Cristina Mas: “Un testimoni em va explicar que parlava amb les formigues que entraven a la cel·la d’aïllament”

BarcelonaEl periodisme compromès de Cristina Mas ja el coneixíem de les seves cròniques i peces a l'ARA, però en el llibre Palestina des de dins (Ara Llibres) hi trobem molt més. No només conté la substància d'una setantena d'entrevistes lluminoses, tal com correspon a una reportera de primera línia i gran coneixedora sobre el terreny de Gaza i Cisjordània, sinó que també hi deixa lliscar el seu vessant d'historiadora. El resultat és un volum clarificador i rigorós que permet entendre un dels conflictes més enquistats del planeta de manera total: amb la perspectiva del temps però alhora des de la proximitat amb els que el viuen, o el pateixen.

Quina ha estat l’espurna, per escriure el llibre?

— La frustració de no poder anar a Gaza per explicar des d’allà aquest canvi històric. Sentia que estàvem fallant amb la nostra responsabilitat, ja no amb els palestins, sinó en general. El llibre em servia per trobar una manera d’explicar el fons de la història, més enllà del que permetien els articles del dia a dia. Vaig traslladar-me dos mesos a Cisjordània i al territori d’Israel per escriure’l i la gent se m’obria, pel fet de ser-hi. Em fa molta por que quan tornem a Gaza els palestins ja no vulguin parlar amb nosaltres. Que ens diguin: “De què serveix que jo t'expliqui tota la meva tragèdia i la revisqui si el món ho ha vist i ningú ha fet res?” Aquesta pregunta em tortura, i pensava, bé, doncs jo seré una periodista europea que no explica la notícia del dia, sinó que vol entrevistar àvies que van viure la Nakba del 1948, o una mestressa de casa, o un pintor.

Què és el que un descobreix, quan visita Palestina, que no s'explica en el relat general sobre el conflicte?

— Que la vida ho sobrepassa tot. Al final, hi ha una quotidianitat de la resistència que converteix actes absolutament banals i quotidians en una reivindicació permanent de la vida i de les ganes de continuar endavant.

Israel consumarà el seu pla d’erradicar els palestins?

— En el tema de Gaza potser donem per suposat que la gent de Gaza no té opció. Però jo crec que si dos milions i mig de palestins haguessin decidit marxar i s'haguessin posat a caminar cap a Egipte, ningú els hauria pogut aturar. Les autoritats egípcies no s'haurien posat a metrallar-los. Però els palestins no marxen, esclar, perquè hi ha la voluntat clara de persistir.

Hi ha un genocidi en marxa i governs de signe divers d’arreu del món s’ho miren, des de la passivitat. Com s’explica?

— Potser la paraula no és passivitat, sinó complicitat. Amb les forces pròpies que té Israel, des d'un punt de vista econòmic, militar i diplomàtic, no podria haver fet tot això que ha passat els últims disset mesos. Hi ha governs que són possibilitadors, col·laboradors necessaris d’aquest genocidi. Això no ve d'ara, sinó de l'època de la colonització britànica. Les grans potències imperials que s'han anat succeint a la regió, des de l'Imperi Otomà, després els britànics i després els Estats Units, han vist en aquell indret un interès estratègic brutal. Per als britànics eren les rutes comercials des de l'Àsia cap a Europa, i en el cas dels Estats Units es tracta directament del control del petroli. Israel no ha funcionat mai autònomament, no s'ha acabat mai de fer gran ni s'ha desenganxat d'aquesta dependència.

Per què els països àrabs, almenys ells, no ajuden els palestins?

— Per què haurien de fer-ho? Al final, són uns règims dictatorials ferotges que de qui tenen més por és dels seus propis pobles. L'exemple del poble palestí, abandonat per la resta del món però capaç de mantenir aquesta resistència col·lectiva, és un exemple perillosíssim per a les dictadures àrabs. És com quan la gent es pregunta per què les potències europees van deixar la República sola contra Franco. Doncs perquè els feia molta més por el triomf d'una revolució que una dictadura.

