El soldat que va deixar l'exèrcit per lluitar contra el desert

Breun (Mauritània)A Breun, un poble al sud-oest de Mauritània i a la vora del riu Senegal, el desert del Sàhara avança uns quants centímetres cada any i les dunes engoleixen tot el que troben per davant. Tot i que passejant per la zona es poden veure mesures de contenció, com les teles reixades de color negre clavades a la sorra per fixar les dunes o fossats per protegir les cases, el desert del Sàhara ha crescut entre un 11% i 18% durant els últims cent anys i avança, també, cap al Mediterrani.

Segons un estudi de l’European Court of Auditors, un auditor extern de la Unió Europea, un 74% del territori espanyol està en risc de desertificació, i en un 18% el risc és “molt elevat”. Això comportaria l’impacte de fenòmens climàtics extrems, l’augment de fins a 2 graus de la temperatura mitjana i la disminució del 50% de les pluges a tot el sud d’Europa. El mateix estudi afirma que Portugal, Grècia, Itàlia, Xipre, Bulgària i Romania són els països europeus on la desertificació serà més acusada.  

Entre el 2020 i el 2022 la península Ibèrica va experimentar un període de calima històrica en què el cel es va tenyir de taronja, i el ministeri per a la Transició Ecològica va fer saltar les alarmes: 107 de les 471 estacions que mesuren la qualitat de l’aire van superar els màxims recomanats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), segons l’estudi publicat per la European Geosciences Union (EGU).

En aquest context, la Unió Africana va aprovar el 2007 el macroprojecte continental de la Gran Muralla Verda, una línia de 8.000 quilòmetres que va des de l'Atlàntic fins al mar Roig, travessant onze països amb la intenció de reforestar i aturar la desertificació i l’avanç del desert del Sàhara. Segons Abderrahmane Ndongo, director de la delegació mauritana del think thank africà Iniciativa Prospectiva Agrícola i Rural (IPAR), cada any aquest estat organitza una campanya per “fixar dunes, plantar arbres o conrear camps” per aturar la desertificació.

La batalla de l’Ibrahim

“Quan vaig arribar aquí no hi havia cap arbre”, explica Ibrahim Gaye, de 75 anys, assegut sota l’ombra d’un mango que va plantar ell mateix fa 17 anys. Enmig de les dunes que amenacen el poble de Breun hi ha un oasi que sembla impossible. Fa 50 anys que Gaye treballa i cultiva la terra en la qual ara creix menta, tomàquets, llimones i mangos. “El nostre esforç és aturar el desert i, si hi ha humans, el desert no avança; si tallem els arbres, sí”, explica l'Ibrahim, que treballa amb l’ajuda del seu fill Ahmed.

A tot el voltant del seu jardí, un mur d’acàcies mellifera –l’arbre per excel·lència de la sabana– protegeix la menta, l’alfàbrega i les flors del que ja es coneix com “la granja de l’Ibrahim”. S’erigeix enmig d’un oceà de sorra que es mou amb el vent, un dels fenòmens climàtics que més accelera el moviment de la sorra.

L’Ibrahim és un exmilitar que va dimitir perquè “a la vida hi ha accidents que et toquen el cor” —diu sense donar cap més explicació— i va decidir dedicar-se a la “professió de la humanitat”, l’agricultura. Gràcies a l’aigua que extreu del riu Senegal, que limita amb el seu terreny, ha instal·lat un rec gota a gota, i les restes de compost les apila al voltant de les soques dels arbres per crear matèria orgànica. “A diferència d’altres terres, aquesta és fèrtil perquè hi ha molta varietat de plantes que hi aporten nutrients”, explica Abou Ba, enginyer agrícola del Centre d’Estudis Rurals i d’Agricultura Internacional (CERAI).

Un 90% de desert

Mauritània és un dels països menys poblats del món: més del 90% de la superfície és desèrtica i un total del 18% de les terres han quedat obsoletes, segons dades de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO en les seves sigles en anglès). No obstant això, iniciatives com la Gran Muralla Verda no són cap disbarat, tenint en compte que, segons la mateixa FAO, un 20% del territori maurità —el que equival a 19,1 milions d’hectàrees— es pot recuperar si s'inverteix temps i diners per treballar-lo. “Si tothom fes això, què passaria?”, es pregunta l’Ibrahim mentre recorda una llibreta —que se li va cremar— en què apuntava religiosament el dia que havia plantat cada arbre, un total de més de 200. “Tracto tots els arbres com si fossin els meus fills”, assegura.

L’Ibrahim és pare de nou fills i passa gran part del dia al seu hort. Riu riu quan explica que, amb la seva edat, encara pot consumir sucre sense cap problema perquè està en constant moviment. “Un cop ens asseiem, mai ens podrem tornar a aixecar”, expressa en un seguit de frases que recorden algú que fa anys que viu i observa la natura. Recull unes llimones, olora la menta; és impensable que només a deu metres una duna amenaci el seu jardí. La seva por, Barça ou barzakh, que significa Barcelona o mort. Europa o mort, el mantra que repeteixen els més joves. “Jo estimo la terra, ells volen marxar”, lamenta.

Set regions del món en primera línia de foc