Torna la mili? Molts països europeus s'ho plantegen

BarcelonaEl clima bèl·lic que s'ha imposat a Europa arran de la invasió russa d'Ucraïna ha fet revifar debats que fa poc més de dos anys haurien sonat anacrònics i, potser, fins i tot provocadors. Enmig dels missatges cada cop més freqüents d'alerta sobre les possibilitats d'una guerra més àmplia al continent, els estats disparen les inversions en defensa i en producció d'armament, repensen les seves estructures militars i cavil·len sobre com aconseguir més soldats, després de tres dècades de relaxament post-Guerra Freda. En aquest context, un dels debats que està agafant embranzida és el de la conveniència de recuperar el servei militar obligatori.

Durant la major part del segle XX, els exèrcits nacionals europeus van dependre del reclutament obligatori. Van ser principalment els reclutes els que van lluitar a les trinxeres de la Primera i la Segona Guerra Mundials. Però amb la caiguda de la Unió Soviètica, la sensació de perill a l'Europa occidental també va caure, i gran part dels països van anar reduint la seva despesa en defensa. La majoria també van optar per abolir o suspendre el període obligatori de formació militar que havien de fer els joves. Entre els anys 90 i la primera dècada dels 2000, molts estats van decidir substituir els reclutaments forçats en favor d'un exèrcit professionalitzat en què l'ingrés és voluntari. Aquesta és una de les causes que els efectius de què disposen les forces armades hagi disminuït considerablement.

Els primers països europeus que van eliminar el servei militar obligatori després de la Guerra Freda van ser Bèlgica i els Països Baixos, el 1994 i el 1996, respectivament, tot i que el Regne Unit ja l'havia eliminat el 1963 i Luxemburg el 1969. El 2010, només una desena d'estats mantenien la mili. Espanya, per exemple, la va suprimir el 2001. Al nord d'Europa, Finlàndia, Noruega i Dinamarca no l'han abolit mai. Tampoc Àustria, Xipre, Grècia i Suïssa, que no forma part ni de la Unió Europea ni de l'OTAN i que, per tant, depèn exclusivament de les seves capacitats per defensar-se.

Estònia va restablir el servei militar quan va aconseguir la independència i no l'ha suprimit mai. En canvi, els altres dos països bàltics van seguir la tendència general a Europa i a principis dels 2000 van eliminar el reclutament forçós. Fins que han tornat a veure de prop les orelles del llop rus. La invasió russa de la península ucraïnesa de Crimea i l'inici de la guerra al Donbàs el 2014 van revifar els temors als països més propers i van reactivar les discussions sobre els models de defensa nacionals. Ucraïna, de fet, havia abolit el servei militar el 2012, però el va recuperar dos anys després. Lituània el va recuperar el 2015 i Suècia el 2017. A Letònia, el Parlament va aprovar reinstaurar el servei militar obligatori ara fa un any: la mesura ha entrat en vigor aquest 2024.

Ara mateix, hi ha tretze països a Europa on el servei militar és obligatori: Àustria, Estònia, Dinamarca, Finlàndia, Grècia, Letònia, Lituània, Noruega, Suècia, Xipre, Suïssa, Moldàvia i Ucraïna, tot i que als països escandinaus hi ha un sistema de reclutament selectiu i molt limitat, amb la qual cosa, les places convocades cada any se solen cobrir amb voluntaris.

"No es pot parlar de reclutament forçós en aquests països. És més semblant al sistema de reclutament voluntari, perquè només els que realment estan disposats a fer el servei militar són cridats", apunta a l'ARA l'analista de la universitat de Warwick Vincenzo Bove. Els tres països, però, han anunciat mesures per reclutar més joves cada any.

Alemanya sospesa recuperar la mili

La guerra a Ucraïna també ha provocat que en alguns països en què el servei militar va ser abolit o suspès el debat de recuperar-lo s'hagi tornat a posar sobre la taula, com és el cas d'Alemanya i Polònia. "Hi havia motius, en aquell moment [el 2011], per suspendre el servei militar obligatori. Però, en retrospectiva, va ser un error", va dir el ministre de Defensa alemany, Boris Pistorius, al desembre en una entrevista a Die Welt. Una de les seves missions des que va assumir el càrrec a principis del 2023 és enfortir la Bundeswehr (les forces armades), que compten amb 181.000 soldats, molt lluny dels 203.000 que el país s'ha marcat com a objectiu a aconseguir, a tot tardar, el 2031.

