Per què Turquia és la gran guanyadora de la Síria post Al-Assad

BarcelonaQuan els directius de les empreses de construcció turques es van despertar dilluns després de la caiguda del règim sirià de Bashar al-Assad, van poder comprovar –probablement amb certa satisfacció– que les seves accions s'havien enfilat gairebé un 10%. Els inversors havien sabut veure les oportunitats econòmiques que oferia la reconstrucció d'un país que les diverses faccions enfrontades a la guerra havien trigat tretze anys a destruir, uns danys que el Banc Mundial xifrava el 2023 en 11.400 milions de dòlars. La proximitat geogràfica i les relacions comercials de Turquia fan que les seves constructores siguin les més ben posicionades per encapçalar la reconstrucció.

El president turc, Recep Tayyip Erdogan, va apostar per una estratègia arriscada: implicar-se directament en la guerra de Síria. “Només hem envaït per acabar amb el govern del tirà [Bashar] Al-Assad”, va afirmar justificant l'enviament de tropes a Síria el 2016. La decisió, que va ser criticada internament i que va semblar inútil durant els anys en què les posicions militars estaven estancades a favor del règim, sembla ara haver donat els seus fruits. El desenllaç de la dictadura dels Al-Assad a Síria ha tingut un guanyador inequívoc: l'estat turc, assegura Umut Ozkirimli, investigador associat del CIDOB.

Malgrat el que el seu nom indica, l'Exèrcit Nacional de Síria va néixer el 2017 quan diverses faccions rebels es van agrupar sota la supervisió de Turquia, i durant tot el conflicte s'ha ajustat als interessos d'Ankara, que li proporcionava finançament, formació i suport militar com intel·ligència i bases d'operacions. De fet, és simbòlic que les primeres tropes que van trepitjar Damasc aquest desembre van ser les de l'Exèrcit Nacional Sirià, i no les que havien iniciat l'ofensiva del nord d'Idlib. Aquestes segones milícies, encapçalades per Hayat Tahrir al-Sham (HTS) també mantenen bones relacions amb la Turquia d'Erdogan, segons Ozkirimli, que assegura que tenen acords, tot i que no hi ha constància que Ankara les hagi finançat directament.

Aquestes aliances fan que ara Erdogan pugui jugar un rol rellevant en la constitució d'un nou govern al país, cosa que farà servir per estendre la seva àrea d'influència al Pròxim Orient. “No puc dir que [Turquia] hi participi directament, però segur que controlaran els termes del nou govern”, afirma l'expert turc. Mostra d'això és la visita que va fer el cap d'intel·ligència de Turquia, Ibrahim Kalin, a Damasc aquest dijous, per parlar amb el líder rebel sirià Ahmed al-Sharaa i el primer ministre interí Mohammad al-Bashir sobre el nou govern.

L'altra cara de la moneda són Rússia i l'Iran, que han perdut un feu de poder estratègic a la regió. En canvi, Turquia podria fins i tot millorar els seus vincles amb Moscou, ja que el Kremlin necessita més que mai un aliat al Pròxim Orient ara que Al-Assad ha perdut el poder.

La qüestió kurda

Ara bé, Umut Ozkirimli té clares les raons que van portar Turquia a implicar-se a la guerra: els kurds. “Erdogan sempre ha estat obsessionat per controlar la transició [a Síria] perquè no volia que els kurds declaressin la independència”, explica l'analista, que apunta que el primer acord que farà Ankara amb l'executiu sirià interí serà “assegurar-se que els ajudi amb la qüestió kurda”. Turquia té entre un 12% i un 15% de població kurda i sempre ha temut que els kurds –repartits entre Síria, Turquia, l'Iraq i l'Iran– aconseguissin reunificar-se en un estat.

Però el futur dels kurds de Síria fa mala espina a la Síria post Al-Assad. Aquest divendres, el ministre d'Exteriors turc, Hakan Fidan, va afirmar que el seu “objectiu estratègic” era “l'eliminació de les YPG [les Unitats de Protecció Popular kurdes, la facció armada del Partit dels Treballadors Kurds]”. Durant l'ofensiva rebel que ha acabat destronant Al-Assad, les forces kurdes havien aconseguit ampliar el domini sobre el territori, però fa un parell de dies l'Exèrcit Nacional de Síria els va expulsar. Ara les milícies aliades de Turquia controlen la ciutat de Manbij. Segons el think tank nord-americà Carnegie, Ankara també podria finançar grups que puguin atacar les forces kurdes a la zona de Deir ez-Zor.

D'altra banda, és fàcil que l'arribada de Donald Trump a la Casa Blanca, amb una política exterior de replegament, deixi els kurds del nord de Síria a la mercè dels grups afiliats a Turquia. “Trump està arribant. En el moment en què l'últim soldat nord-americà marxi del nord de Síria, tot està perdut per als kurds”, sentencia Ozkirimli.

Finalment, l'estabilització de la situació a Síria podria ser el pretext ideal d'Erdogan per desempallegar-se dels 3,6 milions de refugiats sirians que Turquia ha acollit des de l'inici del conflicte. L'administració d'Erdogan es troba actualment sota molta pressió perquè el ressentiment cap als migrants sirians ha augmentat els últims anys, amb Turquia immersa en una crisi econòmica. Erdogan va anunciar dilluns que obriria la frontera de Yayladagi amb Síria, per permetre el retorn “segur i voluntari” dels migrants sirians. Un retorn que ve amb trampa: els refugiats han de renunciar al carnet de protecció temporal i al permís de residència, un fet que converteix el retorn en irreversible.