Antoni Segura Mas: "El sistema capitalista s'està esgotant i pot acabar amb nosaltres"

BarcelonaAntoni Segura Mas (Barcelona, 1952) s'ha atrevit a plasmar en un llibre la història de la seva generació, la nascuda després de la Segona Guerra Mundial i que ha vist com el món canviava sota els seus peus. Catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i president del Cidob, desgrana a El Món d'avui. De la Guerra Freda als reptes de la interdependència global (Edicions UB) com ha vist canviar el món des del seu punt de vista: "Un poble antic de la Mediterrània occidental que té una llengua, una cultura, però no té un estat". En uns temps en què es troben a faltar els savis, és estimulant submergir-se en les gairebé 1.200 pàgines del llibre per reflexionar sobre cap on camina la humanitat. Una obra magna de tota una vida d'estudi: la història viscuda per l'historiador.

La guerra de Gaza està demostrant que en el món d’avui impera la llei del més fort?

— La gran diferència entre la Guerra Freda i ara és que abans els conflictes estaven regulats. Hi havia un cert ordre, fruit de la dissuasió entre les dues grans potències, que era menys dramàtica del que semblava, i on d'alguna manera tothom sabia a què jugava. Ara el que ens genera incertesa, inseguretat, és que no sabem com arranjar els conflictes, se'ns en van de les mans. Netanyahu és capaç de menystenir el secretari general de l’ONU, António Guterres, que li diu que fins i tot les guerres tenen lleis. Aquest nivell de menyspreu cap a les Nacions Unides no l’havíem vist mai. En la Guerra Freda hi havia molt de cinisme: el 1956 Stalin sufocava la revolució d’Hongria mentre que França i el Regne Unit atacaven Egipte a la crisi de Suez. El 1968 vam tenir la Primavera de Praga i també la massacre de la plaça de les Tres Cultures a Mèxic. Es tapaven vergonyes d’uns i altres, però ara les vergonyes ja no s'amaguen. Estem en un moment molt complicat.

Té sentit reconèixer ara l’estat palestí?

— Crec que sí. No vol dir que sigui una solució màgica: seguirem tenint el problema dels 750.000 colons, de les fronteres, dels refugiats… però haurem posat en igualtat de condicions polítiques els dos sectors del conflicte. I això jo penso que de cara al futur és important. Pot ser que serveixi de poc, però ara només tenim un actor reconegut per la comunitat internacional. Em sembla que la posició de Sánchez en aquest cas és encertada. En altres casos no, quan parla de Catalunya tampoc, però en aquest cas és encertada i valenta. És possible que aquesta vegada el conflicte canviï algunes coses, perquè el dany reputacional per a Israel és molt important. És un disbarat el que està passant a Gaza.

L’altra guerra que marca el món d’avui, almenys a Europa, és la d’Ucraïna. Veiem ressuscitar l’OTAN i com Europa es rearma davant l’amenaça russa. Estem tornant a la Guerra Freda?

— No, estem parlant d’una altra cosa. És indubtable que es va aprofitar la feblesa dels dos mandats de Borís Ieltsin per entrar a sac a Rússia: era l’oportunitat que estaven esperant la Unió Europea i els Estats Units, perquè se sabia que la privatització del que havia estat una economia estatalitzada obria unes finestres d'oportunitat d'inversió i de negoci brutals. Però això no nega que cada país té dret a decidir lliurement què és el que vol ser quan sigui gran i quins amics i veïns vol tenir. És el mateix que defenso en el cas de Catalunya: la peça angular de les llibertats és el dret a decidir dels ciutadans. Tota la resta ve després.

Ara es multipliquen les veus de dirigents europeus que adverteixen que Europa s’ha de preparar per a una guerra amb Rússia.

— Des del punt de vista de l’esquerra, tenim una contradicció, perquè òbviament estem en contra de la guerra i les polítiques d'armament, però comencem a pensar que, si guanya Trump, si la UE no assumeix Ucraïna, se la cruspirà Putin. Això vist des d’aquí ens queda molt lluny. Des de França una mica menys, però vist des de Polònia és diferent. Igual que és diferent des dels països escandinaus: que Suècia i Finlàndia després de 200 anys de polítiques de neutralitat hagin entrat a l’OTAN és un dels canvis més importants dels últims anys. Potser això ens hauria de fer reflexionar: no vol dir que hàgim d’abraçar una política armamentística sense límits, però Europa ha de solucionar el problema de com actuar davant moviments agressius com els de l’imperialisme rus. I fer-ho només amb sancions és com fer-li pessigolles. No tinc respostes, però sé que hem de trobar alguna via que, sense caure en un armamentisme desmesurat, ens permeti fer front a determinades situacions de crisi. Tinc clar que en aquests moments cal aturar Putin com sigui perquè, si acaba amb Ucraïna, no sé què pot passar. Moldàvia ja té els dies comptats.