A Polònia, amb la guerra a les seves fronteres, també ha revifat aquest debat, tot i que de moment el govern no ha optat per aquesta mesura, sinó per intentar engreixar l'exèrcit amb soldats professionals. Ara mateix, les forces armades poloneses compten amb 160.000 efectius i l'objectiu és pràcticament doblar aquesta xifra. A Romania, un primer intent de reintroduir la mili va fracassar el 2015, però el primer ministre, Nicolae Ciuca, general retirat, s'hi va tornar a manifestar a favor la primavera passada.

Fa dues setmanes, la qüestió també va aparèixer en el debat públic a Portugal, després que el cap de l'estat major de la marina, Henrique Gouveia e Melo, argumentés en un article al diari Expresso que pot ser necessari "repensar el servei militar obligatori o una altra variant" per "generar més disponibilitat de la població per a la defensa". Però l'únic partit que s'ha posicionat a favor d'estudiar aquesta possibilitat ha sigut l'ultradretà Chega, mentre que les dues grans formacions, el PSD i el Partit Socialista, s'hi han manifestat en contra.

A França, el 2017 el president Emmanuel Macron va plantejar instaurar un període de poques setmanes per acostar la vida militar als joves, però la idea no va tenir una bona acollida i es va substituir pel Servei Nacional Universal, un programa de servei civil voluntari que pretén transmetre els valors republicans i reforçar la cohesió social entre els joves. En la mateixa línia, el vice primer ministre d'Itàlia, Matteo Salvini, ha opinat diverses vegades sobre el servei militar obligatori i ha defensat que "un any d'ensenyament de les regles, les bones maneres i les obligacions generaria bons ciutadans".

Ara bé, "és molt difícil reinstaurar el servei militar forçós quan fa anys que l'has abolit i la gent s'ha distanciat emocionalment de les qüestions de defensa", afirma l'investigador del Real Instituto Elcano Félix Arteaga, expert en seguretat. "Quan Finlàndia corre a entrar a l'OTAN és perquè tenen por. En aquests països més propers a Rússia no serà necessari incentivar tant el reclutament com en països més allunyats, on cal un lideratge polític important per fer entendre a la població els possibles riscos", precisa.

Espanya no s'ho planteja

A Espanya, la mili va desaparèixer el 2001 –era un dels punts inclosos al pacte del Majestic–, però no es va abolir de la Constitució, sinó que es va suspendre. Enmig d'aquest debat a escala europea, el govern espanyol ha deixat clar que no es planteja recuperar-la. "No, no tornarà el servei militar obligatori, en absolut. Ni crec que a ningú li hagi passat pel cap", va afirmar a finals de març la ministra de Defensa, Margarita Robles.

Arteaga admet que "tot es pot convertir en un debat", però diu que, ara per ara, Espanya té prou candidats per cobrir les posicions que ofereix a l'exèrcit. "Ara bé, si el govern es compromet a augmentar el nombre d'efectius a les forces armades o si el nombre de candidats baixa de cop, la situació pot canviar", afegeix. Explica que això és el que està passant en molts exèrcits europeus, que "es troben que el nombre de voluntaris o professionals no és suficient".

Tant Arteaga com Bove consideren que els estats hauran de millorar les condicions i els incentius per entrar a l'exèrcit si volen engreixar les seves files. Sobretot si volen captar professionals qualificats, per exemple, en l'àmbit de la tecnologia, on el sector privat ofereix salaris més elevats i millors expectatives de carrera. Segons Bove, però, la reintroducció del servei militar a la majoria de països europeus és poc realista.

Nerviosisme entre les forces armades

Aleshores, per què hi ha estats que s'ho plantegen? L'analista considera que "les forces armades estan en una mena d'estat de pànic perquè no poden omplir les files". "Hi ha un problema enorme en molts països, i han començat a discutir les possibles solucions. I la més òbvia seria el reclutament forçós", diu, tot i que creu que, en general, no hi ha prou suport per dur-ho a terme. Una possible alternativa seria impulsar la reserva. D'aquesta manera, creixeria el nombre de ciutadans que, en cas d'emergència, podrien ser cridats a defensar el país.

Finlàndia i Estònia són dos exemples de països amb una bona reserva. "Tenim un exèrcit de reserva de 44.000 persones, cosa que equivaldria a dos milions de persones al Regne Unit. Dos milions de persones que estan a punt per defensar el seu país i que saben què han de fer", destacava la primera ministra estoniana, Kaja Kallas, en una entrevista recent a la BBC. I defensava el sistema de reclutament forçós: "Evidentment, cada país decideix per si mateix, però jo ho recomanaria en molts aspectes".