Sobreviure als nazis, a l'accident de Txernòbil i a l'ocupació russa
La invasió va deixar els habitants de la zona d'exclusió sense aparells per mesurar la radioactivitat i sense revisions mèdiques
Zona d'exclusió de TxernòbilLa Valentina Kukharenko ens obre la porta del seu pati, de color blau turquesa, a Txernòbil. Un tímid somriure es dibuixa al seu rostre i saluda. El blau és també el color del mocador que li recull els cabells. Ens convida a passar una estona dins de casa seva, ordenada i plena de flors. Li agrada rebre la visita de periodistes: té molt a explicar. A la taula de la cuina hi ha una ampolla amb una etiqueta en anglès: “Benvinguts a Txernòbil, aiguardent per curar”. El 26 d'abril de 1986, quan Ucraïna encara pertanyia a l'URSS, la central nuclear de la ciutat va partir l'accident més greu de la història. Aleshores la Valentina tenia 47 anys.
“Els feixistes alemanys em van robar la joventut; després una catàstrofe nuclear va destrossar les nostres vides i ara vosaltres voleu robar-me la vellesa. No ho permetré”. Aquest és el missatge que va penjar la Valentina Kukharenko a l'entrada de casa quan les tropes russes van envair la central nuclear de Txernòbil, a l'inici de la guerra. Aquesta babuixka [àvia] de 84 anys és una de la cinquantena de persones que viuen encara a la ciutat. Les tropes de Putin es van apoderar d'aquesta zona els primers dies de l'esclat de la guerra per la seva proximitat amb Bielorússia. La Valentina no podia creure el que estaven fent els que fins feia poc considerava com a “germans”.
Central nuclear ocupada
La central nuclear de Txernòbil va estar ocupada per les forces russes fins a principis d'abril de l'any passat. Maksim Roslavets, enginyer i sotsdirector de l'empresa per a la gestió de residus radioactius, en va ser testimoni: “Durant el temps que van estar aquí ho van saquejar tot. Ordinadors i els comptadors de Geiger, que mesuren la radioactivitat. Hem hagut de tornar a comprar material”, explica. Assegura que els nivells de radioactivitat a hores d'ara no han augmentat. Controlar la planta nuclear va ser clau per als soldats russos perquè podien atacar sense ser atacats, detalla.
Molts soldats russos van acampar en àrees de boscos fortament contaminades de material radioactiu. Els cartells que alerten d'aquest perill són ben visibles. “En un període de cinc anys és possible que molts d'aquests soldats desenvolupin malalties com el càncer”, afirma l'enginyer.
La famosa ciutat de Pripiat, construïda als anys 70 per acollir els treballadors de la central nuclear, també va estar sota control rus. Arran de l'accident, tota la població va ser evacuada i actualment és una ciutat fantasma. Allà la vida es va quedar aturada. Fer-hi un recorregut és com tornar a l'època de la Unió Soviètica, amb els grans edificis o la tristament famosa roda de fira que no es va arribar a estrenar.
Aquesta ciutat era un dels principals atractius turístics abans de la guerra. Bé ho sap la Ksenia. Té 29 anys i en fa cinc que es dedica a fer visites guiades per la zona. “Treballo dues setmanes i després en tinc dues de descans. Tot i això, ja he tingut alguns problemes de salut com ara tiroides per l'exposició a la radiació”, explica. Malgrat tot, assegura que el seu “vincle emocional” amb aquesta part d'Ucraïna, on va néixer, és el que l'impulsa a seguir amb aquesta feina. “Abans de la invasió, cada certs mesos ens feien revisions mèdiques per veure la contaminació radioactiva que podíem tenir al cos, però ara fa més d'un any que no he pogut fer-me cap control", afegeix.
Una amenaça invisible
La Valentina recorda com era la seva vida abans de l'accident del 26 d'abril de 1986. “Tinc un vincle molt gran amb aquesta ciutat. Tota la meva família prové d'aquí: els meus avis, els meus pares. Abans de la catàstrofe, teníem una vida molt tranquil·la el meu marit i jo amb els nostres fills. Però, de sobte, tot va canviar”, relata. Els elevats nivells de radiació que van seguir a l'explosió del reactor número quatre de la central nuclear de Txernòbil van obligar les autoritats soviètiques a evacuar la població civil. Més de tres dècades després, la ciutat i totes les que són dins de la “zona d'exclusió”, una àrea d'uns 30 km que es va establir al voltant de la central, continuen contaminades. “El moment de l'evacuació em va impactar molt. Ens va causar un trauma psicològic haver de marxar ràpidament de casa nostra. Els anys posteriors a l'accident nuclear molta gent va morir”, lamenta.
Però sempre ha volgut viure a Txernòbil, sense ser conscient de les conseqüències. “Com que aleshores treballava en una empresa local, se'm va permetre tornar a la meva ciutat uns mesos després de l'accident. No tenia por de la radioactivitat, jo només volia ser a la meva terra”, afegeix. Diu que arrossega “els típics problemes” de salut que pot tenir qualsevol persona de la seva generació, però no creu que estiguin relacionats amb la radioactivitat. “Després de tant de temps no tinc por, estic viva i això [la radioactivitat] no em preocupa gens”.