L'estat palestí a l'ONU, història d'un rebuig sistemàtic

BarcelonaEls Estats Units han vetat el reconeixement de Palestina com a estat membre de ple dret al Consell de Seguretat de l'ONU. Malgrat ser una decisió que té el suport d'una majoria aclaparadora de països (139 dels 193 que pertanyen a l'ONU), ha tornat a quedar paralitzada per aquest veto. En la votació d'aquesta matinada al Consell de Seguretat, ha obtingut 12 vots a favor, el vot en contra de Washington i dues abstencions (Regne Unit i Suïssa). Washington continua fent costat a Israel als fòrums internacionals, malgrat les atrocitats que comet contra els palestins. Però en tot cas la votació ha reobert un debat tan antic com el conflicte, que va començar amb l'ocupació britànica de Palestina el 1917: el poble palestí mereix un estat propi? Sobre quin territori? Aquest estat palestí podria conviure al costat de l'estat d'Israel?

Una mica d'història

De fet, els palestins mai han tingut l'oportunitat de respondre a aquestes preguntes. Durant segles van estar sota el jou de l'imperi otomà, fins que després de la Primera Guerra Mundial es van convertir en un protectorat britànic (en el repartiment del Pròxim Orient entre França i el Regne Unit), que va donar peu, després de la Segona Guerra Mundial i amb el rerefons de l'Holocaust, a la creació de l'estat d'Israel, sota patrocini a les grans potències guanyadores. Aquestes potències van dictar una partició en una resolució de l'ONU, que preveia dos estats, un de jueu i un d'àrab, que beneficiava clarament la població colona: els jueus que havien arribat al protectorat britànic de Palestina fugint de l'antisemitisme a Europa representaven un terç de la població, però al pla de partició els corresponia el 55% del territori.

Els colons israelians no van respectar el pla i van desplaçar per la força més de 700.000 palestins de les seves ciutats i pobles, en l'episodi que al món àrab es coneix com la Nakba. Els palestins s'hi van oposar, com s'havien enfrontat a cadascuna de les potències colonials de torn. I les protestes palestines contra la colonització van continuar, enfrontant l'estat d'Israel i els Estats Units, una potència mundial que necessitava un peu al Pròxim Orient.

No va ser fins que el novembre de 1988, l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) va aprovar una declaració d'independència, proclamant l'estat palestí sobre la base del pla de partició de l'ONU de 1947. Això suposava renunciar a l'alliberament de tot el territori de la Palestina històrica "del riu al Mar", és a dir del Mediterrani fins al Jordà, que era l'objectiu original del moviment. Quatre setmanes més tard, l'OAP reconeixia el dret d'Israel a existir. Aquesta va ser la base dels Acords d'Oslo que començarien pocs anys més tard.

Jorge Ramos, professor d'història contemporània de la Universitat de València, ho explica a l'ARA: "Estem davant d'un cas de colonització i descolonització, que té molts paral·lelismes amb la Sud-àfrica de l'apartheid: allà no es tractava de reconèixer els guetos, sinó d'acabar amb el règim colonial de l'apartheid". Ramos insisteix que la solució dels dos estats és "colonial i injusta", però a més a més és inviable, tenint en compte el fracàs dels Acords d'Oslo i la presència de més de 700.000 colons israelians ocupant il·legalment Cisjordània. "Ara la prioritat és aturar el genocidi i exercir pressió internacional sobre Israel, que només aspira a ocupar el màxim de terra amb el mínim de població palestina".

Quins països reconeixen Palestina?

Ara 139 països reconeixen l'Estat palestí, però a la llista no hi ha tres dels membres permanents del Consell de Seguretat: els Estats Units, el Regne Unit i França (tot just fa unes setmanes que París i Londres es mostren disposats a fer-ho) mentre que Rússia i la Xina sí que ho han fet. Un altre exemple de com la qüestió palestina allunya occident de la resta del món. Dins de la UE hi ha divisió d'opinions. Nou països reconeixen l'estat palestí, la majoria des del 1988, quan pertanyien a l'antiga URSS: són Bulgària, Eslovàquia, Hongria, Polònia, la República Txeca i Romania, a més de Malta, Xipre i Polònia. Suècia va reconèixer Palestina el 2014 i ara Espanya, Irlanda i Bèlgica s'han mostrat disposats a fer-ho. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha protagonitzat aquesta setmana una gira per les capitals europees per obtenir més adhesions i s'ha compromès a fer el pas abans de l'estiu.

A quins fòrums internacionals pertany?

Des de 2012 Palestina és estat observador de l'ONU, igual que el Vaticà. Aleshores es va hissar la bandera palestina a la seu de Nova York, cosa que va generar grans expectatives. Palestina també és membre d'algunes convencions internacionals des del 2014, cosa que implica drets i obligacions, i també és membre de l'Organització per a la Cooperació Islàmica i, després d'haver signat l'Estatut de Roma, del Tribunal Penal Internacional.

Què canviaria el reconeixement?

Xavier Abu Zeid, politòleg i exmembre de l'equip negociador de l'OAP, explica a l'ARA des de Ramal·lah que "el reconeixement no canviaria la realitat sobre el terreny demà, però tornaria a posar sobre la taula el retorn a les fronteres de 1967 i la il·legalitat de l'ocupació dels territoris palestins". Recorda que "és una reivindicació històrica dels palestins que sempre ha estat sistemàticament negada i que resulta perillosa per a Israel, perquè el seu pla és eliminar el dret dels palestins a existir".

És a dir, si Palestina fos reconeguda com un estat sobirà continuaria sense tenir control sobre les seves fronteres ni el seu territori, amb Gaza i Cisjordània desconnectats i la seva població tancada a la gàbia de la Franja, o en les ciutats de Cisjordània aïllades per colònies i xarxes de carreteres d'ús exclusiu per als israelians. El reconeixement seria, doncs, fonamentalment un missatge polític dels països més forts davant d'Israel: no permetrem que esborreu els palestins del mapa i insistirem que tinguin el seu estat, o alguna cosa que se li assembli.

I com recorda Tony Raymond, professor de dret internacional de la Universitat East London, "a més de ser un gest polític, el reconeixement de Palestina té el potencial d'obrir un ventall més ampli de vies legals per reclamar responsabilitats en les atrocitats i violacions de drets humans basades en les obligacions dels estats en virtut de les lleis que regeixen els conflictes armats internacionals". Efectivament, Israel no podria argumentar que s'enfronta al terrorisme, sinó a un altre estat, i, almenys sobre el paper, les guerres entre estats tenen algunes normes.