Una de les particularitats d’aquesta guerra és que s’està acarnissant especialment amb els periodistes. Tot i això, no s’observa una repulsa generalitzada des de les línies editorials de les grans marques informatives globals. A què ho atribueixes?

— Els interessos que hi ha darrere l'estat israelià són molt forts a nivell econòmic. I, d’alguna manera, Israel sempre ha tingut clar que la batalla pel relat és clau. De fet, és un país que té un departament de propaganda, la Hasbarà. Han invertit molts recursos per tenir aquesta influència internacional i han estat molt tenaços en fer calar el discurs xenòfob i islamòfob que deshumanitza els àrabs i genera aquest relat de “O ells o nosaltres”. Per exemple, ja que parlem dels periodistes, els que no han mort estan tacats sempre d'una capa de manca de credibilitat. Com si pel fet de ser palestins no puguin ser prou professionals, cosa que es desmenteix veient les cobertures. I també costa pensar un altre cas d'una guerra on hi hagi hagut zero accés per a la premsa internacional: sempre trobes una frontera porosa. Penso que si hi hagués hagut una voluntat molt clara dels grans mitjans, que tenen molts recursos, algú hauria pogut entrar a Gaza i explicar aquesta guerra també des de dins.

En conclusió, mirem cap a una altra banda.

— Es mira cap a una altra banda i s’omet qualsevol referència a regles del joc. Recordo perfectament fa uns anys quan els Estats Units van bombardejar l’hospital de Kunduz a l'Afganistan. Va ser portada de tots els mitjans internacionals perquè s’havia traspassat aquell límit. I ara? No podem deixar de recordar que totes les guerres són brutes, però fins i tot les més brutes estan sotmeses a un dret internacional pactat que determina unes regles del joc.

Intenten justificar-ho dient que a dins hi havia un dirigent de Hamàs.

— Però és que un dirigent de Hamàs que l'estaven operant és un ferit. I un ferit no és un combatent. Un hospital no es bombardeja per cap motiu, però en lloc de trobar aquesta reflexió el que es fa és justificar el bombardeig perquè hi havia una persona de Hamàs.

¿Israel està marcant un nou estàndard en la tipologia de la guerra contemporània?

— Israel funciona com un laboratori de desenvolupament. És una gran associació militar de vigilància que té un camp de proves que són els sis milions de palestins i palestines en situació d'ocupació, sobre els quals poden experimentar tots aquests avenços tecnològics i militars.

Sinistres avenços.

— Sí, a mi em costa molt parlar d'armes “sofisticades”, perquè la sofisticació hauria d'implicar que hi hagués un nivell de civilització superior a l'hora de determinar objectius a bombardejar. I no. Només s'accelera la producció d'objectius assenyalats. Per això a Gaza, que és un territori com el Maresme, s’hi han tirat més tones d'explosius que a tot l'Iraq en deu anys de guerra. És una dimensió totalment desconeguda, i això es fa gràcies a uns programes d'intel·ligència artificial capaços d'assenyalar molts objectius.

Europa es rearma... però només per fer front a Putin. ¿Hauríem de fer-ho també per prevenció contra la maquinària de vigilància i guerra israeliana?

— És molt difícil que algú pugui justificar que el món és un lloc més segur després d'haver aplanat Gaza. El món és molt menys segur després d'haver armat Netanyahu i justificat aquesta barbàrie. El món s’està brutalitzant i hi ha un fil conductor que passa per Ucraïna, per Gaza, per Trump, i anem ampliant l'horitzó del que és possible i acceptant com a normals coses que abans serien impensables. Veiem coses inimaginables, com que la cap de la diplomàcia europea, Kaja Kallas, faci una roda de premsa a Jerusalem amb el ministre d'Exteriors israelià, que és un govern acusat als tribunals internacionals més importants del planeta de crims de guerra i crims contra la humanitat.

Sobre Netanyahu pesa una ordre de recerca i captura.

— En teoria hauria de ser detingut per ser portat al Tribunal de la Haia i ser jutjat, però se’n va a visitar Trump als Estats Units, i per fer-ho sobrevola l’espai aeri francès, la qual cosa faculta el govern del país a detenir-lo... però no passa res. Doncs bé, si comencem a generalitzar aquestes excepcions, és molt complicat que els palestins no es diguin “Si nosaltres tinguéssim els ulls blaus i fóssim rossos això no ens estaria passant”.

