Treball infantil: l’altra pandèmia del Líban

BeirutEl Líban va ser un dels països pioners a decretar el tancament d’escoles i universitats quan s’hi va detectar el primer cas de coronavirus, el 21 de febrer del 2020. Així, des del 29 de febrer de l’any passat els centres educatius del país estan tancats i, com que el ministeri d’Educació no va proposar cap pla alternatiu d’educació a distància, els professors han hagut d’anar improvisant. El resultat ha sigut un veritable desastre. En un informe recent, l’organització Human Rights Watch (HRW) advertia que l’educació al Líban va “en caiguda lliure” i reconeixia que “tots els nens han perdut més d’un any de classe” a causa del “fracàs” de les classes online. Traduït a xifres, 1,2 milions d’escolars (libanesos i refugiats) han vist interrompuda la seva educació en l’últim any, segons Unicef.

Però, sens dubte, els més afectats són els menors refugiats, a qui “ni tan sols s’ha ofert una educació a distància”, denuncia HRW. Cal tenir en compte, entre altres factors, que els refugiats que viuen en campaments amb prou feines tenen accés a internet i encara menys a un ordinador o una tauleta per connectar-se a les classes a distància.

Promeses incomplertes

Sense possibilitats de continuar estudiant i cada dia més empobrits com a conseqüència de la profunda crisi econòmica que viu el Líban, molts menors refugiats que ja no van a l’escola s’han posat a treballar. La Haula, de 12 anys, i el seu germà Yasem, de 10, estudiaven en una escola informal de les Nacions Unides, als afores de l’assentament temporal on viuen com a refugiats a la ciutat de Zahlé (a la vall de la Bekaa). La Haula és molt bona estudiant i els seus professors l’havien proposat per a una beca del ministeri d’Edudació que li permetés continuar els estudis de secundària en un col·legi públic, però com que el seu currículum educatiu no està homologat pel ministeri no s’ha pogut matricular. “M’agradaria continuar els estudis i anar a la universitat, però no en tinc l’oportunitat perquè soc refugiada”, lamenta la Haula, que s’ha posat a treballar amb el seu germà en una botiga prop de l’assentament i així ajuda econòmicament la família.

El ministeri d’Educació libanès va arribar a un acord amb els donants internacionals per obrir un “segon torn” a les escoles públiques per als refugiats sirians. Però la seva capacitat és molt limitada, ja que són poques les escoles que han obert aquest segon torn, per la qual cosa la majoria rep només una educació informal als centres d’Unicef. Per aquest motiu, HRW adverteix al seu informe que “després d’anys de promeses als donants de donar suport a una educació de qualitat per a tots els nens refugiats sirians al Líban, la majoria no ha obtingut res, el pla del govern és un misteri i s’està lligant de mans les organitzacions humanitàries, amb tràmits burocràtics i obstacles inexcusables”, manifesta Lotte Leicht, directora de HRW per a la Unió Europea.

“És molt preocupant aquesta situació”, alerta l’Omar, un treballador humanitari de Syrian Eyes. “Molts nens sirians que abans anaven a l’escola ara estan venent mocadors al carrer”, explica.

Però això no passa només amb els sirians: també nens libanesos han deixat d’estudiar i s’han posat a treballar, perquè els col·legis estan tancats i perquè, a causa de la crisi econòmica, els seus pares han perdut la feina. Khodor Masri, de 14 anys, viu a Bab al-Tabbaneh, un dels barris més deprimits de la ciutat portuària de Trípoli. Al principi intentava compaginar la seva feina en un magatzem de carbó amb les classes a distància, però entre que la connexió d’internet era molt dèbil i cara (perquè havia d’utilitzar les dades del mòbil) i la sensació que no aprenia res, va decidir deixar-ho, definitivament. Al negoci del carbó hi treballen ell i un germà gran seu, i a vegades, quan té temps, el seu oncle. Cada dia guanya, faci les hores que faci, unes 10.000 lliures libaneses, que amb la depreciació de la moneda local no equival a més d’un euro al dia.

Menys matrícules a la privada

La mala gestió de l’educació durant la pandèmia, sumada a la crisi econòmica, s’ha deixat sentir aquest any en el nombre de matrícules escolars, que ha caigut a les escoles privades però ha augment a les públiques, a causa de la pobra qualitat de l’ensenyament online i al fet que els pares no volen pagar la matrícula del col·legi si els seus fills no poden assistir a les classes.

“A tots ens va agafar per sorpresa. No sabíem com fer-ho i no vam rebre directrius dels ministeri d’Educació. Posava vídeos de YouTube als meus alumnes”, reconeix Mariam Sherif, que treballa com a professora a Beirut. El seu fill gran estudiava en un col·legi privat, però, “com que no havien d’obrir de moment aquest any”, va decidir matricular-lo per a aquest curs en un centre públic: “Si l’hem de tenir a casa, com a mínim que no ens costi tants diners”, diu.