De Síria a Idomeni: radiografia d’un fracàs

BarcelonaRússia agreuja la guerra a Síria

Quan fa gairebé cinc anys que la guerra castiga Síria, els morts es compten per centenars de milers, i els refugiats, per milions. Lluny de millorar, la situació s’agreuja cada cop més, sobretot amb la irrupció de Rússia en el conflicte el setembre del 2015. L’objectiu oficial de Moscou és combatre l’Estat Islàmic, però a la pràctica ataca els grups opositors al règim d’Al-Assad i provoca un gran nombre de víctimes civils. L’èxode de sirians cap a Europa s’incrementa amb els atacs aeris a ciutats com Hama, Homs i Idlib. Entre els que opten per fugir de les bombes cap al Vell Continent hi ha tant els que fins ara han resistit a Síria com aquells que fa temps que estan refugiats en països veïns.

La UE fa evident la insolidaritat

Després que la crisi humanitària s’hagi intensificat durant l’estiu i els governs grec i italià s’hagin vist desbordats per l’arribada massiva de refugiats, Brussel·les aconsegueix arrencar a principis de setembre del 2015 un compromís de mínims als països membres: acollir, en dos anys, 160.000 persones atrapades a la frontera sud. Les quotes d’acollida s’accepten a contracor i l’aplicació del pla per alleugerir la pressió a Itàlia i Grècia -on continuen arribant migrants-és un fracàs. Avui dia (abril del 2016), només s’han acollit 1.100 dels 160.000 refugiats.

Es dispara el flux a Grècia

La ruta migratòria entre Líbia i Itàlia ha perdut protagonisme amb l’empitjorament de la situació al país nord-africà. El camí pel qual opten més refugiats des de mitjans del 2015 és el que va de Turquia a les illes gregues. La gravetat de la situació a Síria es fa notar amb un increment exponencial de les arribades a Lesbos, Kos, Quios, Samos i Leros entre juny i setembre del 2015, i encara més a l’octubre (211.663), novembre (151.249) i desembre (108.742).

A diferència d’anys anteriors, les pasteres continuen arribant a l’hivern, fins i tot amb mala mar. Grècia es consolida com la principal porta d’entrada a Europa i entra en un procés de col·lapse.

Skopje agredeix els refugiats

Els refugiats no es volen quedar a Grècia. El seu objectiu és arribar al nord d’Europa a través dels Balcans, però els països de la regió endureixen els controls. Macedònia decreta l’estat d’emergència a les seves fronteres a finals d’agost del 2015 i utilitza gasos lacrimògens per dispersar els refugiats que volen entrar al país. La clandestinitat augmenta, i això té conseqüències: el 27 d’agost troben 71 migrants morts en un camió frigorífic a Àustria.

Bloqueig dels trens a Hongria

Els crits d’“Alemanya, Alemanya!” ressonen a l’estació Keleti de Budapest els primers dies de setembre del 2015. La desesperació s’apodera dels refugiats que han aconseguit arribar fins a Hongria (160.000 els nou primers mesos de l’any) i es troben que els trens que van cap a Àustria i Alemanya, destí final de molts d’ells, estan aturats. El servei ferroviari s’obre de manera intermitent, i això provoca el caos i l’amuntegament de migrants a les andanes de la capital hongaresa. Alguns acampen, però diversos centenars inicien una marxa a peu cap a Àustria el 4 de setembre.

Europa esdevé una fortalesa

La ruta dels Balcans i Europa en general esdevenen cada cop més hermètiques des finals del 2015: Alemanya, Àustria i Eslovàquia reintrodueixen controls fronterers al setembre, el mateix mes en què Hongria aixeca un mur a la frontera amb Sèrbia. Budapest tanca a l’octubre la frontera amb Croàcia, on tampoc es pot accedir des d’Eslovènia, que el novembre col·loca a la frontera una tanca de filferro. França reintrodueix controls fronterers, com faran a principis de 2016 Suècia, Dinamarca, Bèlgica i els Països Baixos. Abans, però, Macedònia frena amb una tanca els refugiats, que queden atrapats a Grècia.

Ailan, el rostre de la tragèdia

La consciència d’Europa rep una forta sacsejada amb una fotografia que fa la volta al món el 2 de setembre del 2015. Hi apareix Ailan Kurdi, un nen sirià de tres anys, mort en una platja de Turquia. El seu pare és l’únic supervivent d’una família que escapava de la guerra per arribar al Canadà. La criatura es converteix en el rostre del drama humanitari i genera una forta onada de solidaritat. Els voluntaris es converteixen en l’única ajuda dels refugiats en llocs com Lesbos.

Idomeni, símbol del bloqueig

El mur que impedeix la sortida de Grècia se situa a Idomeni, una localitat a tocar de la frontera amb Macedònia. En diversos camps improvisats, més de 12.000 refugiats (dels més de 50.000 que estan atrapats a Grècia) acampen a l’espera de poder continuar el seu viatge. Les difícils condicions de subsistència i la desesperació generen tensions. A finals de febrer, la policia macedònia utilitza, com va fer ahir, gasos lacrimògens contra els refugiats que intenten tirar a terra la tanca, i al març alguns refugiats intenten cremar-se a l’estil bonze en senyal de protesta. Impotents, n’hi ha que decideixen fer marxa enrere, però la majoria resisteixen al crit d’“obriu les fronteres!”

Merkel crida a l’acollida

“Ho aconseguirem”. Aquest és el lema amb què la cancellera alemanya, Angela Merkel, defensa la seva política de portes obertes als refugiats que arriben a Europa. El nombre que n’assumirà Alemanya el 2015 quadriplica el de l’any anterior, però al setembre Berlín ja assegura que està disposat a acollir mig milió de refugiats anualment. Merkel insisteix que l’esforç d’acollida sigui compartit per tots els països de la Unió Europea, però topa amb reticències dins i fora del país.

Deportacions a Turquia

L’arribada de refugiats a Europa no s’atura tot i el tancament de fronteres, per la qual cosa Brussel·les acaba arribant a un pacte amb Turquia el 18 de març perquè aquest país s’encarregui de frenar els migrants. L’acord, que entra en vigor el 20 de març, estableix que tot immigrant que hagi arribat il·legalment a Grècia (normalment jugant-s’hi la vida) serà retornat a territori turc. A canvi, per cada deportat, els Vint-i-vuit acolliran un refugiat provinent dels camps turcs. L’execució del pla -que també inclou un paquet de 3.000 milions d’euros i concessions polítiques a Ankara- es fa efectiva el 4 d’abril amb la primera deportació massiva, de 202 persones. ONG, experts i la mateixa ONU han denunciat que l’acord és il·legal i immoral.