Ali Lmrabet: "El terratrèmol ha demostrat que el Marroc és un vaixell sense capità"
BarcelonaAli Lmrabet (Tetuan, 1959) és un periodista marroquí exiliat a Barcelona amb una llarga trajectòria crítica amb el règim de Mohamed VI. Li van clausurar tres revistes i li van prohibir exercir al país, però no ha deixat de fer-se escoltar, a les xarxes socials i col·laborant amb mitjans internacionals.
Creu que la gestió del terratrèmol pot passar factura a Mohamed VI?
— Fa molt de temps que alguns denunciem que l'estat marroquí està més capacitat per controlar la gent que no pas per ajudar-la. Si es reuneixen cinc persones al carrer per protestar, ràpidament hi arriben 500 policies, i ara ja hem vist com han estat incapaços de respondre ràpidament a una situació d'emergència. El problema és que vivim en una monarquia absoluta, on tot depèn del rei. I quan ell no hi és tot s'encalla. Des de fa quatre anys, el govern no hi pinta res, malgrat els canvis constitucionals que es van fer el 2011. Per això quan es va produir el terratrèmol, cap ministre ni cap autoritat va sortir a parlar. Tot va quedar aturat a l'espera que el rei, que era a París, tornés. El terratrèmol ha demostrat al món que el Marroc és un vaixell sense capità.
Per què?
— El rei vol mantenir tots els seus privilegis, però la responsabilitat de l'acció de govern l'ha delegada en altres persones, a les quals tampoc deixa parlar. És una monarquia absoluta on ningú pot moure un dit sense el permís del rei. Un dia o altre això s'acabarà, però no sabem quan serà. Serà quan s'arribi al límit de la capacitat de resiliència de la gent del Marroc. Fa molts anys que sentim que esclatarà una revolta per posar fi a la monarquia, però ningú té la bola de vidre per saber quan i com serà. Hi ha un gran ressentiment i odi soterrats. Estic segur que el règim no podrà fer com a l'època de Hassan II: massacrar indiscriminadament homes i dones i criatures i silenciar-ho amb la complicitat d'Occident, com va passar els anys 70 i 80. Encara no s'han pogut enterrar els morts pel terratrèmol! Els cossos s'amunteguen i s'estan podrint al sol, quan en la tradició musulmana s'haurien d'haver enterrat en menys de 24 hores. La gent reclama excavadores, no policies i militars.
Com explica que en una situació d'emergència com aquesta s'hagi rebutjat l'ajuda de països com França i Algèria?
— Hi ha dos problemes: la posició francesa sobre el Sàhara Occidental i l'escàndol de Pegasus. Sobre el primer, cal recordar que França ha protegit des de sempre la posició marroquina. El segon factor és l'escàndol de l'espionatge al mòbil personal del president Macron, que va ser infectat amb Pegasus. En una televisió israeliana l'escriptor Tahar Ben Jelloun va explicar que les relacions entre França i el Marroc eren dolentes perquè Macron va faltar al respecte al rei en una conversa telefònica. Segons m'han dit fonts molt solvents, durant la conversa Macron va acusar els serveis secrets marroquins d'haver-lo espiat amb Pegasus i hauria dit a Mohamed VI que ell era l'únic cap d'estat estranger a qui havia donat el número de telèfon personal. El monarca li va donar la paraula d'honor que no va ser espiat i la resposta del president francès va ser que ell només confiava en els informes dels serveis secrets francesos. Des d'aleshores, des de l'estat s'envia un missatge molt sobiranista i grandiloqüent contra França... però després el rei passa més temps a París que no pas al Marroc.
Fa temps que es comenta que amb el rei malalt i absent, aviat assumirà el tron el seu fill gran, Moulay Hassan. Creu que ara es podria accelerar la transició?
— Segurament. Sabem que el rei té una malaltia autoimmune. El mes passat va cancel·lar el discurs anual del 20 d'agost, una important festa nacional, cosa que el seu pare no va fer en tot el regnat malgrat que també tenia una malaltia pulmonar. En tots aquests dies, a més, el rei no ha parlat. I en les poques ocasions que s'ha deixat veure, sempre eren coreografies planificades de tres minuts. El rei està malalt i té una malaltia que li impedeix fer la seva feina. A més, té un estil de vida que no està d'acord amb el seu càrrec: es passa més temps fora del país que a dins. I això passa factura, com quan el vam veure en una situació compromesa, per no dir una altra cosa, una nit als carrers de París. Viu una vida de luxe i irresponsable.