El vestit de Melania Trump: aparentar o ser

És innegable que Melania Trump anava vestida estèticament impecable a la cerimònia inaugural del segon mandat de Donald Trump com a president dels Estats Units. L’abric de color blau marí dissenyat per Adam Lippes estava perfectament confeccionat i el treball de sastreria era impol·lut. Però, malgrat tot, hi havia quelcom inquietant, pertorbador. No és que no estigués bonica, ni que el disseny escollit desentonés per l’ocasió. Més aviat, el problema residia en la credibilitat, o més ben dit, en la falta de credibilitat, fruit de la no correspondència entre qui és Melania Trump i com es mostra.

El luxe, que és una estratègia per demostrar poder en societat, no és quelcom homogeni, sinó que es conjuga de formes molt diverses en funció del context, però, sobretot, d'acord amb qui l’ostenta. Els que tradicionalment han exercit el poder, tenen la fita de seguir mantenint aquest club el màxim restringit possible i, per això, usen un tipus de luxe més discret, tan sols recognoscible entre iguals. En canvi, els nouvinguts al poder usualment cauen en ostentacions fatxendes, amb la voluntat de deixar clar al màxim de gent possible que acaben d’arribar a la festa i que són ells ara els que dicten les normes. Donald Trump i la seva esposa Melania, clarament, formen part del segon grup.

Ell ostenta poder a través de l’arbitrarietat i la fatxenderia dels seus actes, del seu comportament megalòman, de les seves infinites possessions, del seu apartament de la torre Trump de Nova York de luxe hipertrofiat i aires versallescos i, també, a través de la seva dona. Melania Trump és, stricto sensu, una primera dama, que interpreta el paper de dona subalterna. A través de la seva bellesa i joventut actua com a altaveu de la necessitat de significació social del seu marit, com un trofeu més que Trump ha obtingut en la seva llarga cursa pel somni americà. Una dona que, com a resultat, ha quedat desproveïda de la seva qualitat de subjecte, condemnada a ser una total desconeguda oculta sota l’ombra allargada del seu marit.

Si bé Donald Trump ostenta la categoria d’home fet a si mateix, Melània traspua la de dona construïda a partir de les necessitats, mancances i anhels d’ell. A través de l’estilisme d'aquest dilluns, va impostar una modèstia com a mecanisme per contrarestar la grolleria de Trump, de la mateixa manera que la sofisticació pretenia esmenar la falta de pedigrí. Un estilisme clarament dominat pel rigor de la sastreria que connotava la duresa d’una armadura, manifestament diferent del vestit blau cel de Ralph Lauren de la cerimònia inaugural del primer mandat. Una diferència que troba el seu parangó en les fotografies oficials de Donald Trump, que passen de la proximitat de la de 2017 a l’agressivitat de l’actual. Si un element va destacar de l’estètica de Melania, va ser el barret dissenyat per Eric Javits, que ocultava un dels elements de comunicació no verbal més importants: la mirada. Un fet que va reforçar encara més la seva llunyania i deshumanització, especialment quan va impedir que Trump la besés, convertint un acte d’afecte en un gest del tot encartronat. I finalment, unes sabates estiletto de Manolo Blahnik que, amb un tacó finíssim d'11,5 cm d’alçada, l’allunyaven del comú dels mortals i reforçaven la seva objectificació.

Una de les raons de ser del luxe silenciós, aquell que ostenten els rics de llarga tradició, és deixar clar que el que mai es pot comprar és la naturalitat en la vivència d’aquest luxe. El look de Melania Trump, malgrat ser impecable estèticament, falla en la formulació del missatge. Amb aquest look, traspua una voluntat massa desesperada per construir una rectitud moral i una sofisticació, per tal de demostrar, no tan sols que ara ells són els que manen, sinó que, sobretot, són mereixedors de ser on estan. I és precisament l’evidència d’aquest esforç el que explicita en Melania que l’aparentar mai és el ser.