Israel té el dret a defensar-se?

— Si Israel té el dret a defensar-se dels palestins, també els palestins tenen el dret de fer-ho, perquè segons el dret internacional es tracta d’un estat que ocupa il·legalment un poble i, per tant, aquest poble té dret a resistir contra l’ocupació. El dret a la defensa contra el mateix poble que tu estàs agredint és complicat d'argumentar. No ens imaginàvem que la resposta al 7 d’octubre tindria aquesta dimensió absolutament brutal, però sí que es donava per fet que seria desproporcionada. Igualment, per molt que Israel segueixi brandant aquest dret a la defensa, els organismes internacionals més importants del món ho han qualificat de genocidi.

Si era previsible que la resposta seria contundent, què buscava exactament Hamàs?

— És molt important dir que la investigació sobre el 7 d'octubre no la tenim, perquè és Israel qui la bloqueja. I és un dels motius de la crisi constitucional que té Netanyahu i per això vol acomiadar la fiscal general i el cap dels serveis de seguretat interior. Encara avui la pregunta de què va fallar el 7 d'octubre, en un estat que té una tecnologia militar i de vigilància enorme, no té resposta. I no en té perquè el govern israelià la bloqueja per interès polític.

Sigui com sigui, quina és la teva hipòtesi?

— Hamàs fa una operació de segrest, sobretot de militars, però també de civils, als quibuts més propers a la frontera de Gaza. I ho fa en un moment en què el tema palestí estava totalment fora de l'agenda, perquè tant Trump com Biden havien afavorit la normalització definitiva de les relacions polítiques, econòmiques, diplomàtiques d'Israel amb tots els seus veïns de la regió. Però esclar, avui aquest equilibri que s’havia forjat és impossible. No pas perquè el règim saudita tingui cap simpatia per la causa palestina, sinó perquè estaria avalant una realitat que no pot assumir formalment. Però l'explicació que més em funciona a mi, amb tota la informació que hem pogut tenir de les investigacions, és que hi ha un moment en què l'execució del pla es descontrola.

En quin sentit?

— Jo he estat moltes vegades a Gaza i he pogut copsar aquest sentiment de presó a l’aire lliure. I, per tant, si tu obres deu forats a la tanca... la gent sortirà. I sortirà gent que en els seus vint o trenta anys de vida no ha vist mai res que no sigui aquell confinament. Aleshores, si de sobte els diuen “Aquest cop ataquem nosaltres i ens estem alliberant, hem fet caure la muralla!”, això desencadena el caos. La lògica inicial, que no vull justificar-la i només la consigno, era segrestar un nombre important de gent per forçar Israel a un acord d'intercanvi, com ja s'havia produït moltes vegades abans. Però la situació surt de control.

Costa de veure que hagi estat una maniobra profitosa.

— Això ho ha de dir la gent de Gaza. En algun moment la gent de Gaza veurà si ha de passar comptes per aquesta decisió, si responsabilitza Hamàs per haver tirat endavant l’operació, si responsabilitza la reacció israeliana... Això és una història que s'està escrivint ara i el balanç dependrà molt del resultat final.

Una paraula absent del teu llibre, i evidentment no és pas casualitat: terrorisme.

— És que terrorisme... què vol dir? No trobaràs cap definició de consens de terrorisme. Es diu “l'ús del terror amb finalitats polítiques”, però això ho pot fer tothom. El que està fent Israel a Gaza, massacrant la població i llançant pamflets d'evacuació, fa que puguem parlar també d’un terrorisme d'estat. Són conceptes tan connotats políticament que no ens serveixen per analitzar res. Aleshores, des de l'11-S se’ns imposa aquest relat segons el qual els àrabs són terroristes, un relat que només funciona com un factor de deshumanització, d'alienació, de convertir-los en una cosa marciana, incomprensible, irracional, brutal. Bàrbara, en definitiva.

