Shinzo Abe, el primer ministre que va recuperar l'orgull econòmic i bèl·lic del Japó

ToquioShinzo Abe, el primer ministre japonès que més temps ha estat en el càrrec, ha estat assassinat aquest divendres a la ciutat de Nara. Tenia 67 anys. El doctor Hidetada Fukushima, professor al càrrec de les emergències a l'Hospital Universitari de Nara, ha confirmat la seva mort a causa de les ferides rebudes al ser tirotejat durant un discurs en un acte de campanya. Abe, descendent d'una família de polítics fermament nacionalista que incloïa un avi que va ser acusat de crims de guerra abans de convertir-se en primer ministre, va fer història al liderar el Japó durant gairebé vuit anys consecutius, a partir del 2012. La seva missió política va ser vèncer els fantasmes de la Segona Guerra Mundial, però no va assolir l'objectiu final de restablir el Japó com una potència militar normalitzada.

L'agost del 2020, només quatre dies després de marcar el rècord com el primer ministre que ha sigut més temps de manera ininterrompuda líder japonès, Abe va dimitir per problemes de salut, un any abans d'acabar el mandat. La seva longevitat en el càrrec va ser una proesa remarcable, no només per l'historial del Japó a l'hora de canviar primers ministres, sinó també perquè el mateix Abe havia durat un any com a líder del país en un dissortat període anterior. La seva llarga carrera en el càrrec, tanmateix, va oferir-li tan sols victòries parcials respecte a les seves dues ambicions principals: alliberar les forces armades japoneses després de dècades de pacifisme de postguerra i reactivar i reformar l'economia.

Un dels seus moviments més significatius com a primer ministre va produir-se el 2015, quan va impulsar una llei que autoritzava missions de combat a l'estranger juntament amb les tropes aliades en nom de l'“autodefensa col·lectiva” després de grans protestes públiques i una batalla polèmica amb l'oposició. Però no va poder acomplir el vell somni de revisar la clàusula de renúncia a la guerra de la Constitució del Japó, que va ser implementada pels ocupants nord-americans després de la Segona Guerra Mundial. Abe, al final, va mostrar-se incapaç d'influir en una ciutadania que no volia arriscar-se a repetir els horrors d'aquella guerra.

Sota el seu programa econòmic, Abe va imposar una forma de teràpia de xoc que implicava diners en efectiu barats, despesa governamental en projectes d'estímul que van expandir el deute del país i intents de desregulació empresarial. La combinació va donar resultats en els primers anys de mandat, ja que va treure l'economia d'un malestar implacable i va elevar el perfil internacional d'Abe.

En l'escenari internacional, Abe va ser un dels pocs líders mundials que va mantenir una relació estreta i constant amb el president Donald Trump. Va acollir dues visites del líder nord-americà, fins i tot una en la qual Trump va conèixer l'emperador Naruhito, acabat d'arribar al tron. Abe també va acollir el president Barack Obama quan va convertir-se en el primer president nord-americà a visitar Hiroshima, l'indret d'un dels dos bombardejos atòmics que van llançar els EUA sobre el Japó al final de la Segona Guerra Mundial.

I després d'anys d'una freda relació amb la Xina, Abe va intentar donar entrada a una època més càlida, amb la primera visita a Pequín d'un primer ministre japonès en set anys, quan va trobar-se amb el president Xi Jinping el 2018.

Després que l'administració Trump es retirés d'un acord comercial multinacional entre els Estats Units i onze països més de la riba del Pacífic, Abe va mantenir la resta de països en una coalició que va promulgar el pacte el 2018, sense els Estats Units.

Es va trobar desenes de vegades amb el president rus, Vladímir Putin, amb l'esperança de negociar un acord respecte a quatre illes en disputa al nord del Japó que van ser capturades per la Unió Soviètica al final de la guerra. El pare d'Abe va intentar durant molt de temps, i va fracassar, resoldre la disputa territorial, i el fill també va ser-ne incapaç. D'aquesta manera, els països encara han de signar un tractat de pau que oficialment posi fi a la guerra entre els dos.

