Com són els europeus?

Deia fa poc el portaveu del Parlament Europeu, Jaume Duch, a Barcelona que si una cosa ha après la UE durant aquesta legislatura és que està “una mica més sola” al món. I, alhora, estem en una realitat de vasos comunicants. No és només que el món ha canviat; és que la Unió Europea és avui una mica més feble per fer front a aquestes transformacions. Hi ha un “abisme cada cop més gran entre les eines, els recursos i les habilitats a la nostra disposició i la transcendència dels desafiaments amb els quals ens enfrontem”, escrivia el filòsof Zygmunt Bauman l’any 2017, sobre una Unió aclaparada per les crisis.

Europa és avui un continent que s'empetiteix i envelleix. Al tombant del segle passat, l’any 1900, els europeus representaven una quarta part de la població mundial. L’any 2015 la xifra havia caigut fins al 6% i, segons càlculs de la Unió Europea, l’any 2060 ja només representarem un 4% de la població global.

A més, el nombre de persones de més de 65 anys a la UE ha passat del 16% el 2003 al 21% el 2023. En canvi, el nombre de joves ha anat en sentit contrari durant el mateix període de temps. Els menors de 15 anys han passat del 16% al 14% en vint anys.

Europa ha canviat de fesomia, però també de mirada. “Mentre que els nostres avantpassats més recents encara consideraven el futur com el lloc més segur i prometedor on invertir les seves esperances, nosaltres tendim primàriament a projectar-hi les nostres múltiples pors, angoixes i aprensions”, escrivia Bauman.

En paral·lel als canvis demogràfics, també s’ha transformat la política, i la relació dels europeus amb el projecte comunitari. A mesura que la UE ha anat guanyant en competències, en països membres i en experiències polítiques i històriques recents diferents, també ha anat creixent l’euroescepticisme. Fins al punt que aquesta legislatura que conclou a Brussel·les ha tingut l’Eurocambra més euroescèptica de la seva història, amb un 30% d’eurodiputats que es declaren contraris a la integració europea.

En el final d’aquest “consens permissiu”, que durant dècades va permetre construir la Unió Europea amb el suport tàcit i silenciós de la ciutadania, s’hi barregen molts factors diferents: els costos socials i polítics de les desigualtats creixents de les últimes dues dècades, l’anomenat “pànic demogràfic”, el retorn polític de les agendes d’uns estats nació que s’han sentit afeblits per les crisis, la crítica a la tecnocràcia de Brussel·les, i fins una certa sensació de malenconia existencial.

Euroescepticisme i suport minvant a la democràcia

A Hongria, Itàlia, Polònia o França, els partits euroescèptics representen la meitat de l'electorat, i als Països Baixos o Suècia tenen nivells de suport que superen el 25%.

Aquesta UE, que s’ha enfortit en competències i en estats membres, ha vist com s’afeblia, en canvi, el seu suport democràtic. A les eleccions europees del 2019, Eslovàquia, un dels països més polaritzats de la Unió Europea, va registrar una abstenció del 77%. A Croàcia i la República Txeca, va arribar al 70%.

Sembla una contradicció, perquè els Eurobaròmetres que publica Brussel·les confirmen que els europeus volen una UE amb més poder. Però, alhora, hi ha una tendència perceptible a la baixa en el suport polític a la democràcia en diferents països de la Unió.

Estem davant d’una UE més forta amb unes democràcies més dèbils.

L'enquesta global del 2023 de l'Open Society Foundations alerta d’una manca de suport mesurada a la democràcia en països com França, Alemanya o Itàlia. Un altre estudi realitzat pel Moviment Europeu Internacional a nou països de la UE durant el 2022 també va trobar que el suport “constant” a la democràcia oscil·lava entre un mínim del 22% (a Romania) i un màxim del 48% (a Finlàndia). I en set d'aquests nou països —a Grècia, Itàlia, Alemanya, Estònia, Polònia, Romania i Hongria— el suport constant a la democràcia només va arribar al 45% o menys. Les xifres són encara inferiors quan es pregunta directament als electors més joves.

Les crisis han deixat cicatrius profundes en una Europa de xocs electorals.