Olga Bryukhovetska: "Ucraïna fa veure la cara cínica del primer món"

PalmaLa doctora i professora d’Estudis Culturals a la Universitat Nacional de Kíiv, Olga Bryukhovetska (Kíiv, 1976), ha participat en la segona edició del Laboratori d’Art i Pensament (LAP) del museu Es Baluard. Més d’un any després de la invasió russa d’Ucraïna, Bryukhovetska ha parlat amb l’ARABalears sobre la necessitat d’empoderar els pobles i l’esperança com a eina de supervivència.

Deis que els ucraïnesos són percebuts com un “obstacle irritant per a la Gran Causa” de fer que Rússia torni a ser gran. Aquesta causa és només de Putin o de tot un país?

— A Ucraïna no ens vàrem fer aquesta pregunta el 2022, sinó el 2014, amb la primera invasió [quan Rússia es va annexionar Crimea]. Llavors, hi va haver un moviment espontani per arribar als russos normals, perquè ucraïnesos i russos estan molt a prop. Hi ha famílies amb una part a cada país i moltes amistats. El meu oncle va néixer a Ucraïna i ara viu al nord de Rússia. Molts ucraïnesos varen escriure als amics i familiars russos per intentar explicar que no som feixistes ni inhumans, com ens acusaven. Jo també vaig escriure al meu oncle i la resposta va ser: “Ets feixista i no vull tractar-te”. És difícil dir fins a quin punt creuen això, perquè també tenen por d’oposar-se al règim de Putin. O estan totalment desesperançats per la por o bé s’ho creuen. Però no fan res per canviar la situació i en són responsables, encara que menys que el règim que els va corrompre i els va fer creure que has de fer mal al teu veí per sentir-te bé. L’única manera que veig perquè els russos es recuperin és que s’adonin del que han fet i n’assumeixin la responsabilitat. Cal conèixer la immoralitat de la qual s’és còmplice.

Europa occidental és conscient de la profunditat del conflicte?

— Els ucraïnesos ens vàrem frustrar el 2014 perquè ens vàrem adonar del desconeixement que Europa i els Estats Units tenien de la situació. Ucraïna era un territori desconegut, una mena de pati de Rússia, on projectar totes les malalties de la seva societat, com el feixisme o la idea que l’expansió de l’OTAN és una provocació. Hi va haver molt poques veus per contrarestar aquell relat i no se’ns va escoltar. En la situació actual, hi ha hagut un esforç real per entendre. Quan va començar la guerra vaig rebre moltes cartes de solidaritat, i això és un gran canvi per a nosaltres. Es pot treure una conclusió de la situació d’Ucraïna: la humanitat és capaç d’autoorganitzar-se i enfrontar-se a un poder aclaparador. Per descomptat, Rússia mostra una altra cara del que és capaç la humanitat. Per això hem d’elegir en quina versió volem invertir la nostra energia. La veritable raó de la invasió d’Ucraïna pel règim de Putin és que els russos pensaven que Ucraïna podia posar fi al seu govern corrupte. Probablement és així, i és una amenaça. El poder de les persones és contagiós i això demostra que el règim en realitat té por dels russos.

Zelenski demana auxili constantment. Més enllà d’armes i diners, no caldria un compromís més radical per part d’Europa per integrar-hi Ucraïna?

— És complicat d’entendre. La Unió Europea, com Ucraïna anteriorment, depenia del gas rus i volia disposar d’aquest recurs i dels doblers dels oligarques russos. En aquest context, Ucraïna fa que tothom se senti molt incòmode. Fa veure la cara cínica del primer món, que ha tractat amb Rússia i ha fet els ulls grossos davant dels abusos. Miram cap a Europa perquè les seves institucions són més transparents i actua contra la corrupció. És cert que el benestar social s’està reduint, però és incomparablement més gran que a Ucraïna, una de les selves de l’economia neoliberal. Tota l’antiga UnióSoviètica va passar d’un estat totalitari i opressiu a una selva neoliberal opressiva. Per això, ens emmirallam en el sistema sanitari, l’educació i les institucions d’Europa. I els països europeus s’han adonat que la situació no pot continuar com abans. Ara bé, malgrat que el posicionament d’Europa hagi estat comprensible, els ucraïnesos hem pagat un preu molt alt.

Tenien raó els analistes que consideraven que la guerra duraria anys a baixa intensitat?

— Ens feim aquesta pregunta cada dia. Vàrem pensar que expulsar les forces russes seria qüestió de setmanes, però hi ha prediccions contradictòries perquè la realitat canvia cada dia. Pens que el final pot arribar en qualsevol moment i que la guerra duri molts anys és només una possibilitat. Cal centrar-se en el present i veure què es pot fer perquè la millor sortida es faci realitat, perquè hi ha una tendència a presentar la predicció més pessimista com la més realista. En aquesta situació d’alta intensitat, potser no és gaire útil optar per creure en el pitjor dels casos, com tampoc ho és voler conèixer el futur.

La condescendència de part de l’esquerra europea amb Putin és una herència de la condescendència amb la Revolució Russa i els milions de morts que va provocar?

— Hi ha un bon terme per a aquesta inèrcia: ‘campisme’ [situar l’eix del conflicte polític mundial entre els camps de l’imperialisme i l’antiimperialisme]. Si el nostre principal enemic és l’imperialisme americà, aleshores ens posarem al costat de l’enemic del nostre enemic.Aquesta lògica és corrupta i justifica la injustícia, fent referència a una altra injustícia. Si volem lluitar per la justícia, hauríem d’estar en contra de qualsevol injustícia, contra qualsevol imperialisme, tant occidental com no occidental. I no sé si encara hi ha la inèrcia de pensar en la Unió Soviètica com aquesta força progressista. Potser encara genera alguna mena de sentiment. La lògica del campisme mira qui és l’enemic més gran, l’assetjador més gran. I normalment són els Estats Units. Noam Chomsky assenyala que la responsabilitat dels intel·lectuals és criticar el propi govern i no assenyalar els defectes dels altres. Dins d’aquesta lògica hi ha un nucli narcisista, perquè apunta que som millor perquè em critic a mi mateix i els altres no en són capaços. Si estàs en contra de la injustícia i la manca de llibertat, no ha d’importar on es doni.

Europa també és imperialista, encara que d’una manera diferent de Rússia, sense exercir la violència física d’una manera tan accentuada. Gairebé sembla que estiguin xocant dues èpoques històriques diferents...

— L’historiador de l’art Aby Warburg [1866-1929] va proposar una metàfora del temps en termes espacials, que consisteix a concebre el temps en termes de capes geològiques, que són copresents.Quan hi ha un canvi, les formes més arcaiques surten a la superfície, com passa amb el feixisme, que sempre hi és. Realment no es tracta d’èpoques diferents, sinó de diferents capes de sòl que poden sortir. Això és el que crec que ha passat a Rússia. I no vol dir que no pogués ocórre a Europa, on existeixen les polítiques imperialistes més sofisticades que heu esmentat i que són com en un nivell superior. Totes les capes hi són.