La UE mira amb resignació les eleccions turques i els bons pronòstics per a Erdogan

Brussel·lesLa Unió Europea té totes les antenes posades en les eleccions turques i, encara que en silenci, té l'esperança que l'oposició tombi el règim de Recep Tayyip Erdogan i, així, poder millorar d'una vegada per totes la seva relació amb Turquia. El president turc, però, té a tocar la revalidació del seu mandat en la segona volta d'aquest diumenge malgrat que la inflació estigui pels núvols i la mala gestió dels terratrèmols que va patir el país el febrer passat. A la primera volta va obtenir el 49,5% dels vots, i el seu màxim opositor, Kemal Kiliçdaroglu, que és clarament l'opció preferida de Brussel·les i amb qui voldria començar una nova relació, es va quedar amb el 45%. La resta se'ls va endur el candidat d'extrema dreta i xenòfob, Sinan Ogan, que ja ha anunciat que dona suport a Erdogan.

La victòria del líder autoritari suposaria continuar amb aquest estira-i-arronsa constant amb la Unió Europea en matèria de democràcia i drets humans, o en aspectes com la immigració, sobretot des de la crisi dels refugiats del 2015 i 2016, amb la qual Erdogan va guanyar poder d'influència (i d'amenaça) davant dels Vint-i-set. "És un soci crucial, en aquest sentit. Va acollir més de quatre milions de refugiats que els estats membres es volien estalviar de rebre", assegura Amanda Paul, analista del think tank European Policy Center.

Els estats membres també anhelen la derrota d'Erdogan per facilitar la normalització de Turquia amb l'OTAN, amb la mirada posada sobretot a l'entrada ràpida de Suècia a l'Aliança Atlàntica en plena guerra d'Ucraïna, que Turquia (i Hongria) bloquegen. A més, es creu que, sense Erdogan, els llaços entre Ankara i Moscou es debilitarien, tenint en compte la bona relació que mantenen el president turc i el seu homòleg rus, Vladímir Putin. Però encara que l'oposició arribés al poder, el bloc comunitari tampoc és gaire optimista pel que fa a les principals disputes territorials entre alguns dels països de la Unió Europea i Turquia, com ara els conflictes amb Xipre i Grècia, tot i que probablement suposaria una relaxació de les tensions.

Malgrat les preferències de la Unió Europea per Kiliçdaroglu, que s'ha mostrat molt més europeista que Erdogan, Brussel·les i els estats membres han mantingut un perfil molt baix durant tota la campanya electoral i els dies previs. D'una banda, volen evitar que el suport explícit a l'oposició se'ls pugui girar en contra: temen que Erdogan els acusi d'intervencionistes i ho aprofiti per erigir-se com a protector de les ingerències alliçonadores estrangeres. De l'altra, la Unió Europea sap que segurament haurà de continuar lidiant amb el dirigent turc, que ja fa més de vint anys que està al poder, i no vol fer-lo enfadar i deteriorar encara més les relacions. De fet, tal com apunta Zach Paikin, expert en política exterior de la UE del Centre for European Policy Studies, Brussel·les vol evitar allunyar-se encara més del país otomà, que "forma part de l'OTAN, té una ubicació estratègica i capacitat militar molt destacada, i uns vincles comercials i econòmics molt forts [amb el Vell Continent]".

Turquia, més lluny que mai d'entrar a la UE

Els millors moments de la relació ja han quedat enrere, quan a principis d'aquest segle Turquia va triplicar en una dècada el PIB per càpita —va passar dels 3.100 dòlars als 10.615—, va fer nombrosos avenços en matèria de democratització i semblava que s'anava acostant de mica en mica cap a l'adhesió als Vint-i-set. "Al principi, la UE va rebre molt positivament les polítiques d'Erdogan i les seves reformes innovadores i transformadores, però la relació va canviar quan es va fer evident que alguns líders europeus volien impedir l'adhesió de Turquia i simplement optaven per una associació privilegiada", resumeix Paul.

En aquest context, en què Erdogan es veia lluny de l'anhelada adhesió i ja alliberat de no tenir l'obligació de complir amb els requisits comunitaris, va començar la deriva autoritària. Va arribar al punt culminant del deteriorament democràtic amb l'intent de cop d'estat del juliol del 2016, una situació que el president turc va aprofitar per reforçar el control del seu poder. Encara que des del 1997 és un país candidat dels Vint-i-set, el 2018 es van trencar les negociacions entre les dues parts i Turquia ara mateix està més lluny que mai d'entrar a formar part de la Unió Europea.