"Si ets valenta per dir-me que ets una dona, també ho ets per treure’t la vida"

IstanbulLa Gaia és presumida. Li agrada maquillar-se, pintar-se les ungles i portar joies estrafolàries, però només pot fer-ho fora de casa. Conviu amb el pes de ser dues persones completament diferents: la que passeja lliure pel carrer i la que entra a casa amb la cara rentada i vestida normativament masculina. La Gaia, de fet, no es diu Gaia. Ens ha donat aquest nom fals perquè prefereix mantenir el seu anonimat. En un petit bar, fosc i amagat en un carreró del barri de Beşiktaş, confessa que tenir dues vides no li permet descansar mentalment en cap moment. 

Explica que els seus pares no saben que és trans, que saben que “no és normal”, però que creuen que és una fase i que tornarà a ser un noi. “Em puc quedar sense res si em mostro com soc realment. Visc amb la por constant que m’enxampin”, diu. Per això ha après a amagar bé les seves pertinences i records. Entre els mobles, el matalàs i les cases dels seus coneguts hi té oculta la seva roba i la seva vida. Quan els seus pares han trobat alguna cosa que sobrepassa els límits de la masculinitat, les baralles han estat molt fortes.

En mans del revalidat president turc, Recep Tayyip Erdogan, la religió s’utilitza per reprimir el col·lectiu LGTBI. Erdogan fa dues dècades que és al poder, però, en els últims anys i arran de la coalició de l’AKP amb el partit d’ultradreta MHP, ha passat de ser un president tolerant a promoure un discurs d’odi radical. Les persones queer, als seus ulls, són “terroristes” i “pervertides” i el missatge ha calat en la societat turca. Per aquest motiu, noies com la Gaia prefereixen no mostrar-se com són. En molts casos fer-ho suposaria haver de marxar de casa i no tenir cap suport econòmic.

Intents de suïcidi

“Si ets tan valenta per dir-me que ets una dona, també ho ets per treure’t la vida i deixar de portar vergonya a la teva família”. És la frase que li va dir el seu pare el dia que ella es va atrevir a confessar-li que no s'identifica com a noi sinó com a noia. Té 23 anys i és d’origen sirià. La seva família, adinerada, li havia permès gaudir d’una vida de comoditats i de luxes. Fins que un dia l’Amal va decidir no tallar-se els cabells. El seu pare, al veure-la, li va donar dues opcions: o te’ls talles o marxes de casa per sempre. Després de sincerar-se sobre la seva identitat sexual, es va veure obligada a marxar de casa i, per tant, a perdre tot el suport de la seva família.

La vida de l’Amal s’havia convertit en una negociació entre ella i el seu pare, que no dubtava a utilitzar les seves habilitats de magnat empresarial per fer-la canviar d’opinió. Finalment, va acceptar una de les seves ofertes. Viatjarien junts a Jordània –on van viure uns anys després que comencés la guerra de Síria– i visitarien un metge que l’examinaria i determinaria si havia de canviar de gènere o no. Si li donava la raó, l’enviaria a un país on ser transgènere fos acceptat socialment i es faria càrrec de totes les despeses. L’Amal tenia un pla magistral: havia escollit el metge i s’havia assegurat que el diagnòstic fos favorable a ella. El seu pare, però, li va trucar el dia abans per dir-li que havia canviat la visita per anar a un altre doctor, conegut pel seu ultraconservadorisme. El mateix dia l’Amal va intentar treure’s la vida.

Per sort, l’Amal es va recuperar, però dos dies després de sortir de l’UCI, quan encara no podia ni caminar, se la van endur a Amman. Allà la van sotmetre a teràpia de conversió. “Tenia cinc metges diferents analitzant-me, em tractaven com un monstre”, explica. Li van diagnosticar bipolaritat i histèria i la van sobremedicar amb antidepressius i antipsicòtics. Per segona vegada en menys d’un mes es va intentar suïcidar. Les persones trans presenten un alt risc de suïcidi. Segons un estudi de la Universitat d’Istanbul, el 29,8% han tingut pensaments suïcides o han intentat treure’s la vida. Unes xifres que es disparen, sobretot, en l’etapa de l’adolescència; el 76,7% dels casos es donen abans dels 21 anys.

