'Sarajevo Safari': quan turistes rics pagaven per matar com a franctiradors a la guerra de Bòsnia

SarajevoSi l'exploració de la maldat humana existís com a subgènere cinematogràfic, el documental Sarajevo Safari, de Miran Zupanic, hauria d'ocupar un lloc destacat. En el seu últim film, aquest documentalista eslovè aborda un dels episodis més foscos i desconeguts de la tenebrosa guerra civil que va assolar Bòsnia i Hercegovina a principis dels anys noranta: l'existència d'uns macabres “turistes” vinguts a Sarajevo del món sencer per poder exercir de franctiradors a l'assetjada capital bosniana. Segons diversos testimonis, és evident que no es va tractar de combatents voluntaris ni de mercenaris estrangers, sinó de malànimes a la recerca d'adrenalina que van pagar ingents sumes de diners per la diversió de matar impunement civils indefensos.

"Vaig sentir parlar per primera vegada sobre el Sarajevo Safari el febrer del 2019 al meu productor, Franci Zajc. Al principi no me'l vaig creure. Ell ja havia sentit rumors sobre aquest fenomen durant la guerra. Però em va dir que havia pogut trobar un home que hi va ser present i que estava disposat a explicar-ho davant de la càmera si li garantíem l'anonimat", explica Zupanic mitjançant un correu electrònic. El testimoni és un agent d'intel·ligència que va treballar durant la guerra de Bòsnia recopilant informació per a una agència del govern nord-americà. Davant les càmeres, relata com va presenciar la "caça" de civils en diverses ocasions entre 1992 i 1994. No ofereix una xifra aproximada de les persones que hi van poder participar, però sí que pertanyien a nacionalitats diverses: italians, alemanys, russos, nord-americans...

El setge de Sarajevo va ser el més llarg de la història d'Europa. Es va iniciar el 6 d'abril del 1992 i va acabar el 29 de febrer del 1996. Durant aquests 1.425 dies, més de 10.000 persones van morir, la majoria civils. Els trets dels franctiradors serbis, apostats als turons que circumden la ciutat, van causar pànic entre la població, i una de les principals avingudes va ser rebatejada com "el bulevard del franctirador". Segons la tesi del documental, l'exèrcit serbobosnià s'hauria embutxacat grans quantitats pel Sarajevo Safari. En una mostra més del seu sadisme, la xifra final sufragada depenia del perfil de les víctimes aconseguides, i els nens representaven el suplement més car.

A més del testimoni directe eslovè, al film apareix Edin Subasic, un agent d'intel·ligència bosnià que durant la guerra va saber de l'existència de "turistes" franctiradors a través de la captura de presoners de guerra serbobosnians. D'acord amb la seva informació, la majoria arribaven a Belgrad en avió des d'Itàlia i després eren conduïts a Sarajevo amb autobús o helicòpter. El govern bosnià va demanar ajuda a les autoritats italianes, que uns mesos després els van informar que havien neutralitzat la xarxa que organitzava els viatges. "Vam aconseguir que diverses fonts sèrbies acceptessin sortir i confirmar l'existència d'aquesta pràctica, però finalment es van retractar", explica Zupanic.

Senyals de bales

Al documental, es parla del turó de Grabavica, a la capital bosniana, com un punt clau del Sarajevo Safari. Als seus peus, en un barri que porta el mateix nom, hi vivien el matrimoni Suleiman i Emina Arnautovic. Al seu apartament encara hi ha els senyals de sis bales disparades per algun franctirador. En concret, n'hi ha a la cuina, al bany i al balcó. "En tres ocasions, la bala va impactar on jo estava un segon abans. Me'n vaig escapar per sort", explica ella. Cap dels dos va sentir parlar en aquella època dels “turistes” franctiradors. "Sembla increïble que això sigui cert. Aquesta gent no són humans. Si els tingués aquí davant, els mataria jo mateixa", comenta l'Emina en un rampell d'ira.

En canvi, sí que recorden la presència d'altres estrangers: els cascos blaus francesos. "No van fer res per protegir-nos. De fet, algun veí va sentir comentaris despectius seus cap a nosaltres per ser musulmans", recorda amb amargor. Com que el barri estava partit per la línia del front, a ell el van capturar després d'un avenç de les tropes serbobosnianes.

"Em van torturar durant diversos dies i em van trencar set costelles. Finalment, van creure que era millor convertir-me en un esclau que matar-me. Treballava de les 5 del matí a les 19 h". Afortunadament, després de diversos mesos de suplici, van poder travessar a una part segura de la ciutat.

Polèmica pel documental

L'estrena al setembre al Festival Internacional de Documentals de Sarajevo va desencadenar una onada d'indignació a Bòsnia. A finals de setembre, l'alcaldessa de la capital, Benjamica Karic, va presentar una denúncia criminal contra els perpetradors dels trets i els responsables de l'exèrcit serbobosnià que van coordinar aquestes activitats. "Aquests actes clarament entren dins de la definició de crims de guerra, per tant, no prescriuen. Si se'ls pot identificar, aquestes persones hauran de retre comptes davant la justícia", sosté Damir Arnaut, un conegut advocat i diputat per un partit multiètnic.

Des de l'altra banda, Ljubisa Cosic, l'alcalde d'un suburbi de Sarajevo de majoria sèrbia, ha demandat Zupanic per difondre l'odi racial, religiós i nacional. El director es defensa al·legant que va verificar la informació de les seves fonts, i que hi ha nombrosos testimonis semblants als reflectits al documental en llibres, articles i fins i tot al Tribunal de la Haia: "John Jordan, un exmarine que va treballar de bomber voluntari a Sarajevo durant la guerra, va declarar al Tribunal de la Haia el 2007 haver vist els turistes en les posicions dels franctiradors". La seva esperança és que el documental serveixi perquè apareguin nous testimonis que permetin obrir una veritable investigació sobre aquells fets espantosos.