Un terrorista d'extrema dreta disfressat de refugiat: el conte de Franco A.
El cas d'aquest exmilitar revela la gran infiltració neonazi a les forces de seguretat alemanyes
OFFENBACH (ALEMANYA)En el moment àlgid de la crisi dels immigrants a Europa, un home amb barba i pantalons de xandall va entrar a una comissaria de policia. A les butxaques només hi duia un mòbil antic i unes quantes monedes estrangeres. En un mal anglès, es va presentar com a refugiat sirià. Va dir que havia travessat mig continent a peu i que havia perdut els papers pel camí. Els agents el van fotografiar i li van prendre les empremtes digitals. Durant l'any següent, obtindria refugi i una audiència d'asil i es qualificaria per obtenir beneficis mensuals. El seu nom, va dir, era David Benjamin. En realitat era un tinent de l'exèrcit alemany. S'havia enfosquit la cara i les mans amb el maquillatge de la seva mare i s'havia aplicat brillantor a la barba. No havia travessat Europa sinó que havia caminat deu minuts des de casa seva, a la ciutat occidental d'Offenbach, fins a la comissaria.
L'engany, segons els fiscals, formava part d'una trama d'extrema dreta per dur a terme un o diversos assassinats dels quals es podria culpar el seu alter ego de refugiat i provocar així disturbis socials. L'oficial, Franco A., nom que figura als documents judicials d'acord amb les lleis alemanyes de privacitat, ho nega. Diu que intentava exposar defectes del sistema d'asil. Però la seva elaborada doble vida, que va durar 16 mesos, va ser desemmascarada després que la policia l'enxampés intentant recollir una pistola carregada que havia amagat al lavabo de l'aeroport de Viena.
"Va ser realment un moment impactant", va dir Aydan Ozoguz, un diputat que aleshores era comissari de refugiats i integració. "El sistema d'asil hauria d'identificar els tramposos, sens dubte. Però la història realment important és: ¿com un home com aquest home pot haver estat soldat a Alemanya?"
La detenció de Franco A. l'abril del 2017 va sorprendre Alemanya. Des de llavors, el seu cas ha sortit del radar mediàtic, però és probable que això canviï quan comenci el seu judici a principis de l'any que ve. Llavors Alemanya se sotmetrà a judici amb ell, no només pel fracàs administratiu que va permetre a un oficial alemany que no parlava àrab fer-se passar per refugiat durant tant de temps, sinó també per la seva llarga adhesió a l'extremisme d'ultradreta.
Xarxes neonazis a les forces de seguretat
El cas de Franco A. va generar una extensa investigació que va conduir les autoritats alemanyes a un laberint de xarxes extremistes subterrànies a tots els nivells dels serveis de seguretat de la nació, una amenaça que, tal com han reconegut finalment aquest any, era molt més extensa del que s'havien imaginat.
Un grup, dirigit per un antic soldat i franctirador de la policia al nord d'Alemanya havia atresorat armes, havia confeccionat llistes d'enemics i guardava bosses de cobrir cadàvers. Un altre, dirigit per un soldat de les forces especials amb el sobrenom d'Hannibal, va aixecar sospites sobre el KSK, la força d'elit d'Alemanya. Aquest estiu, després d'haver trobat explosius i memorabilia de la SS a la propietat d'un sergent major, es va dissoldre tota una unitat del KSK.
En l'últim any he entrevistat molts membres d'aquestes xarxes, incloent-hi Franco A. Però la història de la seva doble vida i la seva evolució, des del que els superiors consideraven un oficial prometedor fins al que els fiscals qualifiquen d'aspirant a terrorista, és en molts sentits la història de les dues Alemanyes actuals. L'una va néixer de la derrota a la Segona Guerra Mundial i va ser criada en un consens liberal que durant dècades va rebutjar el nacionalisme i va educar els seus ciutadans en el remordiment. Aquella Alemanya està cedint el pas a una nació més inestable a mesura que la seva història de guerra queda enrere i una extrema dreta latent surt a la llum en oposició a una societat cada cop més diversa. El consens de la postguerra alemanya trontolla.
Quan vaig conèixer Franco A. fa més d'un any en un restaurant de Berlín, va venir equipat amb documents, notes i extractes de la seva pròpia fitxa policial. Semblava segur de si mateix, llavors. Un tribunal de Frankfurt havia desestimat el seu cas de terrorisme per falta de proves. Però uns mesos després el Tribunal Suprem va restablir el cas per l'apel·lació dels fiscals. Franco A. em va trucar al mòbil. Estava alterat. Si el condemnen, s'enfronta a deu anys de presó.
Un refugi soterrani amb municions i el 'Mein Kampf'
Tot i que el seu judici estava pendent, va acceptar una sèrie d'entrevistes exclusives enregistrades i em va convidar a mi i a dos productors d'àudio del New York Times a la casa on va passar la infantesa, i on encara viu, per parlar de la seva vida i les seves opinions. Vaig tornar-hi diverses vegades durant l'any següent, la més recent la setmana abans de Nadal. De vegades ens ensenyava vídeos d'ell mateix disfressat de refugiat. Una vegada ens va conduir per unes escales a través d'una porta metàl·lica semblant a una caixa forta, cap al seu refugi soterrani, on havia amagat municions i una còpia del Mein Kampf de Hitler abans de ser confiscats per la policia.
