. La majoria de bosnians de Saint Louis són musulmans, perquè van ser les principals víctimes del genocidi”.
Tot i el pas del temps i la distància que separa Bòsnia dels Estats Units, avui encara ningú oblida l’11 de juliol, l’aniversari del genocidi massiu de Srebrenica, el 1995.
Problemes de seguretat
És cert, però, que en els últims anys el paradís als EUA per als bosnians ja no és tan paradís. La ciutat, com altres municipis de l'estat de Missouri, està lluitant contra un èxode de la població, provocat, en part, per una economia estancada, uns índexs de delinqüència que creixen i una falta d'oportunitats que martiritzen les noves generacions. La comunitat bosniana també se'n perjudica i són moltes les famílies que han optat per abandonar Saint Louis. El 2014, l'assassinat a cops de martell de Zemir Begic, un jove bosnià, a mans de quatre nois va sacsejar la comunitat refugiada. Els dies següents els bosnians es van manifestar mutltiudinàriament pel carrer per protestar que les autoritats no estaven fent prou per garantir la seguretat al seu barri.
Adem Rahmanovic també es va refugiar al país nord-americà. “Aleshores només es tractava de sobreviure”, assegura. La seva família està escampada majoritàriament per Europa. La mare i les germanes viuen a Àustria. “Vaig triar els Estats Units perquè era l’escenari més fàcil per poder tenir l’oportunitat de recuperar una vida normal”, explica. I ho va aconseguir, acompanyat de la seva xicota bosniana, amb qui comparteixen un fill de 15 anys. “Vaig començar el meu propi negoci aquí amb set dòlars, i ara tinc 25 treballadors. Per això no em considero un refugiat, soc ciutadà nord-americà. Quan era petit era feliç a Bòsnia, però ara soc més feliç que aleshores”, afirma.