'The rest is politics', el podcast que omple teatres al Regne Unit
Alastair Campbell, 'spin doctor' de Tony Blair, i Rory Stewart, excandidat a l'alcaldia de Londres, aconsegueixen setmanalment quasi 500.000 descàrregues
LondresSi la política és una forma d'educació, i de vegades una perillosa addicció, Alastair Campbell i Rory Stewart estan aconseguint que els britànics s'eduquin i potser fins i tot es despertin de l'anestèsia que els han inoculat tretze anys de governs conservadors. Els ciutadans de les illes sembla que de nou s'interessen per la cosa pública, i no pas cada quatre o cinc anys –en les eleccions generals del 2019 va votar el 67,3%, però en les locals angleses del 2021, el 35,9%– sinó cada setmana. Qüestió de format, potser?
El mitjà és el missatge, deia el teòric de la comunicació Marshall McLuhan. En aquest cas, el mitjà no és el conegut programa de la BBC de debat d'actualitat, amb la participació del públic en directe, Question time, d'emissió setmanal. El mitjà ara és un podcast, The rest is politics. No és gens clar que el missatge hi tingui relació directa, però segur que està associat a l'èxit de la proposta. McLuhan ho discutiria, segur. Perquè el podcast, almenys el de Campbell i Stewart, és per a classes mitjanes i centrades. Retorçant una mica la frase de McLuhan, el seu mitjà és el seu missatge.
Ara per ara, la conversa que cada set dies mantenen davant dels micròfons aquests dos veterans de l'escena política britànica s'ha convertit en el podcast-programa més exitós del Regne Unit, capaç fins i tot d'omplir teatres. Va passar la setmana passada al London Palladium, amb un ple de 2.500 persones, i també a mitjans de desembre, quan aquesta estranya parella –tant com la que formaven Walther Matthau i Jack Lemmon– va posar el "tot venut" –5.000 entrades– al Royal Albert Hall de la capital britànica. Al darrere de la productora que tot ho fa possible hi ha un altre gran comunicador i, en aquest cas, vell conegut de Catalunya i del FC Barcelona, Gary Lineker, cofundador de la companyia Goalhanger.
El periodista Alastair Campbell (1957), anglès del nord però d'ascendència escocesa, té un currículum interminable. És editor de The New European, una publicació obstinadament anti-Brexit, i prolaborista: del laborisme de Keir Starmer –molt moderat, de centre en el millor dels casos–, no pas el de Jeremy Corbyn, socialdemòcrata sense recança. Els anys en primera línia els va passar a Downing Street, en diferents càrrecs al costat de Tony Blair, fins a arribar a ser director de comunicacions. L'agost del 2003 va sortir-ne per la porta del darrere, una víctima col·lateral més –no mortal– dels errors comesos pel premier arran de la invasió de l'Iraq, de què s'acaben de complir vint anys.
La veritat, la víctima habitual
En el podcast que han dedicat a analitzar aquella guerra fonamentada en una gran mentida, Campbell deia: "Desitjo que mai no hagués tingut lloc". Spin doctor de Blair, va haver de dimitir després que es demostrés que havia influït perquè es maquillessin els informes britànics sobre les inexistents armes de destrucció massiva. Tot plegat perquè s'acostessin tant com fos possible als desitjos polítics de George W. Bush. Fins i tot abans que comencés, en aquella guerra la primera víctima havia sigut la veritat.
Rory Stewart (1973) és un golden boy de la seva generació, que ha fet tots els papers de l'auca: diplomàtic, acadèmic a Georgetown (Washington), militar i ministre de Desenvolupament Internacional al govern de Theresa May. Un home brillant intel·lectualment, d'inclinació conservadora, però al centre del partit, contrari al Brexit, que va ser diputat del 2010 al 2019. El 2003 va ser coordinador adjunt de l'Autoritat Provisional de la Coalició anglosaxona que va envair la província de Maysan i a la de Dhi Qar, al sud de l'Iraq.
A diferència de Campbell, que en els dos podcasts dedicats a l'Iraq va intentar exculpar-se i exculpar Blair de la decisió d'acompanyar els americans en aquella aventura militar, ja el 2013 Stewart admetia la catàstrofe: "El punt de partida de qualsevol discussió al voltant de l'Iraq ha de ser el reconeixement que va ser un fracàs, i un escàndol, probablement la pitjor decisió de política exterior britànica des de la Guerra dels Bòers, o de fet, des de la primera guerra anglo-afganesa del 1839. El govern britànic mai no ha pres una decisió pitjor", va dir al Parlament.
Però, tot i el passat almenys polèmic de Campbell, quasi 500.000 persones a la setmana es descarreguen els podcasts gairebé amb fe religiosa per saber què han de pensar. Rafael Ribó, ex secretari general del PSUC i ex síndic de greuges, deia que el partit polític amb més militants d'Espanya era el dels lectors de la columna de Manuel Vázquez Montalbán dels dilluns a El País. De moment, una metàfora semblant no és aplicable a Campbell i Stewart. Però no es pot negar el seu triomf. Com s'explica? Pel format, perquè una estranya parella tracta de mantenir l'equilibri entre l'antagonisme i la tolerància mentre parlen, sobretot, de política. I parlen, també, amb accents molt diferents, un detall gens menor.
Amb tot, l'antagonisme no és tan enorme. Tots dos es troben en l'espai de centre del menyspreu al Brexit i a Boris Johnson. Ofereixen entrevistes sempre interessants, com la molt recent a Bernie Sanders o fa un any al mateix Tony Blair.
The rest is politics és el podcast progressista del Regne Unit, perquè el d'Owen Jones es considera massa radical. A l'altra banda, a la dreta, n'hi ha un de molt més barroer, London calling, conduït pel provocador comentarista Toby Young i el periodista i crític James Delingpole. La guerra cultural també es lliura als podcasts, esclar. Parafrasejant una vegada més McLuhan, el format, però sobretot qui l'integra, acaba sent el missatge: i Campbell i Stewart apunten que la política no s'ha de fer des dels extrems.