La terra retrona sempre contra els depauperats
No vaig viure el terratrèmol d'Agadir del 1960, però sí el d'Al-Hoceima del 2004, i encara recordo aquella sensació de basca i de ràbia continguda davant del que em semblava una injustícia sinistra del destí, que em recordava que sempre són els pobres els qui la paguen. La televisió posava el dit a la nafra i mostrava fins a dir prou el dolor dels supervivents, un dolor contingut per una dignitat que ens feia pujar els colors a la cara, a nosaltres, els salvats i els afortunats, culpables d'oblidar l'existència d'aquests condemnats d'una terra que retrona especialment contra els depauperats.
I vet aquí que la terra torna a fer de les seves i comença a tronar de nou tot causant dolor i expulsant la gent de casa seva. Homes, dones i nens, espaordits i perduts sota un cel indiferent a la dissort que ha sorprès tot el país en el primer son. Sabia que les imatges envairien els telèfons mòbils i que el Whatsapp en seria el corifeu, una espècie de cor demiúrgic que repartiria l'horror i la desgràcia a través d'imatges robades per aquells mateixos que compten un dels seus veïns o amics entre les víctimes. Quin ús més trist del progrés!
Ja n'estem fins al capdamunt que la desgràcia sempre vingui a fer el niu entre els pobres, els mancats d'alegria, els desesperats; la gent que viu a les ribes dels uadis, als flancs de les muntanyes i als afores de les ciutats. Que ens acabem acostumant a tot no significa que puguem confondre fatalitat amb resiliència.
I després ens tranquil·litzem una mica, empegueïts, escudats en la resiliència del poble marroquí, com si això pogués absoldre'ns de la indiferència quotidiana davant la sort d'aquestes poblacions rurals, sovint mancades del més indispensable i aferrades a la vida en barraques de tova i saliva, construïdes amb les seves mans tremoloses, i cridades a resistir com puguin la fúria de les crescudes dels uadis o, paradoxalment, de la sequera.
Sabem que, l'endemà del sinistre, la xifra de morts i de desapareguts augmentarà cada hora, cada dia, a mesura que es busqui entre els enderrocs, i que l'atenció se centrarà ben aviat en aquest país profund, en el que resta de les barraques de fang i dels llogarets que han desaparegut. També sabem que tot el país, en la seva proverbial solidaritat, farà mans i mànigues per alleujar l'immens dolor. Però també sabem que, un cop seques les llàgrimes, els supervivents reconstruiran unes altres cases de tova amb les pròpies mans, tot esperant que el Cel els sigui una mica més clement i que el sol per fi també surti per a ells.
En aquesta terra d'islam, nodrida durant segles per les promeses d'una solidaritat basada en l'estat de dret, a voltes encara ens demanem, quan els homes ens han fallat: «I Déu no hi pinta res?»