Ucraïna: com ha de ser l'alto el foc perquè funcioni?

LondresAlguns tractats de pau possibiliten la pau; d'altres, més guerra. Què passarà a Ucraïna en el suposat cas que se n'acabi signant un els pròxims mesos? Un altre, de fet, perquè els primers dos que remeten a la situació actual es van signar entre el setembre del 2014 i el febrer del 2015. La història del conflicte no convida gaire a l'optimisme. Almenys per ara. "L'acord de Minsk II tenia com a objectiu posar fi a la limitada invasió russa d'Ucraïna el 2015, però, en canvi, va establir les bases per a la invasió russa a gran escala el 2022", diu Natalia Bugayova, investigadora adscrita a l'Institut per a l'Estudi de la Guerra, un think tank amb seu a Washington. Des d'aquest punt de vista, els dos pactes signats a la capital bielorussa van suposar un fracàs.

No pas per caprici, el primer ministre britànic, Keir Starmer, assegurava dijous passat, abans de trobar-se amb els caps militars de l'anomenada Coalició dels Voluntaris, que "si hi ha un acord, i espero que n'hi hagi, perquè vull veure la pau, aquesta pau ha de ser sostenible, i això significa que calen garanties de seguretat. L’última vegada, sense aquestes garanties, Putin simplement va incomplir el pacte".

Entre les moltes promeses fetes pel president dels Estats Units durant la carrera a la Casa Blanca de l'any passat, l'aleshores candidat republicà va dir, si fa no fa, que "en 24 hores" acabaria amb "una guerra ridícula que mai no hauria d'haver començat". Però la geopolítica global no ha encaixat gens bé amb el que, en el millor dels casos, no passava de ser un eslògan de campanya i, en el pitjor, una gallejada habitual, marca de la casa. La treva total de trenta dies que demanava Trump a Putin, i que, sisplau per força, sí que havien acceptat els ucraïnesos abans de la trucada telefònica dels dos presidents d'aquesta mateixa setmana, no ha donat els fruits esperats. O, almenys, els que Trump i el seu equip de comunicació creien que podien aconseguir. I, així i tot, aquest divendres passat, des del Despatx Oval, el republicà encara es mostrava confiat: "El repartiment de terres és el que s'està negociant mentre parlem, i crec que ben aviat hi haurà un alto el foc total, i just."

"Cada vegada que sento el president Trump, el més impactant és la manca de qualsevol llenguatge propi del dret internacional. Tot el que s'havia aconseguit després del 1945, ha deixat d'existir", diu a l'ARA Maria Varaki, codirectora del grup de recerca del departament d'Estudis de la Guerra del King's College de Londres.

L'especialista en dret internacional denuncia l'ús del llenguatge "del món dels negocis" per part del president estatunidenc per intentar resoldre un "conflicte extremadament complex que es va iniciar amb l'agressió russa a Ucraïna". En aquest sentit, cal recordar que Trump ha fet servir la fórmula "take ownership" (prendre la propietat), parlant tant en el context de les terres rares d'Ucraïna com de les seves centrals nuclears com de la Franja de Gaza.

Una altra variable molt rellevant introduïda per Trump en aquest procés és "la normalització i la presentació de l'annexió d'un territori per la força com un fet normal", afirma Varaki. Una política que, a la pràctica, ja va dur a terme durant el seu primer mandat, aleshores amb el reconeixement dels Alts del Golan com a territori israelià, fruit de l'ocupació del 1967. Tot plegat, té conseqüències. "A partir d'ara la prohibició d'adhesió mitjançant la força sembla ser una cosa que es pot discutir [en un procés de pau], mentre que no s'hauria de poder discutir, oi? Després del 1945, els estats no podien adquirir territori mitjançant l'ús de la força. És una violació del dret internacional i està prohibida".

Aquesta qüestió és, segons el parer de Varaki, una de les més problemàtiques des del punt de vista del dret internacional en el moment que es pugui negociar una possible pau. En el cas d'Ucraïna estan en joc, a més de la península de Crimea, annexionada il·legalment el 2014, quatre províncies del Donbàs, que Moscou va fer seves el setembre del 2022, amb la celebració de referèndums no reconeguts com a legítims per la immensa majoria de la comunitat internacional. En total, entre el 20% i el 25% del territori d'Ucraïna està en mans russes.

