Souvenirs i funerals de soldats a Kíiv

KíivLa idea pot semblar absurda: una botiga de souvenirs en una ciutat en guerra. ¿Qui vol anar de vacances a un país on cauen bombes?

Però a tocar de la icònica plaça del Maidan, al centre de Kíiv, hi ha un local que desafia la lògica. “Folkmart: souvenirs and gifts”, hi diu a l'aparador, ben il·luminat. Hi entro. La botiga és gran –té dues plantes–, sona música animada de fons i hi ha tres dependentes treballant. Al principi no hi ha cap client, després n’entrarà un. Més enllà dels productes habituals –començant per les típiques tasses "I love Kyiv"–, hi ha uns altres souvenirs, més interessants. És el marxandatge de la guerra, que s’ha fabricat en l'últim any i que desprèn nacionalisme i orgull ucraïnès davant l’atac de Rússia. Veig imitacions de la simbòlica dessuadora de Volodímir Zelenski per poc més de vint euros. També bosses i coixins amb la cara del president i la frase “Glòria a Ucraïna, glòria als herois”. Els adhesius i imants que representen tota mena d’armament –fins i tot els míssils nord-americans Himars, que han estat clau contra l’artilleria russa– són més barats. Passo per caixa i pago amb targeta de crèdit dos productes que m’emportaré a Barcelona. La caixera, una dona elegant d’uns 40 anys, em pregunta si no vull comprar també un dels articles estrella: un pin daurat de l’escut de l’exèrcit ucraïnès.

Probablement, aquesta botiga de souvenirs és un bon resum d'en què s’ha convertit la capital ucraïnesa després d’un any de guerra. La vida ha tornat progressivament als carrers de Kíiv, ara allunyada del front, i la població lluita per recuperar una certa normalitat. Cal fixar-se que el verb lluitar no és aleatori: recuperar les seves vides és per a molts un acte de resistència contra l'ofensiva del Kremlin. El simbolisme d’una botiga de souvenirs en una ciutat sense turistes –van desaparèixer tots quan Vladímir Putin va decidir envair Ucraïna– és important.

També ho és que les prestatgeries dels supermercats estiguin plenes i tinguin de tot, inclòs xampany francès o vins espanyols. O que la gent vagi un divendres a la tarda a l’òpera i ovacioni durant minuts els artistes un cop acabada la funció. O que en el soterrani d’un pub cèntric –que mai ha tancat des que va començar la invasió gràcies a la benevolència dels soldats que hi anaven a beure–, dues noies i dos nois que s’acaben de conèixer estiguin lligant mentre ballen salsa apassionadament. “Allí fueron los bomberos con sus campanas, sus sirenas. ¡Ay, mamá! ¿Qué pasó? ¡Ay, mamá! ¿Qué pasó?”, sona. A l’escenari, darrere dels músics, una bandera ucraïnesa enorme fa de fons. Hauran de marxar abans de les onze de la nit, que és quan hi ha el toc de queda. Quan surtin, veuran que a fora neva.

No només passa en aquesta. En totes les guerres, la gent ha de continuar vivint. Evidentment, la situació actual de Kíiv ho fa més fàcil i, per tant, no és comparable a la de les ciutats i poblacions que continuen a prop del front, a l’est i al sud ucraïnès, on cada dia mor un nombre indeterminat –però dolorosament alt– de joveníssims soldats. 

A finals de març del 2022, i per tant poques setmanes després de l'inici de la invasió, Moscou va anunciar que retirava les tropes del nord d’Ucraïna davant la impossibilitat d’avançar cap a la capital, el gran objectiu de la suposada ofensiva llampec que Putin havia imaginat i que la resistència ucraïnesa –amb el suport dels aliats occidentals– va frustrar ben aviat. Des de llavors, l’activitat militar al voltant de Kíiv s’ha reduït considerablement: ja no hi ha ni combats a la vora ni l’amenaça del foc d’artilleria, però de tant en tant Rússia recorda que la guerra persisteix llançant míssils que, sobretot, colpegen infraestructures energètiques i que castiguen amb fred i foscor els habitants de la capital.

L’alarma antiaèria, aquell so mecànic i embafador que als que no havíem trepitjat mai una guerra d’aquesta magnitud ens transporta a les pel·lícules de la Segona Guerra Mundial, sona gairebé cada dia. Durant els primers moments de la invasió, en sentir-la, la gent corria cap a un refugi, que sovint era l’estació de metro. Ara ningú s’immuta. La vida continua i, almenys a Kíiv, els nens han d’anar a l’escola, els pares a treballar i un repartidor de Glovo, que ara mateix creua amb bicicleta la plaça del Maidan, té una comanda per entregar. 

