Països Nòrdics

Els socialdemòcrates suecs, el partit que mai ha perdut unes eleccions

El govern d'Andersson, que ha impulsat l'entrada del país a l'OTAN, se sotmetrà a les urnes el setembre

La primera ministra de Suècia, Magdalena Andersson.
Ricard G. Samaranch
10/07/2022
4 min

Göteborg (Suècia)L'últim cop que el Partit Socialdemòcrata suec va perdre unes eleccions nacionals encara hi havia un tsar governant a Rússia i no existien els aparells de ràdio comercials. Des del 1914, quan es va establir el sufragi universal a Suècia per als homes –les dones van haver d’esperar fins al 1919–, els socialdemòcrates han sigut els més votats a les urnes. Ara bé, no sempre han liderat el govern. Dels últims 90 anys, n'han passat un total de 16 a l’oposició, període en què el país va ser dirigit per una coalició de partits conservadors i de centre. 

“Sovint aquí es diu que el Partit Socialdemòcrata és el més exitós del món democràtic. I, d’acord amb els números, no és una exageració”, comenta amb indissimulada satisfacció Ulf Bjereld, un dirigent local de Göteborg, una ciutat amb un important passat industrial i un dels feus del partit. Segons totes les enquestes, la ratxa continuarà a les pròximes eleccions generals del mes de setembre, ja que els socialdemòcrates superen el 30% en intenció de vot, mentre que el Partit Moderat, la formació conservadora, amb prou feines arriba al 20%. La seva situació contrasta amb la d’altres partits socialistes històrics, com el francès o el grec, que lluiten per no desaparèixer. Tot i així, a les últimes eleccions el Partit Socialdemòcrata, llavors liderat per Stefan Löfven, va obtenir el pitjor resultat de la seva història, amb un 28% dels vots, tres punts per sota que quatre anys abans.

A finals del 2021, el partit va canviar de lideratge i Magdalena Andersson, fins llavors ministra de Finances, es va convertir en la primera dona en la història de Suècia a assumir el càrrec de primera ministra. Sens dubte, la decisió més important que ha pres Andersson en els seus vuit mesos al capdavant de l’executiu ha sigut la d’impulsar l’entrada del país escandinau a l’OTAN i de posar fi així a 200 anys de política de no alineament militar. Per bé que un 60% dels suecs hi estan d’acord, el Partit Verd i el Partit d'Esquerra, dos dels partits que donen suport al govern, s'hi oposen, així com l’ala més d'esquerres dels socialdemòcrates.

“No hi ha hagut un debat real a la societat. Els mitjans només han donat veu a una opció, la pro-OTAN. S’hauria d’haver fet un referèndum o almenys haver deixat que els ciutadans es manifestessin a les eleccions del setembre. Ha sigut un escàndol”, critica l’analista progressista John Lapidus, que considera que la motivació principal del gir de 180 graus dels socialdemòcrates ha sigut electoralista. 

Tanmateix, altres experts consideren que el procés va ser a l’inrevés: primer els polítics van modificar la seva posició i després va fer-ho l’opinió pública. “La neutralitat no era una posició ideològica, sinó pragmàtica. Es creia que era la millor posició per a la seguretat nacional, fins que la realitat ha canviat amb la invasió d’Ucraïna”, sosté Gunilla Herolf, investigadora de l’Institut Suec d’Afers Internacionals. “El que va acabar decantant el govern va ser l’anunci del govern de Finlàndia de demanar l’adhesió. Els dos països sempre s’han coordinat en la qüestió de la seguretat i la defensa. Suècia no en podia quedar al marge”, afegeix.  

Capacitat d'adaptació

El pragmatisme i la capacitat d’adaptació és una de les característiques del Partit Socialdemòcrata que Bjereld assenyala per explicar el seu inigualat èxit electoral. “En un primer moment, al partit el votaven sobretot els obrers. Però quan els seus números van començar a reduir-se, va saber establir aliances amb els grangers i les classes mitjanes”, sosté aquest catedràtic de ciències polítiques de la Universitat de Göteborg. De fet, l’esquerra sueca acusa els socialdemòcrates d’haver abandonat els seus principis per adoptar les tesis liberals de la “tercera via”, encarnada en els seus inicis pel primer ministre britànic, Tony Blair. A més, també han abraçat postures més dures amb la immigració. 

Segons Bjereld, en el si dels socialdemòcrates conviuen dues ànimes, una socioliberal i una altra alineada amb la socialdemocràcia clàssica. “Potser la principal raó de l’èxit dels socialdemòcrates és que aquesta societat té uns valors progressistes més forts que els d'altres països i, per la seva història, el nostre partit és el que millor encarna aquests valors”, raona Bjereld, en referència al paper central de la formació en la creació del generós estat del benestar suec. “Com que han governat tants anys, els socialdemòcrates són vistos com uns bons gestors. Són el partit de l’establishment. La gent sap que no faran cap bogeria, que són una garantia”, raona Herolf.

Malgrat això, els socialdemòcrates suecs també han experimentat una erosió important en les últimes dues dècades, matisa Lapidus: “El seu èxit és relatiu. Sí, guanyen les eleccions, però no amb el mateix marge que abans, quan es movien entre el 40% i el 50% dels vots”. La majoria d’aquests vots evaporats han anat a parar al sarró dels partits centristes o bé als Demòcrates de Suècia, un partit d’extrema dreta que a les últimes eleccions es va mantenir com el tercer més votat. De fet, la difusió del discurs de l’odi cap als migrants a Suècia preocupa a bona part de la ciutadania.

stats