I què en serà ara, de Hamàs?
Dimecres al vespre, quan es va anunciar l'acord entre Israel i Hamàs, als carrers de les localitats arrasades de la Franja de Gaza es van congregar palestins de totes les edats per celebrar-ho, com si no hi hagués hagut desenes de milers de morts, la majoria nens i dones. Cal dir, perquè és notable, que enlloc no hi va haver protestes, crits o consignes contra Hamàs.
Unes hores abans, el secretari d’Estat dels Estats Units, Antony Blinken, deia que Hamàs ha perdut molts homes durant la guerra, però, quinze mesos després, té aproximadament els mateixos efectius que quan va començar el conflicte, el 7 d’octubre del 2023. Segons Blinken, Hamàs ha incorporat milicians a les seves files molt ràpidament i de manera progressiva, una circumstància que revela l’atractiu que la resistència d’aquesta organització té per als joves de la zona.
Amb l’alto el foc, no sabem com serà el futur de Hamàs, si és que en té algun. L’organització ha perdut els seus principals líders, com Yahya Sinwar o Ismail Haniyeh, i ha perdut una part considerable dels seus recursos militars i civils, però això no és la primera vegada que passa, i sempre s’han recuperat. Es recuperarà un altre cop? I què vol dir recuperar-se? Es transformarà en una altra mena d’organització i es canviarà el nom?
És difícil pronosticar com serà la Franja de Gaza d'aquí a sis mesos, un any o cinc anys, i quin paper hi tindran els islamistes. D’entrada, el nivell de destrucció és tan gran que caldrà una ajuda milionària per reconstruir la zona. Aquesta ajuda només arribarà si vol Israel, i Netanyahu ha dit que no permetrà que Hamàs tingui cap mena de paper en la postguerra, ni militar ni polític.
Aquí entra un factor imprevisible: Donald Trump. El nou president tindrà l’última paraula. Netanyahu ha demostrat que actua amb molta cura en relació amb Trump. Haurà d’acceptar el que digui el poderós i volàtil líder republicà. Durant l’anterior mandat, Trump va alinear-se amb Netanyahu d’una manera clara, i ara és molt probable que faci el mateix, cosa que vol dir que a Hamàs li espera un futur molt complicat.
El lema de Netanyahu, “No pararem la guerra fins a la victòria final”, de moment no s’ha complert, però el líder del Likud pot aprofitar la postguerra per impedir que entri cap dòlar per a la reconstrucció urgent de la Franja. Exigeix que Hamàs renunciï a tenir una posició central, no només pel que fa a la política, sinó també en la reconstrucció material, que és una qüestió més pròpia dels buròcrates i els tecnòcrates.
Un bon grapat de líders israelians, de l’oposició i també de la coalició de govern, han acusat Netanyahu de no obrir el debat sobre l'endemà. Efectivament, el primer ministre mai ha volgut discutir aquesta qüestió d’una manera clara; i ara ja no es pot ajornar més. L'endemà ha arribat i no hi ha cap full de ruta previst. Això vol dir que tot s’anirà fent sobre la marxa.
Després del que ha passat en els últims mesos, potser és una paradoxa, però Hamàs és l’única força capaç de mantenir l’ordre a la Franja. A l’Autoritat Palestina de Ramal·lah justament li falta autoritat, fins i tot autoritat moral, per dirigir la reconstrucció. Aquest és el context d’avui, que segurament anirà canviant a poc a poc, però els centenars de milers de palestins que pertanyen a Hamàs o hi simpatitzen no desapareixeran per la gràcia de Déu.