Superar la confusió

D'altra banda, el llenguatge comercial que empra Trump no s'adiu gens amb les formalitats necessàries d'un cessament de les hostilitats, d'acord amb els estàndards diplomàtics. El director de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), Kristian Herbolzheimer, explica que "un alto el foc necessita unes condicions fonamentals: hi ha d'haver un document signat que aclareixi quan entra en vigor, i fins quan durarà, quins són els actes permesos i els prohibits en aquest període, i quins són els mecanismes de verificació del seu compliment", informa Sònia Sánchez des de Barcelona. De la trucada de Trump i Putin no en va sortir res semblant, ni tan sols a una treva completa.

Ans al contrari. "En la iniciativa de Trump hi ha gran confusió, una absència d'entesa del que està parlant", assegura Varaki. I, de moment, no hi ha una implicació de les Nacions Unides, que distingeix perfectament entre conceptes com pausa humanitària, treva, cessament d'hostilitats, armistici i, finalment, tractat de pau. "És Trump qui dirigeix l'espectacle amb un llenguatge que, evidentment, no és homologable ni compressible per tots els bàndols", diu la professora. Pensar que tot plegat es podia resoldre en 24 hores o en una trucada telefònica és "absurd", rebla.

Només cal recordar que l'alto del foc de la guerra de Corea (1950-53) es va negociar durant dos anys, al llarg dels quals els combats van continuar durament. Al final (juliol del 1953) es va signar un armistici, però no un tractat de pau, per la qual cosa, tècnicament, Corea del Nord i Corea del Sud continuen en guerra.

El primer que caldria fer en el cas d'Ucraïna, per tant, és aconseguir una treva parcial, després una de total que obrís la porta a l'alto el foc, l'armistici i, finalment, si és possible, un tractat de pau. Presumptament, els 30 dies de Trump havien de facilitar l'obertura de negociacions tendents en aquesta direcció. Com sempre en aquests processos, un dels grans problemes és confiar en l'altra part. Ni Zelenski ni els europeus confien gens en Putin. Tampoc a l'inrevés?

Pas a pas i molts anys al davant

El professor i jurista Mark Weller, de la Universitat de Cambridge, amb gran experiència en negociacions internacionals –Kosovo, el Sudan del Sud o Darfur, per exemple– treballa juntament amb altres especialistes en dret i relacions internacionals des de l'inici de la guerra en l'establiment d'un acord de pau a Ucraïna. Entre el 2022 i febrer del 2025 ell i el seu equip han produït incomptable literatura del que podria ser un pacte que posés fi a les hostilitats. La darrera proposta ha tingut lloc a la llum de la iniciativa llançada pel president Trump. Bàsicament, advoca per "anar pas a pas, diferint els aspectes més conflictius", potser molts anys.

El primer punt, afirma, seria la "retirada de les forces combatents en una extensió de 7,5 quilòmetres" a partir de la línia de contacte. En la franja generada, s'hauria de desplegar un "contingent de 7.500 militars d'una força acceptable per totes dues parts", cosa que descartaria, inicialment, l'anomenada Coalició de Voluntaris de Keir Starmer.

Amb posterioritat, s'estableixen un seguit de punts que, ara per ara, semblen impossibles d'assolir. Entre altres factors perquè remeten a la consideració ja apuntada per la professora Varaki amb relació a l'annexió de territori per la força. "Aquest reconeixement segueix sent impossible atesa la posició del dret internacional", apunta també Weller. Un acord que reconegués a Rússia la península de Crimea i les quatre províncies annexionades el setembre del 2022 "no hauria de ser acceptable per a la Casa Blanca de Trump", diu el jurista.

En aquest context, l'única solució possible seria "ajornar la qüestió de l'estatus del territori", almenys fins a una solució definitiva, a què es podria arribar "en el context d'una conferència de seguretat paneuropea més àmplia un bon nombre d'anys més endavant". A hores d'ara, és impossible veure la llum al final del túnel, apunta finalment Varaki, que aposta com Weller per anar pas a pas i "començar per les qüestions més petites per deixar per al final els aspectes territorials".

Al cap i a la fi, acceptar en la legalitat internacional els guanys en el camp de batalla seria obrir la porta a santificar la llei del més fort i obrir la Capsa de Pandora. I, per exemple, a beneir una hipotètica annexió de Groenlàndia o del Canal de Panamà per part dels Estats Units; de Taiwan per part de la Xina; de Xipre per part de Turquia; i, és clar, del territori ucraïnès conquerit durant la guerra i, fins i tot, legitimar la possible ocupació de les antigues repúbliques soviètiques, incloses les bàltiques. Tot i l'optimisme de Trump, la pau a Ucraïna encara sembla molt llunyana.