Sis països volen desfer-se de Carles III com a cap d’estat
La demanda de reparacions econòmiques pels beneficis de l'esclavitud enterboleix la relació entre la Corona i algunes antigues colònies
LondresLa premsa i diferents cadenes de ràdio i televisió del Regne Unit –i de la resta del món– s'entesten aquests dies en entrevistar australians, canadencs i fins i tot kiwis (els neozelandesos) arribats expressament a Londres des de milers de quilòmetres per assistir a l'espectacle de la coronació, però la veritat és que la popularitat de Carles III entre els catorze reialmes dels quals encara és cap d'estat –a més del Regne Unit, esclar– no és gens extraordinària, llevat d'alguna excepció.
Gairebé la meitat d'aquests països votarien a favor de convertir-se en repúbliques si demà fessin referèndums sobre la monarquia. Ha arribat a aquesta conclusió l'exvicepresident del Partit Conservador i membre de la Cambra dels Lords Michael Ashcroft, molt conegut a les illes Britàniques per la precisió de les seves enquestes. Dels catorze països d'ultramar on l'actual cap dels Windsor en teoria regna, sis –Austràlia, el Canadà, les Bahames, Jamaica, les illes Salomó i Antigua i Barbuda– votarien per desfer-se'n. La resta, Nova Zelanda, Grenada, Belize, Papua Nova Guinea, St. Kitts i Nevis, St. Lucia, St. Vincent i les Grenadines i Tuvalu, mantindrien la monarquia.
En alguns dels països esmentats ja s'han fet els primers passos per plantejar la qüestió a la població. El juny del 2022, Austràlia va nomenar un ministre adjunt de la República. La intenció i el que preveuen els sondejos és que s'hi rebutjarà la monarquia després de les eleccions vinents, previstes el 2025. Durant els pròxims anys, també són més que probables plebiscits semblants a Antigua i Barbuda i Jamaica. I Belize tot just acaba de formar una Comissió Constitucional Popular per revisar la Constitució, inclosa la qüestió de si esdevenir o no una república.
El precedent immediat de Barbados
Aquesta mateixa setmana, Johnny Briceno, el primer ministre de Belize, ha comentat que és "molt probable" que la seva nació esdevingui una república (l'enquesta de Lord Ashcroft situa aquesta preferència cinc punts per sota, 48% a 43%) com ho va fer Barbados el 2021, amb motiu del 55è aniversari de la independència. Briceno s'ha distanciat de la celebració de la coronació en declaracions al Guardian assegurant que al seu país no hi havia "cap emoció": "Estem tan lluny del Regne Unit... No es veu que la gent tregui la Union Jack [la bandera britànica] ni res".
Unes declaracions semblants, en aquest cas a Sky News, les ha fet Marlene Malahoo Forte, ministra d'Afers Jurídics i Constitucionals de Jamaica, que ha assegurat que l'illa aviat podria "trencar els vincles" amb la monarquia britànica, subratllant que havia arribat el moment que el futur de la nació estigui "en mans jamaicanes". "El Regne Unit celebra la coronació del rei; això és per al Regne Unit. Jamaica vol escriure una nova Constitució que trencarà els llaços amb el monarca com a cap d'estat. Ha arribat l'hora. Jamaica en mans jamaicanes. El meu govern sosté que ho hem de fer ara. És hora de dir adeu".
Els problemes familiars recents dels Windsor, i de retruc la reducció del nombre de working royals (professionals de la Corona a temps complert) que ha comportat –el príncep Andreu i Enric i Meghan–, a més de la derivada per raons naturals –les morts de la reina Elisabet II i del seu marit, Felip d'Edimburg–, i la que s'especula que planeja Carles III per adaptar la institució als nous temps, també impactaran a mitjà i a llarg termini en l'acció diplomàtica exterior del cap d'estat i en les funcions representatives que manté als catorze països esmentats.
Ho assegura a l'ARA Robert Hazell, catedràtic de govern i Constitució de l'Escola de Polítiques Públiques del University College de Londres. "La visió del rei implica un nou programa més domèstic, [una] monarquia menys internacional. Amb menys membres reials que treballin no serà possible donar servei als catorze reialmes com en el passat. El Jubileu de Platí de la reina haurà estat, probablement, l'última ocasió en què gairebé tots els territoris d'ultramar hauran rebut una visita reial".
Les reparacions per l'esclavitud
Carles III és, des del 2018, també cap de la Commonwealth, una associació que actualment formen 56 estats i que, en els orígens (1931), volia ser un agermanament de l'Imperi al voltant de la metròpoli. Els catorze reialmes dels quals el rei continua sent el cap d'estat en són membres. Però, tal com es coneix avui, es va refundar el 1949, dos anys després de la independència de l'Índia, quan el Regne Unit va obrir la porta perquè altres colònies i territoris s'hi incorporessin sense necessitat de reconèixer l'autoritat del monarca britànic com a cap d'estat. Desenes de països van seguir l'exemple de l'Índia. Vuit repúbliques i seixanta-cinc colònies, territoris i protectorats en formaven part en el moment de la coronació d'Elisabet II (1953).
Però l'any 2023 l'associació ja no pot aspirar al pes que, encara que fos només com una il·lusió victoriana d'imperi que es volia projectar a la segona part del segle XX, tenia dècades enrere. El cas més paradigmàtic és el de l'Índia, el nou gran gegant demogràfic del món i una potència econòmica amb interessos no necessàriament compartits amb els d'altres membres occidentals, com el Canadà i el mateix Regne Unit.
Més enllà de l'evident reordenació geopolítica, hi ha un altre factor a tenir en compte: els greuges històrics i les constants crides de diferents veus polítiques dels països de la Commonwealth a la reparació material per la implicació de la Corona en l'esclavitud. El mateix Carles, quan encara era príncep de Gal·les, va assistir a la cerimònia del naixement de la república de Barbados el novembre del 2021. La família reial, doncs, aprova, sisplau per força, que el seu cap deixi de regnar allà en alguns territoris d'ultramar. Fins i tot podria arribar a emetre una disculpa pública per la implicació en el tràfic d'esclaus i el rèdit que en va treure. El greu problema és la restitució econòmica pendent. Cap primer ministre britànic en vol sentir a parlar.
A una escala simbòlica, en la cerimònia de coronació l'ha representat el diamant Koh-i-Nûr. Els colonitzadors anglesos se'l van emportar a Londres al segle XIX i des de la segona meitat del segle XX el reclamen l'Índia, el Pakistan, l'Iran i l'Afganistan. Camil·la el va fer treure de la corona que ha lluït a la catedral de Westminster. Però amagar-lo no vol dir tornar-lo. Carles III pot admetre noves repúbliques, però la seva fortuna i els interessos econòmics del Regne Unit no es toquen.