Treballadors de Gaza atrapats a Betlem: "Volem tornar amb les nostres famílies, sota les bombes"

Almenys 4.000 obrers de la Franja a qui l’atac de Hamàs va sorprendre a Israel han estat empresonats

ISRAEL-PALESTINIANS/WEST BANK-VIOLENCE
21/10/2023
5 min

Enviada especial a JerusalemAbans de l’atac de Hamàs de fa dues setmanes, uns 18.000 obrers de Gaza treballaven a Israel, la majoria al sector de la construcció. L’atac de Hamàs del 7 d’octubre els va sorprendre a les obres i des d’aleshores no han pogut tornar a casa, mentre les seves dones i els seus fills intenten sobreviure als bombardejos constants. Però ells també estan en perill: Israel ha detingut aquests dies 4.000 obrers de la Franja, acusats d’haver participat en la planificació de l’atac. 

"La meva dona està sola amb els meus sis fills, el més petit té 1 any i el més gran 14. Van fugir de la ciutat de Gaza i ara són al sud, en una escola de l’ONU", explica un dels homes, que demana que no publiquem el seu nom per por de represàlies. "Ja sabem que les escoles no són un lloc segur, ni els hospitals, ni les esglésies, i no tenen prou menjar ni aigua". És un del centenar d’obrers que han estat reallotjats en un centre cultural de Betlem, on trobem el grup, tots homes de més de 35 anys, devastats. "Sense internet ni electricitat és molt complicat comunicar-se: de cada 20 vegades que truco només un cop ho aconsegueixo".

Ell treballava a la ciutat israeliana de Jaffa: solia quedar-se a l’obra durant dues o tres setmanes, vivint en un barracot, i tornava a passar el cap de setmana amb la seva família a Gaza. El dia de l’atac de Hamàs va rebre un missatge a l’aplicació amb què Israel gestiona els permisos de treball dels palestins dels territoris ocupats contractats per empreses israelianes: era un avís que el seu permís havia estat suspès i que havia d’anar a Cisjordània. En estat de xoc pel que estava passant, va agafar un taxi i va anar a Ramal·lah, i un cop allà l’Autoritat Palestina el va enviar a Betlem. "L’únic que vull ara és tornar amb la meva família, estan sota les bombes i jo no hi puc fer res. Quan aconsegueixo parlar-hi només els puc dir que no tinguin por, que confiïn que tot anirà bé, però ni jo mateix m’ho crec", es desespera. Es fa un silenci pesat: els altres treballadors que estan en la mateixa situació assenteixen, capcots. 

Cases destruïdes a Cisjordània

Expliquen que els fets del 7 d’octubre els van sorprendre tant com als israelians per als quals treballaven. "Els coets llançats des de la Franja ens podrien haver caigut al damunt, a nosaltres també!", diu el Nabil, que té 46 anys i en feia 10 que treballava per la mateixa empresa. "Amb els nostres caps israelians no tenim problemes, ni ells amb nosaltres. Fem la feina, ens paguen i ja fa molts anys que ens coneixem. A Gaza no hi ha res i és l’única manera que tenim d’alimentar les nostres famílies", diu un altre home del grup, mentre mata les hores assegut en una cadira de plàstic al pati del recinte. Diu que a Israel guanyava 6.000 shekels al mes, una mica per sobre del salari mínim, que avui equivalen a 1.400 euros.

Detencions sorpresa

Pel seu compte, els obrers de Gaza van marxar tan ràpid com van poder d’Israel per refugiar-se a Cisjordània. El conflicte a la regió, que fa un segle que dura i que tants cops ha sacsejat el món, es disputa en una terra molt petita: entre els pobles d’Israel propers a Gaza que van patir l’atac i Cisjordània hi ha uns 100 kilòmetres, que van recórrer enmig del caos. Quan van arribar als controls militars que vigilen els accessos al territori palestí, l’Autoritat Palestina, en coordinació amb l’exèrcit israelià, els va separar en grups per allotjar-los en poliesportius i altres equipaments de les ciutats de Betlem, Jericó i Hebron. "Les autoritats israelianes sabien qui eren i on eren", explica a l’ARA Mohamed Abu Adia, portaveu de l’Ajuntament de Betlem, que s’ocupa de donar-los sostre, roba, menjar i atenció mèdica. 

Un grup de palestins de Cisjordània transporten el cos d'un home mort en mans de les forces israelianes a Ramal·lah.

Dimecres passat, a tres de la matinada, segons relaten el funcionari i els afectats, l’exèrcit israelià va entrar al centre, situat dins del camp de refugiats de Dheisheh, i se'n va endur 70 homes, que van sorprendre dormint al segon pis. La gent del camp va intentar impedir-ho, i un jove de 17 anys va morir d’un tret al cap, després que els soldats fessin servir gasos lacrimògens i, segons asseguren els testimonis, també foc real. Des d’aleshores no n’hi ha notícies. "No sabem on són, ni nosaltres, ni la Mitja Lluna Roja ni tampoc el departament de l’Autoritat Palestina que s’ocupa dels presoners –diu Abu Adia–. Hi ha rumors que diuen que són en una base militar a Anata, però no ho sabem del cert", assegura. Tot i que davant dels treballadors ha afirmat el contrari, per a aquest diari admet que no pot protegir la resta. 

Un dels homes del grup, que tampoc vol ser identificat, rep una trucada de Gaza: "És el fill d’un company que em pregunta pel seu pare; diu que fa una setmana que no en sap res, però jo no li puc donar cap informació", relata. Mitjans israelians expliquen que l’exèrcit ha decidit detenir-los per investigar si van participar d’alguna manera en la planificació de l’atac. Els obrers responen que si tenien un permís per treballar a Israel és perquè complien tots els requisits de seguretat: "No et deixen sortir de Gaza si no saben del cert que no tens lligams amb cap facció palestina". 

Mentre parlem, un home d’uns 60 anys s’aparta del grup i es trenca: s’amaga perquè no vol que el vegin plorar. Els altres ni s’hi acosten: ells també es consumeixen enganxats als seus telèfons mòbils. Un dels obrers, que treballava a la ciutat israeliana d’Ashdod, explica que no pot contactar amb la seva família a Rafah, al sud de la Franja. La notícia de l’entrada dels primers camions amb ajuda humanitària després de dues setmanes de bombardejos constants no l’alleuja: "Què són 20 camions per a 2,3 milions de persones? Si la meva dona em diu que intenten conservar la poca aigua que tenen tant com poden, i això que ells no han hagut de marxar de casa!" 

Els familiars de l’home que seu al seu costat vivien a Jabàlia, al nord de la Franja, i s’han hagut de desplaçar al sud. "Ara són vint persones en una casa petita, perquè a l’escola de l’ONU els van dir que no hi havia lloc. Donaria el que fos per ser ara amb ells: no podria suportar sobreviure si ells moren".

stats