Però vostè assegura que el conflicte clau avui no és amb Rússia, sinó amb la Xina.

— Sí. Per això penso que no anem cap a la tercera guerra mundial. A la Xina, de moment, no li interessa la guerra. Senzillament perquè és el principal exportador del món i, si hi ha alguna cosa que no convé a les exportacions, són les guerres. La Xina està qüestionant l’ordre liberal, que eren una sèrie de normes més o menys injustes i que generaven desigualtats. Per exemple: al Fons Monetari Internacional o al Banc Mundial, en teoria els països tenen un vot en funció de la seva aportació. És un vot ponderat. Però, quan mires la llista, et trobes que la representació que tenen països com la Xina o l’Índia és inacceptable. Perquè potser el 1945 eren països en vies de desenvolupament, però ara són grans potències. I per això la Xina està reclamant una representació més proporcional, sobretot pensant en països com França, que no són ja cap gran potència, o el Regne Unit, que –encara que no se n’ha assabentat– està en la mateixa situació. D'altra banda, la Xina està creant tota una sèrie d'institucions alternatives que compleixen les mateixes funcions, molt orientades a això que diem el Sud Global, com el gran cinturó de la Ruta de la Seda o el nou Banc de Desenvolupament. Però la part fosca d'aquesta història és que la Xina s’està convertint en una mena de model contraposat a l'occidental, a l'ordre liberal. I el model que hi ha al darrere no deixa de ser una dictadura de partit únic, amb el somriure amable de Xi Jinping, en què no es mou ni una mosca. I Rússia és una potència en decadència accelerada.

I Europa?

— El drama de la UE és que és la tercera potència econòmica mundial, però és incapaç de traduir això en termes polítics. I, com que en termes polítics no hi ha manera que ens posem d'acord en molts aspectes, i especialment en política exterior, ens va com ens va. Segurament li anirà pitjor al Regne Unit, que va marxar, perquè a fora fa molt de fred, cosa que fins i tot ha entès l’extrema dreta europea. I per això Meloni no vol marxar: dirà que no vol cedir sobirania ni acceptar tanta ingerència de la burocràcia de Brussel·les, però sap que anar sol pel món és molt complicat.

Com veu un món en mans de Trump i de Putin?

— A mi em fa por. El primer drama el tenim als Estats Units: que les eleccions presidencials de la primera potència econòmica i militar del món sigui entre Biden i Trump és un drama incommensurable. El Partit Demòcrata no té ningú més? I Trump és un masclista, un autoritari, un supremacista blanc, però no és ximple.

Al llibre parla d'un capitalisme depredador i d'una triple crisi: pandèmica, econòmica i climàtica.

— Tot és una sola crisi, que es gesta els anys 80 del segle passat en l'anomenada revolució conservadora de Ronald Reagan i de Margaret Thatcher, i que va suposar la desregulació del capital financer. Això ens ha portat a una situació de fragilitat. L'economia mundial entre el 1986 i la crisi del 2008 s'havia multiplicat per tres, i les operacions dels moviments financers s'havien multiplicat per 80. Però el que compta és l'economia real: la resta són castells de fum a base d'accions sobre accions, assegurances sobre assegurances. El capital necessita donar rèdits als accionistes i als inversors, i acaba fent ximpleries com donar hipoteques a gent que està aturada i després això peta. I, alhora, en el sistema productiu es fan canvis per una producció massiva i intensiva que està alterant el medi ambient, mentre continua agreujant-se l'escalfament global. I tots aquests canvis sacsegen els virus. Tot això en definitiva forma part d'una única crisi: aquest sistema s'està esgotant i pot acabar amb nosaltres. Si reaccionarem, no ho sé.

Sembla una catàstrofe.

— L'habitual en l'univers són pedres que donen voltes al voltant d'estrelles. La diferència és que aquí hi ha algú per explicar-ho. Està clar que tenim capacitat d'autodestrucció ecològica o nuclear. Si ens autodestruïm, no passarà res. Les pedres continuaran girant al voltant de les estrelles.