Franco A. nega qualsevol conspiració terrorista. Assegura que es va fer passar per refugiat per denunciar la decisió de la cancellera Angela Merkel de permetre l'entrada a Alemanya de més d'un milió de refugiats, que considerava una amenaça per a la seguretat i la identitat nacional. Va insistir que defensa la Constitució i que no va planejar mai fer res violent ni ho va fer. "Si ho hagués volgut fer, per què no hauria fet?", em va dir.
Els fiscals no fan declaracions públiques, però les seves acusacions es detallen en la decisió del Tribunal Suprem. Assenyalen com a proves l'arma carregada que Franco A. va amagar a l'aeroport de Viena, un fusell d'assalt que diuen que tenia il·legalment i un viatge que va fer al pàrquing d'un presumpte objectiu. També hi ha moltes gravacions de veu i diaris que Franco A. va conservar durant molts anys i que han utilitzat com a full de ruta per al seu processament. He llegit les seves transcripcions als informes policials.
Franco A. hi elogia Hitler, qüestiona la contrició d'Alemanya per l'Holocaust, parla de conspiracions jueves mundials, argumenta que la immigració ha destruït la puresa ètnica d'Alemanya, destaca el president de Rússia Vladímir V. Putin com a model a seguir i defensa la destrucció de l'estat. Franco A., que ara té 31 anys, diu que són pensaments privats que no es poden processar. Les visions més extremes dels seus enregistraments són, sens dubte, compartides pels neonazis i són populars en els cercles d'extrema dreta. Però les seves queixes bàsiques sobre immigració i identitat nacional s'han escampat cada vegada més per l'Alemanya actual, així com per gran part d'Europa i els Estats Units.
"Els missatges extremistes d'ultradreta s'han desplaçat cada vegada més cap al centre de la societat", em va dir Thomas Haldenwang, president de l'agència d'intel·ligència interna Oficina per a la Protecció de la Constitució. Fins i tot se'n poden sentir al Parlament, on l'extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD) lidera l'oposició. L'agència de Haldenwang considera que l'AfD és tan perillosa que preveu posar tot el partit sota vigilància al gener, al marge que l'AfD, igual que Franco A., afirmi ser l'autèntica defensora de la Constitució. Així de greu és l'amenaça a la democràcia alemanya.
Durant el temps que vaig entrevistar Franco A., alts càrrecs de Defensa alemanys han passat de burlar-se de les meves preguntes sobre xarxes extremistes a fer sonar l'alarma públicament. El març del 2019 vaig preguntar per primer cop a un representant del ministeri de Defensa quants membres de la ultradreta havien identificat a l'exèrcit. "Quatre –va dir–. No hi veiem cap xarxa". Fins aquest any les autoritats alemanyes havien fet els ulls grossos sobre el problema.
Els superiors de Franco A. el van promoure fins i tot després d'haver exposat les seves opinions en una tesi de fi de màster. Es va convertir en membre de xarxes ultres que comptaven amb desenes de soldats i policies. I va parlar públicament almenys una vegada en un acte d'extrema dreta que estava al radar dels serveis de seguretat. Però res d'això el va delatar com ho faria un conserge de l'aeroport de Viena, que va ser qui va trobar l'arma.
Una arma dels oficials alemanys en l'ocupació nazi de França
Negra, compacta i carregada amb sis bales, estava amagada dins d'un forat de manteniment en un lavabo per a persones discapacitades de l'aeroport de Viena. Els oficials austríacs no havien vist mai cap arma com aquella: Unique 17 del calibre 7,65 d'un fabricant d'armes francès desaparegut entre 1928 i 1944. Va resultar ser una pistola que feien servir els oficials alemanys durant l'ocupació nazi de França.
Per esbrinar qui l'havia amagada, la policia va posar una trampa electrònica. Dues setmanes després, el 3 de febrer del 2017, Franco A. va intentar agafar-la i una dotzena d'agents de policia armats van aparèixer a la porta del lavabo. Ell va dir que havia amagat una arma i venia a buscar-la per entregar-la a la policia, i algú va esclatar a riure. Ningú es va creure la història que els va explicar, segons la qual havia trobat casualment l'arma entre uns matolls durant el seu viatge a Viena. Hi havia anat, de fet, per participar en el ball de gala de l'ultradretà Partit de la Llibertat de Viena, que acostuma a enfrontar-se a contramanifestants, i els policies temen que volgués fer-la servir per disparar a algú fent-se passar per manifestant d'esquerra.
La policia austríaca el va deixar anar després de prendre-li les empremtes digitals i es va quedar el seu mòbil i un USB que duia a la bossa. Quan van comprovar la seva identitat amb la policia alemanya van saltar les alarmes: el seu carnet l'identificava com a oficial de l'exèrcit alemany però les seves empremtes deien que era un refugiat sirià. A l'USB hi van trobar el Manual mujaidí d'explosius i resistència total, un llibre de la Guerra Freda sobre guerra de guerrilles urbana. Al mòbil, a més de gravacions dels seus pensaments, hi havia diversos grups de Telegram de xarxes d'extrema dreta en què participaven soldats i policies alemanys, que es preparaven per destruir l'ordre social en el que anonemenaven el Dia X.