Però cal no ser ingenu. Que Kíiv hagi recuperat certa normalitat no vol dir que la guerra no sigui visible en gairebé totes les activitats del dia a dia. M’ho trobo a la cua del supermercat. La caixera no parla anglès i un noi d’uns vint-i-pocs anys es presta a fer de traductor. Quan acaba em pregunta d’on vinc. “De Barcelona”, li responc. Ell em diu que és d’aquí i que és soldat. Per demostrar-m’ho s’aixeca un moment la samarreta i m’ensenya una cicatriu tendra que té a la panxa. “Em van ferir, i per això soc a Kíiv uns dies. Després he de tornar al front [a Lugansk, al Donbass]”, s’explica. Al costat, i agafada de la seva mà, hi ha una noia que intueixo que és la seva parella. Somriu. Han comprat dues coca-coles i un ram de tulipes. Abans de marxar: “Slava Ukraini!” (Glòria a Ucraïna), el crit dels combatents ucraïnesos que ja s’utilitzava durant la Guerra de la Independència (1917-1921) i que ara, convertit en un símbol, ocupa un espai privilegiat en la majoria d’edificis públics però també en restaurants, botigues i balcons. 

Els funerals, termòmetre del front

Al costat del luxós Hotel Intercontinental i d’un dels casinos de Kíiv –en funcionament– hi ha la catedral i el monestir dedicats a l’arcàngel Miquel, patró de la ciutat. Se’l representa sempre amb armadura, amenaçant amb una llança o una espasa, perquè és el capità dels exèrcits de Déu. Són les deu del matí i, a les portes del temple, prop d’un centenar de persones i soldats esperen l’arribada d’una furgoneta. A dins hi ha el cadàver d’un militar que va morir fa uns dies al front defensant la ciutat de Bakhmut, al Donbass, on s’està produint una de les batalles més sagnants de la guerra.

Tenia 30 anys i en fa un, abans de la invasió, es guanyava bé la vida treballant en una empresa a Kíiv. Companys seus del front han vingut expressament, i després tornaran als combats. Molts fumen nerviosos. També hi ha joves vestits de civils que, probablement, eren amics de la víctima. Gairebé tothom porta un ram de clavells vermells. La missa es fa a l’interior de la catedral, entre plors, crits i música solemne. El sacerdot beneeix constantment el fèretre. La tapa del taüt, cobert amb una bandera ucraïnesa, no s’obrirà durant tota la cerimònia. Normalment, quan això passa, és perquè el cos havia quedat especialment malmès. La llum tènue –i trista– que es desprèn de les espelmes dibuixa una postal que, de nou, evoca pel·lícules bèl·liques d’èpoques passades. Però som a Europa i és l’any 2023.

Immediatament quan acaba la missa, un cotxe ens porta a Zhornivka, una localitat a pocs quilòmetres de la capital. És dijous 16 de febrer i el poble, de només 800 habitants, ha organitzat un altre funeral per enterrar un altre jove que dilluns va morir a Lugansk per culpa de la metralla. En els últims dies, els enterraments al voltant de Kíiv s'han incrementat, una senyal que, coincidint amb el primer aniversari de l'inici de la invasió, les batalles al front s'han intensificat.

L’escena que em trobo a Zhornivka impressiona especialment: pràcticament tot el poble s’ha reunit a l’església per acomiadar el soldat, que es deia Konstantin i que deixarà orfe de pare un infant de cinc anys. Un grup de nens fan onejar banderes ucraïneses formant un passadís per acompanyar l’entrada del fèretre, mentre la banda militar posa música i les campanes toquen insistentment a morts. Els veïns ploren, també els soldats vinguts del front. Però qui més plora és la mare del jove, que no troba consol mentre veu passar el rostre inert del seu fill, que descansa, vestit de militar, a l’interior del taüt. Mentre algú parla i diu que aquesta està sent una setmana negra per als pobles de la zona i que totes aquestes morts no han de ser en va, un grup de soldats entrega a la família una bandera ucraïnesa en senyal d’honor. La mare directament es desmaia, i els seus crits s’apaguen momentàniament. I això també és la guerra: una mare desmaiant-se mentre enterra el seu fill que divendres havia de fer 30 anys.