Un soldat gai al front d'Ucraïna: "Si em maten, la meva parella no podrà recollir el meu cos"

Kíiv“És una broma, no? Més val que no parlis gaire d'aquest tema”. És la resposta que va rebre el Víktor, un soldat ucraïnès de 32 anys, quan va intentar parlar de la seva homosexualitat entre els seus companys militars prop del front. Daniel Skripnik, un artista ucraïnès de 25 anys, encara té a les cames les esgarrinxades de l'última agressió que va patir a mans d'un grup de cinc homes fa dos mesos. Va passar a Podil, un dels barris més moderns del centre de la capital ucraïnesa: “Em van assenyalar per la manera de vestir i em van començar a cridar: "Gai!" Això, per ells, va ser prou motiu per atacar-me".

A l'Andrii, de 53 anys, ja no el sorprenen aquests episodis. Ha viscut a la Ucraïna soviètica i també ha estat testimoni de com ha anat evolucionant el país amb la independència. Sap que totes dues Ucraïnes tenen un mal comú: l'homofòbia. I fa més de dues dècades que la combat, des de l'organització Nash Suit –en ucraïnès, El nostre món–, que va fundar el 1997 per donar suport al col·lectiu LGTBI. “Porto vint anys amb la meva parella i estic molt orgullós. Sabem que queda molt per fer, ho veiem cada dia a la nostra organització quan constantment rebem trucades de persones que pateixen situacions de discriminació per la seva orientació sexual al carrer, a la feina i fins i tot amb la policia”, denuncia.

Precisament el Daniel els va trucar davant la manca de resposta de la policia. “Vaig trucar a la policia i la seva resposta va ser que tots els vehicles estaven ocupats i que no podien ajudar-me. La seva actitud va canviar quan el meu cas va saltar als mitjans ucraïnesos. Aleshores van començar a ser respectuosos amb mi, a mostrar interès, i em van ajudar a identificar els agressors. Ara ha arribat als tribunals", explica l'artista, que recorda que fa set anys un altre grup d'homes també el va agredir a la seva regió natal, a Lugansk. “Quan alguns amics heterosexuals em pregunten per què comparteixo la meva història als mitjans, els dic: 'Perquè vull tenir la mateixa vida que tu"".

Una Ucraïna més tolerant

Amb tot, estan convençuts que la Ucraïna que sortirà de la guerra serà un país molt més tolerant amb la comunitat LGTBI i en sintonia amb la resta de valors europeus. De fet, al Parlament ucraïnès ja es tramita la llei d'unió civil entre persones del mateix sexe promoguda per onze diputats, entre els quals Inna Sovsun. “És molt possible que aquest hivern s'aprovi la llei. Fa molts anys que l'esperem. Volem diferenciar-nos de Rússia i acostar-nos a la Unió Europea i, per tant, és hora de fer aquest pas”, explica l'Andrii en una terrassa de Kíiv un matí assolellat.

L'Andrii recorda que la coneguda com la Revolució de Maidan de l'any 2014 va fer que, per primera vegada, el tema entrés a l'agenda política. “Després dels esdeveniments del 2014, Ucraïna va firmar un acord d'associació amb la UE i això ja ens va obligar a assumir alguns compromisos relacionats amb la comunitat LGTBI, com ara la protecció en l'àmbit laboral”. L'activista, a més, considera que la societat ucraïnesa és molt més avançada que el Parlament. “Tampoc podem obviar la influència que encara té l'Església a Ucraïna. Però la guerra ho ha canviat tot. Fa un any era molt més difícil plantejar una llei així”.

Un dels temes més urgents és dotar de drets els combatents LGTBI, sobretot els que són al front. Ara mateix, com que les seves relacions no tenen un reconeixement legal, si són ferits o morts al camp de batalla les parelles no poden prendre decisions sobre els seus tractaments mèdics ni recollir-ne el cos. Tampoc tenen dret a la pensió de viduïtat. “Hi he pensat moltes vegades, que la meva parella no podria ni tan sols recollir el meu cos si em mataven", diu el Víktor, que ha lluitat al front de Bakhmut. "Si no s'aprova aquesta llei, les persones LGTBI de l'exèrcit continuarem sent tractades com a ciutadans de segona”, lamenta.

I, malgrat que a l'exèrcit hi ha una unitat militar LGTBI, el Víktor reconeix que no serà una tasca fàcil canviar la mentalitat de gran part de la societat ucraïnesa per una herència soviètica que considera encara molt arrelada: “La Unió Soviètica volia controlar totes les àrees de les nostres vides, i això també implica controlar els nostres desitjos sexuals. Tot això ha fet que encara ens costi, per exemple, fer un petó a la parella en públic”.

La família, còmplice de l'homofòbia

L'experiència del Daniel és una radiografia de com una gran part de la societat no accepta les persones LGTBI. No només per les dues agressions homòfobes que ha patit, sinó també per com la seva família l'ha tractat per ser gai. De petit, la seva mare el va amenaçar amb expulsar-lo de casa quan un dia amb un amic van començar a parlar de l'homosexualitat. Però sobretot va ser el pare, qui més el va maltractar psicològicament. “Sempre em deia que hi havia alguna cosa dolenta en mi. Estava decebut per la meva orientació sexual. Per sort, ja no hi tinc contacte”, explica. El Daniel està convençut que tots els episodis homofòbics l'han ajudat a saber “qui és” i sobretot a no voler amagar-se més. “Els homes que em van atacar volien destruir-me, però m'han fet més fort. He tret a la llum el que encara patim, moltes persones m'han enviat missatges donant-me les gràcies”, afegeix.

El Víktor també troba a faltar poder parlar de les seves parelles, dels seus sentiments i de la seva identitat amb la família. Sent tristesa per no tenir aquest espai de seguretat amb els seus familiars. Ell mateix reconeix que la seva mare "l'ha manipulat” dient que en un context de guerra és millor “no parlar-ne”. Aquest suport, malgrat tot, sí que l'ha trobat en la seva germana i en la teràpia psicològica que segueix des que va anar a lluitar.

Tots tres estan convençuts que només hi ha una manera de tirar endavant en la lluita contra l'homofòbia: amb visibilitat i trencant el silenci. Esperen la derrota russa per aconseguir la llibertat del seu país, però també la llibertat de poder ser ells mateixos.