Finalment, va aconseguir marxar de casa i ja es pot tornar a deixar créixer els cabells. Ara, menys d’un any després del viatge a Jordània, el món té un altre color. “La vida m’ha donat tres oportunitats i m’he promès no tornar a fallar-me mai més”. L'Amal, de fet, tampoc es diu Amal. És un nom fals que ella ha escollit per aquest reportatge i que significa 'esperança' en àrab. Així vol transmetre l'anhel que l'empeny a continuar lluitant per totes, per les que no van poder més, però, sobretot, per les que viuran després d’ella.

Discriminacions en cadena

La mentalitat conservadora turca rebutja la convivència amb les persones queer del país, un fet que és evident quan passeges pels carrers d’Istanbul. Tot i ser un col·lectiu sorollós, no hi ha cap bandera ni pintada pro LGTBI enlloc. Ser trans no està ben vist. Per això, anar pel carrer també pot ser un repte per a moltes d’elles. Si tenen la sort de semblar una dona cis, és a dir, que sembli que el seu sexe biològic i la seva identitat de gènere coincideixen, no tenen cap problema. L'inconvenient arriba si, a simple vista, poden veure que no compleixen amb la normativitat establerta.

L’Iris és una model i activista trans que conviu amb l’assetjament cada dia. Li agrada vestir i maquillar-se amb colors vius, i la seva alçada la converteix en un blanc fàcil. Quan camina pels carrers d’Istanbul, l’Iris desitjaria ser invisible: “La majoria d’homes m’assetgen. La meitat se m’acosten per preguntar-me quant cobro pels meus serveis, donant per fet que em dedico a la prostitució, i l’altra meitat m’insulta, em toca i em fa sentir incòmode”. Tot i això, l’Iris no dubta un sol segon a defensar-se, creu que és important humiliar els qui creuen que poden fer-ho amb ella per evitar que ho tornin a fer.

La societat turca assumeix que la majoria de les dones trans es dediquen a la prostitució. I, de fet, és cert que, a causa de la discriminació laboral, moltes es veuen obligades a fer-ho per cobrir les seves necessitats bàsiques. “Sovint no tenim cap altra opció. Quan intentes trobar una feina normal, també et tracten com una escort”, denuncia la Gizem. Ella va trobar feina en una televisió turca, amb l’esperança de ser tractada com una més, però va resultar que la seva feina era complaure els clients i possibles inversors del mitjà. Tot i això, ho va tornar a intentar. La van contractar en una cafeteria i va fer de cambrera. Però es va repetir la història: quan abaixaven la persiana el seu cap l’assetjava sexualment.

Refugis digitals

Les xarxes de suport que han teixit a les plataformes digitals són molt importants per a elles. Moltes se sentien angoixades i incompreses, però gràcies a la informació sobre identitat sexual i gènere que han trobat a internet se senten més acompanyades. Sota aquesta premissa, l’Elis va decidir penjar al seu perfil de TikTok com va viure el seu procés de transició. Durant la pandèmia, va començar a hormonar-se i a gravar vídeos sobre els canvis que experimentava el seu cos. Explica, amb un somriure, que els seus vídeos van tenir milers de reproduccions. “Vull ser visible per totes les que no poden ser-ho”, apunta. 

L’Elis denuncia l’estigmatització que alimenten els mitjans de comunicació i reivindica la importància de tenir referents. Ella se sent molt privilegiada, ja que la seva família va fer-li costat durant tot el procés. “Vaig créixer pensant que tot era dolent, em sentia avergonyida i espantada. Hi ha moltes històries esperançadores que necessiten un altaveu. Al capdavall som molt més que només trans, som dones que volen ser felices i viure sense por”.