Trump reconcilia Londres i Brussel·les… fins a cert punt

Londres / Brussel·lesL'aterratge de Donald Trump a la Casa Blanca ha sacsejat l'ordre internacional sorgit de la Segona Guerra Mundial i després de l'enfonsament de la Unió Soviètica. Un dels molts efectes, evident des de Westminster, ha estat l'acostament de Londres a Brussel·les i també a París, ja perceptible immediatament després de la victòria electoral de Keir Starmer el juliol passat. Sota el govern laborista, el Brexit no causa entusiasme, es vol refer la relació amb la Unió Europea i reparar les ferides que hi va deixar. Però malgrat la complicitat de les últimes setmanes en la carrera armamentista per a la defensa d'una Ucraïna i una Europa abandonada o gairebé pels Estats Units, moltes arestes continuen encara sense llimar. I no serà fàcil suavitzar-les.

En tot cas, cinc anys després d'aquella acre separació, el primer ministre Starmer està reinventant el lloc del Regne Unit a Europa? "Sembla que [el premier] està aconseguint tenir un paper de lideratge. Les relacions han millorat de manera constant des que Boris Johnson estava a Downing Street. És una tendència [des d'aleshores], i Starmer l'ha continuada", diu a l'ARA el politòleg i catedràtic de King's College Anand Menon, també director del think tank UK in a Changing Europe, laboratori d'idees que ha analitzat amb lupa l'impacte del Brexit.

D'acord amb Menon, "la UE no és normalment el lloc on els europeus discuteixen sobre poder desplegar poder militar. I això ha obert una via per al Regne Unit per ser central". I malgrat el bromance que viuen Macron i Starmer com a exemple del retrobament entre la UE i Londres, i el suport de París a la crida del premierper formar una "coalició dels disposats" per desplegar una hipotètica força de pau a Ucraïna en l'eventualitat d'un alto el foc permanent –una possibilitat que Moscou no accepta–, és paradoxalment França la que sempre s’ha mostrat més escèptica en recuperar els llaços amb el Regne Unit. I demana vincular l’acostament militar amb altres acords que estan sobre la taula de la negociació.

Una de les qüestions més tòxiques per a Londres pot ser el retorn de la lliure mobilitat entre el Regne Unit i la UE per als menors de trenta anys, per un període de 48 mesos. Alemanya, França i Espanya ho demanen amb insistència. La pesca, i l'accés de la flota francesa especialment, però també comunitària, a les aigües territorials britàniques, és un altre afer molt sensible. Però qualsevol concessió de Londres seria considerada alta traïció per part dels brexiters i dels conservadors.

Què vol Londres? Downing Street cerca un nou pacte sobre alimentació, productes animals i fitosanitaris i bens agrícoles, que reduiria la gran càrrega burocràtica per als exportadors britànics cap a la UE i abaratiria la importació d'aliments. A més, pràcticament acabaria amb els controls al mar d'Irlanda de les importacions que entren a Irlanda del Nord. La UE té acords semblants amb Suïssa i Nova Zelanda, a partir del reconeixement dels mateixos estàndards.

El laborisme està igualment interessat en aconseguir guanys econòmics ràpids amb un acord sobre energia, que podria implicar enllaçar els sistemes de comerç d’emissions del Regne Unit i la UE, més inversió en tecnologia energètica i altres projectes conjunts en aquesta matèria. Un altre camp de negociació és un pacte per permetre que artistes i intèrprets de gira visitin més fàcilment la UE, circumstància que requeriria una excepció a l'acord de Schengen. Fonts de Whitehall indicaven fa mesos que l'anterior premier, Rishi Sunak, va estar a punt de tancar-ho. Però quan Starmer va arribar al poder, la Comissió Europea va congelar la negociació en el moment en què es va adonar que era una carta que podien jugar més endavant. Ara, per exemple.

Finalment, hi ha el capítol serveis. Un acord sobre la matèria es veu com el més difícil. Londres vol aconseguir el reconeixement mutu de les qualificacions professionals per permetre que advocats i especialistes en serveis financers treballin a la UE. Però, com que el 80% de l'economia del Regne Unit es basa en aquests serveis, i la UE ha obtingut beneficis de la migració de parts del negoci de certes empreses financeres a Frankfurt i París, pot haver-hi una resistència ferma de segons quins grups d’interès.

Un funambulista a Downing Street

Starmer, doncs, camina aquests dies sobre el filferro, com un funambulista. Necessita refer les relacions amb Brussel·les i aconseguir el seguit d'acords comentats que permetin millorar una economia de línia plana; necessita enfortir la seguretat. No pas per casualitat, per primer cop després de cinc anys de Brexit efectiu, Starmer va assistir el dilluns 3 de febrer a la reunió del Consell Europeu, centrada en aquest camp i en la defensa. Un fet que pot viure episodis semblants pròximament.

I, al mateix temps, l'acostament necessari en termes econòmics a Brussel·les l'ha de fer Starmer sense que els conservadors i els radicals d'extrema dreta de Nigel Farage el puguin acusar de trair "la voluntat de poble", segons la fórmula emprada per referir-se al referèndum sobre la pertinença a la UE del 2016.

A més, Starmer s'ha de moure sense allunyar-se gaire d'un Washington cada cop més imprevisible sota la presidència de Donald Trump per poder continuar pregonant la "relació especial" que uneix el Regne Unit i els Estats Units. Una relació cada cop més desigual, però, que només sembla interessar el president dels Estats Units quan la monarquia el rep al palau de Buckingham amb tota la pompa i circumstància de què és capaç.

Cooperació "vital"

En aquesta mateixa línia, els dirigents comunitaris van mantenir una trucada amb el premier l'endemà que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, anunciés el seu pla de rearmament per a Europa. El van voler informar de primera mà. El president del Consell, António Costa, va assegurar després de la trucada que la Unió Europea pretén reforçar les seves aliances i teixir-ne de noves, sobretot davant de l’abandonament dels EUA. “La cooperació entre aliats és vital”, va insistir el portuguès.

Von der Leyen, per la seva banda, havia assegurat al Parlament comunitari que el pla de rearmament vol prioritzar la compra d’armes produïdes al continent. Més enllà del bloc europeu, va anomenar explícitament la intenció de comptar amb companyies del Regne Unit i, entre d’altres, de Noruega. Cal recordar, a més, que el Regne Unit i França són les úniques potències nuclears del continent. I Macron ha ofert recentment el seu paraigua nuclear a Europa com a alternativa al que ofereix el Pentàgon.

Amb tot, fonts de Downing Street apunten que esperen celebrar una cimera amb la UE a l'abril o al maig per finalitzar el reajustament.