Un terç dels aliments del món es perden o es malbaraten

BarcelonaCada català llença una mitjana de 35 quilos de menjar a les escombraries a l’any, segons un estudi del 2012 de l’Agència de Residus de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona. La xifra és encara pitjor a escala europea: la mitjana arriba a 173 quilos anuals per habitant. I en el conjunt del món les dades són directament esgarrifoses: un terç dels aliments que es produeixen es perden o es malbaraten. “Les xifres poden semblar exagerades però, ¿qui no llença 90 grams de menjar al dia?”, es pregunta José M. Gil, investigador del Centre de Recerca en Economia i Desenvolupament Alimentari (CREDA) i de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries de la UPC (IRTA). Al cap de l’any, aquells grams diaris per habitant es converteixen literalment en tones, fins al punt que tots els experts coincideixen a dir que el malbaratament d’aliments s’està convertint en un problema tan important com el canvi climàtic arran de l’energia i els recursos que es destinen inútilment a la producció de menjar i pels residus que es generen.

Malgrat això, la majoria dels països estan a les beceroles en aquest tema. Per començar, no hi ha ni una metodologia comuna per comptabilitzar el malbaratament alimentari, segons explica Celsa Peiteado, coordinadora de política agrària i desenvolupament rural de l’organització Fons Mundial per la Natura (WWF, en la sigla anglesa). Per exemple, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) no considera que un aliment es malbarati si es dedica a compostatge. En canvi, la Unió Europea -que precisament ara està intentant acordar una definició comuna sobre malbaratament alimentari per a tots els estats membres- opina que qualsevol menjar que no es destini a l’alimentació s’està malgastant, encara que s’hi doni un ús alternatiu.

Sigui quina sigui la interpretació que es faci, José M. Gil considera que l’aspecte important actualment és que es parli del tema. “Quan l’any 1973 es va dir que el petroli s’acabaria un dia, es va començar a discutir la necessitat de trobar energies alternatives. Això és el mateix: no buscarem solucions fins que no siguem conscients d’aquest gran problema”, adverteix.

Es malbaraten el 45% de les fruites, verdures i tubercles, el 30% dels cereals i el 35% del peix, el marisc i els llegums que es produeixen al món, segons el càlcul realitzat per l’experta de WWF. Les xifres són aclaparadores. Peiteado també afirma que Espanya ocupa el setè lloc a Europa en aquest rànquing tan poc afalagador.

Per a Eric Holt-Giménez, director de l’Institut per a l’Alimentació i les Polítiques de Desenvolupament -amb seu als Estats Units i més conegut amb el nom de Food First-, la causa de tota aquesta situació és la sobreproducció d’aliments. “Els agricultors produeixen més del que es necessita per al consum, perquè tenen por que el mal temps o les plagues malmetin part de la collita, o perquè estan permanentment endeutats perquè no cobreixen costos amb els ingressos que obtenen”, explica. Aquesta sobreproducció fa abaixar el preu del menjar, i això alhora n’incentiva la compra. ¿Qui es resisteix a comprar dos enciams pel preu d’un encara que només en necessiti un? És un peix que es mossega la cua. “Si es garantís un preu als agricultors i als ramaders que els permetés cobrir despeses, no hi hauria aquesta sobreproducció”, opina Holt-Giménez. I, de retruc, tampoc hi hauria malbaratament de menjar.

L’investigador del CREDA i l’IRTA creu que els productors en són els responsables, per descomptat, però també els distribuïdors, els majoristes i sobretot nosaltres, els consumidors: som els causants del 40% del menjar que es malgasta. “Cal fer campanyes de sensibilització però també regular la data de caducitat dels aliments, que sovint resulta confusa i fa que llencem menjar que continua en bon estat”, explica. Així mateix, assegura que ens hem de treure del cap que llençar el menjar al contenidor de residus orgànics no és malgastar aliments. “Ho continua sent, encara que això ens deixi amb la consciència una mica més tranquil·la”, afirma.

Legislació pionera

França es va convertir l’any 2016 en el primer país del món que va prohibir per llei que els supermercats llencessin o destruïssin menjar en bon estat que no venien. Estan obligats a donar-lo a organitzacions caritatives o a bancs d’aliments. Els establiments de més 400 metres quadrats fins i tot han de signar un contracte de donació amb aquestes entitats: si no, poden ser sancionats amb multes de fins a 75.000 euros o amb penes de dos anys de presó.

A Dinamarca s’ha posat en marxa la campanya Stop Wasting Food [Deixeu de Malgastar Menjar] i al Regne Unit hi ha el programa Waste Reduction Action Plan (WRAP) -pla d’acció per a la reducció de residus-, amb el mateix objectiu. Però quins impactes tenen realment?

L’activista britànic Tristram Stuart va descobrir el 2009 que un dels principals proveïdors del país, M.H. Poskitt Carrots, llençava entre el 12% i el 15% de les pastanagues que processava perquè no complien els estàndards estètics que demanen els consumidors. “Totes les pastanagues han de ser rectes perquè el consumidor les pugui pelar longitudinalment amb un moviment únic i fàcil”, li va justificar l’empresa.

Els països que han signat els objectius de desenvolupament sostenible de l’ONU s’han compromès a reduir a la meitat el malbaratament d’aliments l’any 2030. Si ho fessin, encara es continuaria malgastant el 17% del menjar que es produeix al món. “És important recordar-ho aquestes festes de Nadal”, diu l’experta de WWF.