“La història és dura”

Mentre Abe treballava per conrear relacions diplomàtiques i comercials arreu del món, mai no va perdre de vista la seva agenda nacionalista a casa. Un any després de jurar el càrrec el 2012, Abe va visitar el santuari de Yasukuni, que homenatja els morts de guerra del Japó, inclosos els criminals de guerra de l'època de la Segona Guerra Mundial. Tot i que va evitar fer-hi més visites, es va resistir a les crides perquè el Japó es disculpés completament per les atrocitats de la guerra, un punt delicat amb els seus veïns de Corea del Sud i de la Xina. Sota la seva supervisió, les relacions del Japó amb Corea del Sud van caure a un dels nivells més baixos des de l'ocupació colonial japonesa de la península, amb els dos països discutint sobre com el Japó hauria d'expiar la seva història.

Quan Abe va fer el primer discurs d'un primer ministre japonès al Congrés dels EUA el 2015, va reconèixer el pes del passat, però va evitar una disculpa personal directa pel paper del Japó en la guerra. “La història és dura. El que s'ha fet no es pot desfer –va dir–. Els nostres actes van portar patiment als pobles dels països asiàtics. No hem de mirar cap a una altra banda”.

Shinzo Abe va néixer el 21 de setembre del 1954 a Tòquio, fill de Shintaro i Yoko Abe. La mare era filla de Nobusuke Kishi, que va ser acusat de crims de guerra pels ocupants nord-americans, però va ser finalment alliberat de la presó sense haver de presentar-se davant del tribunal de crims de guerra dels aliats. El pare d'Abe també va dedicar-se a la política, va exercir de ministre d'Exteriors i com a líder influent del Partit Liberal Democràtic, que ha governat el Japó durant tots els anys menys quatre des del final de la guerra.

Hi havia pocs dubtes que Abe seguiria els passos del pare i l'avi en la política. Va estudiar ciència política a la Universitat Seikei de Tòquio i va passar un any a la Universitat de Southern California, també estudiant ciència política. Després d'una breu estada a Kobe Steel, Abe va començar la carrera política el 1982, com a assistent executiu del seu pare, que aleshores era ministre d'Exteriors. Després de la mort del pare el 1991, Abe va ser elegit diputat en la seva circumscripció de la prefectura de Yamaguchi, al sud-est del Japó, el 1993. La seva primera gran oportunitat va arribar l'any 2000, quan va ser designat com a vicesecretari en cap del Partit Liberal Democràtic.

Ascens i ràpida caiguda

El primer ascens d'Abe al lloc més alt del Japó va produir-se el 2006, quan va ser elegit líder dels liberal demòcrates i va convertir-se en el primer cap de govern japonès nascut després de la fi de la guerra. Des del principi, va posar èmfasi en el seu desig de revisar la Constitució pacifista i empènyer el Japó cap a algun nivell d'independència dels Estats Units, que proveeixen el Japó de seguretat a canvi de renunciar a un exèrcit de ple dret, i també es permet que les tropes nord-americanes s'estableixin arreu del país.

Però al cap d'un any, Abe va caure, assetjat pels escàndols al seu gabinet, mentre l'establishment polític i els mitjans de comunicació l'abandonaven. Posant la mala salut com a excusa (patia una colitis ulcerosa, una malaltia intestinal), va dimitir bruscament el setembre del 2007, cosa que va provocar el caos al partit.

La seva dimissió va ser el principi d'una gran caiguda dels liberal demòcrates, que va culminar amb la pèrdua de la majoria al Parlament el 2009 a favor de l'opositor Partit Democràtic. Era només la segona vegada des que es van fundar els liberal demòcrates el 1965 que estaven fora del poder. No obstant això, els errors van marcar el temps de l'oposició al poder, i l'administració es va ensorrar a mesura que la gent es va enrabiar per la resposta al desastre nuclear de Fukushima després del terratrèmol i el tsunami del 2011. El 2012, els votants van tornar el poder als conservadors liberals demòcrates, amb Abe, una vegada més, al capdavant.

Abe va portar el seu partit a dues victòries més contundents a les eleccions generals, però va perdre la supermajoria el 2019 i mai no va poder impulsar una reforma de la Constitució. Una sèrie d'escàndols de tràfic d'influències van entelar la seva posició i van fer créixer la decepció pel tebi progrés en la igualtat de les dones, la taxa de natalitat perillosament baixa del país, una sèrie de desastres naturals i, més tard, la desaprovació de la seva gestió de la pandèmia del coronavirus i una recessió econòmica associada a la seva agenda nacionalista.

© Copyright The New York Times