Per què Tòquio paga un mínim de 7.000 euros per marxar de la ciutat?

PequínLa capital japonesa es vol descongestionar perdent habitants i per aconseguir-ho el govern ofereix més de 7.000 euros per fill a les famílies que es traslladin fora de l’àrea metropolitana. Els incentius pretenen reduir la concentració de població a la gran àrea de Tòquio, però també repoblar o almenys evitar que es buidin les zones rurals.

El Japó té un gran problema d’envelliment i es fa més evident a les zones rurals, on una gran part dels habitants superen els 60 anys. Els joves opten massivament per emigrar a les ciutats, on hi ha més oportunitats laborals. La majoria dels 126 milions de japonesos es concentren en el 25% del territori i el 80% viuen en zones urbanes densament poblades. A l’àrea metropolitana de Tòquio hi viuen uns 35 milions de persones i la densitat de població pressiona els serveis i les comunicacions.

Per intentar pal·liar el que es pot descriure com el “Japó buit”, l’administració metropolitana, amb el suport del govern, ha augmentat les subvencions per a les famílies amb fills que decideixin anar a viure a un entorn rural.

Des del 2019 hi ha un programa d’ajuts per anar a viure al camp, però ara el govern els ha multiplicat per tres per intentar mantenir vius els pobles. La despoblació en algunes àrees és tan intensa que s’ha calculat que aquest any hi haurà al Japó uns deu milions de cases buides al camp que no seran reclamades pels hereus.

La superfície del territori abandonat a l’interior del país i les zones de muntanya ja equival a l’extensió d’Àustria. La mesura s’implementarà a l’inici del nou any fiscal, que al Japó comença a l’abril. Als nous incentius s'hi sumen subvencions ja existents que poden superar els 21.300 euros, destinades a ajudar a muntar un negoci o a sufragar el trasllat dels que aconsegueixin mantenir la seva ocupació en règim de teletreball.

Un mínim de cinc anys

Al programa hi poden accedir els residents dels 23 districtes de Tòquio i també els que viuen en àrees circumdants i que viatgen a la capital cada dia per anar a la feina. Els que decideixin abandonar Tòquio s’han de comprometre a residir almenys cinc anys a la nova població. Si hi renuncien, hauran de tornar els ajuts. Uns 1.300 municipis rurals pròxims a la capital s’han sumat a la campanya per atraure població. Els ajuntaments, normalment amb escassos centenars de veïns, intenten seduir les parelles joves amb promeses d’escoles bressol sense llista d’espera, habitatge gran i sobretot una forma de vida allunyada de l’estrès de la capital.

Tot i això, no es pot dir que fins ara la campanya de revitalització rural hagi estat un èxit: durant l’any fiscal 2021 només 2.400 persones van abandonar la capital per traslladar-se a un poble. Per promoure aquesta tornada al camp, fins i tot la televisió estatal NHK té un programa en què fa seguiment de l’experiència dels nous pioners. L’augment dels ajuts pretén impulsar la iniciativa. Però és la pandèmia de covid-19 la que ha esdevingut un aliat. La malaltia i les restriccions de mobilitat han comportat que hi hagi gent que vulgui viure en un entorn menys hostil que la ciutat.

Però Tòquio no és un cas aïllat. A l'Àsia es concentren una gran part de les megaciutats del món. L’alta densitat de població en ciutats com Delhi (31 milions), Jakarta (35 milions), Bangkok (17 milions), Manila (24 milions) i Pequín (22 milions) genera greus problemes de contaminació. La superpoblació comporta tota mena de reptes que van des de l’escassetat d’habitatges fins a greus problemes de mobilitat, sense oblidar les dificultats per oferir serveis bàsics com la sanitat i l’educació. Totes elles també tenen com a denominador comú que la taxa de fertilitat és inferior a la mitjana del país. Les dones, quan accedeixen a la feina, abandonen el seu rol tradicional a la llar.

Reequilibri de població a la Xina

A la Xina s’ha optat durant dècades per la urbanització. El gegant asiàtic ha fet una ràpida transició per passar de ser un país rural i agrícola a convertir-se en la fàbrica del món. El canvi s’ha fet gràcies a una gran migració interna de població, que ha abandonat els pobles de l’interior i s’ha mudat a les zones de costa, on hi ha les grans ciutats i s’hi van instal·lar les fàbriques de manufactures. El resultat han estat la proliferació de grans megalòpolis com Xangai, amb 26 milions d’habitants, Canton, amb 19 milions, i el cas més emblemàtic, Shenzhen, que a finals dels 70 era un poble i ara té més de 17 milions d'habitants.

La Xina manté la política d’urbanització, però els últims anys l’objectiu és concentrar la població que viu en pobles petits en ciutats properes perquè tinguin millor accés a serveis sanitaris o simplement calefacció. Paral·lelament, ha frenat l’emigració a les grans ciutats i ha intentat reduir-ne la població expulsant-ne els migrants. La Xina té un sistema rígid de permís de residència, el hukou, que està lligat al lloc de naixement i que dona dret als serveis bàsics d’educació o sanitat.

Les autoritats de Pequín ofereixen facilitats per obtenir el hukou als migrants que s’instal·lin en allò que es coneix com a ciutats de tercer o quart nivell – amb menys habitants i en províncies de l’interior-- i així descongestionar megalòpolis com Pequín i Xangai.