El llibre està fet arran d’una setantena d’entrevistes. Quin va ser el testimoni més colpidor?

— Mira, em va colpir molt un testimoni que no he posat al llibre. Potser és un error, però és que no vaig trobar la manera d’encaixar-lo. Es tracta d’un noi que va estar detingut i empresonat a Israel durant molts mesos, incloent-hi dos mesos en una cel·la d'aïllament. Era un quarto de les escombres sense finestra, sense ventilació, amb el llum està encès les 24 hores i on no tens contacte amb ningú. Bàsicament és una forma de tortura per aconseguir que la persona enfolleixi i confessi el que calgui. Ell em deia que per passar el temps parlava amb les formigues que entraven a la cel·la. Els guardava molletes de pa i quan les formigues es reunien al voltant del pa, els hi prenia i hi parlava.

La causa sionista ha tingut tradicionalment a Catalunya defensors abrandats. Arran d’aquesta resposta israeliana, detectes un canvi en els posicionaments?

— Hi ha hagut una onada important de solidaritat, i això s'ha de tenir en compte, també. Quan sabien que jo era de Barcelona se m’obrien moltes portes a Palestina. Em deien “Els carrers de Barcelona ens han ajudat molt més a la causa palestina que tots els règims àrabs junts”. Això era una percepció molt estesa. I això també ha tingut un impacte en el posicionament del govern espanyol, que ha acabat sent una mica diferent del dominant, encara que segueixi mantenint el comerç d'armes amb Israel.

Jo em referia, en tot cas, a l’opinió publicada.

— Durant molts anys hi ha hagut aquesta política d'Israel d'alimentar aquesta propaganda, amb aquest cor de defensors a tot el món, i Catalunya hi ha tingut un pes important, en això. Però sí, crec que ara molta gent no gosa sortir a justificar d'una manera vocal tot el que està passant, tot i que els grans mites continuen sent-hi.

Com ara?

— Per exemple, el qüestionament del nombre de víctimes de Hamàs, perquè les fonts són palestines. Doncs bé: els estudis científics estan dient que les xifres de morts estan infravalorades. Esclar, és molt complicat comptar morts en una situació de guerra total i absoluta, i més sumant-hi el tancament informatiu.

Sovint s’invoca la solució dels dos estats, però al llibre t'hi mostres escèptica.

— Tothom sap que la solució dels dos estats no funcionarà. Portem 30 anys amb els Acords d'Oslo dient que això passarà, i els palestins han dit que sí a tot, però cada dia que passa es troben que els queda menys terra on viure. I no és un accident, sinó la naturalesa d'aquest estat, basat en el supremacisme d’un poble que creu tenir un dret superior per motius genètics, ètnics, religiosos o bíblics.

Aleshores, quina sortida hi ha?

— Hi ha tres escenaris. L'escenari a la nord-americana diu que els palestins són escombrats, liquidats, assassinats o foragitats. I aleshores quedaran unes reserves similars a les dels indígenes nord-americans, que pots anar a visitar com a curiositat cultural o folklòrica. El segon escenari és l’algerià: arran de constatar que aquest poder colonial no respectarà la població autòctona, pot passar que aquest projecte, que és l’israelià, s’esfondri com va passar a Algèria amb la colonització francesa. Però això va generar molt patiment i una pila de morts, perquè aquests processos sempre són molt costosos. I, després, hi ha la sortida sud-africana, que és la constatació que no pot seguir funcionant un sistema basat en l'apartheid i que cal buscar una manera de conviure desmantellant un règim legalitzat d'opressió d'uns sobre els altres. I això passa necessàriament per desmantellar l'Estat d'Israel.

No sembla que els jueus estiguin per desmuntar el seu estat.

— Però és que això no vol dir tirar tots els jueus al mar ni res d’això. Vol dir desmantellar aquest sistema de supremacisme i de discriminació per motius ètnics. Jo crec que aquest últim escenari, per molt que sembli el més difícil, és també el més racional. O almenys és el que tindria més sentit si del que estiguéssim parlant fos de trobar una solució. La pau dels cementiris també és una solució, però per a mi no és la solució. La solució final no és una solució.