Tancs, avions i míssils de llarg abast: les línies vermelles que Occident ha travessat a Ucraïna

LondresQuan feia mil dies que el règim de Putin havia envaït Ucraïna, el president dels Estats Units, Joe Biden, va atendre finalment les súpliques –més que peticions– de Volodímir Zelenski i va donar l'autorització perquè l'exèrcit de Kíiv pogués atacar el territori de la Federació Russa amb els míssils ATACMS de llarg abast que Washington li havia anat subministrant a poc a poc, de vegades arrossegant els peus.

Els agredits podrien lluitar així "sense una mà lligada a l'esquena", com havia explicitat Zelenski de manera ben gràfica en més d'una ocasió. Al mateix temps, Londres donava llum verda perquè els seus Storm Shadow també poguessin travessar la frontera. L'afegit de les mines antipersones que Biden ha ofert a Zelenski completa, per ara, el catàleg d'armes nord-americanes amb què Occident està sostenint Ucraïna. Aquest mateix diumenge, el ministre d'exteriors francès, Jean-Noël Barrot, ha confirmat implícitament, en una entrevista a la BBC, que Kíiv també té l'autorització de París per fer servir els míssils de llarg abast amb què ha proveït Zelenski.

Putin hi ha respost amb un míssil hipersònic d'última generació, un avís per a navegants –emfasitzat per la implicació de tropes nord-coreanes–, sense que es pugui saber amb certesa si és una catxa més, com cada cop que Occident ha apujat l'aposta, o una prova, ara sí, que l'autòcrata rus va de debò. ¿Pot ser, tot plegat, part de la coreografia dramàtica que prepara les bases de les hipotètiques converses de pau a què el futur president Donald Trump obligaria Kíiv pel mètode de tallar-li el suport militar i financer? Sigui com sigui, a petició de Zelenski, l'OTAN ha convocat per a aquest dimarts una reunió urgent amb el govern ucraïnès.

El fet és que, de camí cap als tres anys de guerra, no ha estat fins ara que Rússia ha mostrat les seves potencialitats més mortíferes, tot i que, abans de complir-se el primer any Occident ja va començar a superar línies vermelles autoimposades, fins al punt que perdien tot el color. Quines han sigut? En cap cas, fins aquesta setmana, Putin no havia reaccionat.

La coalició dels tancs

Cap a finals del 2022, el clam de Zelenski per aconseguir tancs occidentals –els moderns Leopard 2 i els M1 Abrams– amb què oposar-se a l'avenç de les tropes russes era eixordador. Washington i Berlín hi van donar el vistiplau setmanes després que Londres es comprometés a enviar-hi els blindats Challenger 2. Zelenski parlava aleshores de bastir "la coalició dels tancs". A l'esforç s'hi van sumar altres països, com Espanya –que va haver de reparar-ne per posar-los al servei d'Ucraïna– o els Països Baixos. En total, alguns càlculs aproximats difosos per agències com Reuters o France-Presse apunten que Kíiv ha rebut entre 682 i 819 tancs. De Leopard 1, més de 270 d'Alemanya, Noruega, Dinamarca i els ja esmentats Països Baixos; de Leopard 2, 158 d'Alemanya, Polònia, Suècia, Finlàndia, Portugal, Espanya, Noruega, Canadà i els Països Baixos; de Challenger 2 britànics, Ucraïna n'ha rebut 14, i finalment Kíiv també s'ha beneficiat del servei de 31 M1 Abrams dels Estats Units i d'Austràlia.

"Doneu-me ales"

Un parell de setmanes després (a finals de gener del 2023) que Zelenski obtingués la llum verda occidental per rebre els tancs, embarcat en una minigira diplomàtica per Europa, el focus del seu missatge van ser els avions de caça, els F-16. En una molt teatral posada en escena al Parlament de Westminster, va lliurar el casc d'un pilot ucraïnès al president de la Cambra dels Comuns, Lindsay Hoyle, per representar la urgència de la seva petició. Com en el cas dels tancs, també la va fer extensiva als Països Baixos i a Dinamarca, que hi van donar el plàcet a finals d'agost de l'any passat. Però aconseguir la llum verda d'Occident no va suposar que els aparells s'enlairessin immediatament. Cal entrenar uns pilots –el període es pot allargar entre vuit i dotze mesos– que, fins ara, només havien manejat els envellits Mig de fabricació soviètica. Ucraïna no ha rebut els primers F-16 fins aquest mateix estiu. De moment, d'acord amb les informacions difoses per mitjans occidentals i ucraïnesos, Kíiv en té 24 dels Països Baixos, 19 de Dinamarca i 2 de Noruega, però aquest últim parell només per a entrenament. Bèlgica n'hi ha d'enviar una trentena, des d'ara fins al 2028. Es preveu que els primers hi arribin en les pròximes setmanes, a finals d'any. En total, els països de l'OTAN en lliuraran 65.

Botes sobre el terreny

A falta de conèixer el contingut de la reunió que dimarts mantindran els països de l'OTAN amb Ucraïna per abordar el que Zelenski considera una escalada "greu en la brutalitat de la guerra" de Putin, arran de la demostració de força que ha suposat el llançament del míssil hipersònic, el que l'Aliança no ha fet mai –i difícilment travessarà aquesta línia vermella– ha sigut lluitar directament amb tropes sobre el terreny al costat de Kíiv. Així i tot, el president francès, Emmanuel Macron, sí que ha insinuat aquesta possibilitat en un parell d'ocasions. En una entrevista a la televisió francesa el passat mes de març, Macron va dir: "Actualment, no estem en aquest punt [enviar-hi soldats], però per ara no excloem aquesta opció". Dues setmanes abans ja ho havia apuntat, però tothom se li va tirar a sobre, començant pel canceller alemany Olaf Scholz. I, així i tot, en l'esmentada entrevista amb la BBC, el cap de govern francès ha dit aquest diumenge que Europa no pot tenir línies vermelles per defensar Ucraïna. "Ni tan sols soldats sobre el terreny?", li han preguntat. "No descartem cap opció", ha respost, en el mateix sentit que Macron.

Queda per saber si els uns i els altres continuaran apujant l'aposta mentre Donald Trump no jura el càrrec i si, un cop Trump sigui al despatx oval, el president entrant acabarà amb la guerra en un sol dia, com va prometre en campanya. Sigui com sigui, ni els tancs, ni els avions ni els míssils de llarg abast han suposat, ara per ara, una superació de l'escenari d'estancament d'una guerra que, com totes, sembla interminable i costosíssima. En vides humanes i en futures vides, incalculable. I en ajuda militar occidental: 61.000 milions de dòlars dels Estats Units, segons l'alemany Institut Kiel, i quasi 35.000 més entre Alemanya, el Regne Unit, Dinamarca i els Països Baixos. Més altres aportacions, molt més inferiors, de Txèquia, Polònia, Estònia o Lituània, vehiculades, la majoria, a través de la Unió Europea.