Les veus dels papers en blanc
Des dels anys previs a l'accés al poder de Xi Jinping el 2012, la Xina ha fet un gir autoritari que ha comportat la neutralització de qualsevol veu discordant. En dècades anteriors, sota els mandats de Jiang Zemin i Hu Jintao, es van anar obrint espais d’una certa pluralitat informativa, ideològica i cultural, després d’haver marcat amb sang indeleble, el juny del 1989 a la plaça Tiananmen, la línia que en cap cas es podia travessar: el qüestionament de l'autoritat del Partit.
Van començar a quallar llavors algunes formes incipients de societat civil i va emergir una certa esfera pública, al marge dels dictats oficials, especialment vibrant en el món dels blogs i dels microblogs. Acadèmics, opinadors, advocats, periodistes, escriptors, cineastes i artistes van anar conquerint marges de maniobra en la defensa de drets civils i de posicions divergents. Les revoltes del Xinjiang i el Tibet i el manifest pro democràcia de la Carta 2008 de Liu Xiaobo (premi Nobel de la pau 2010, mort a la presó el 2017) amb signatura de milers d’intel·lectuals xinesos assenyalen el començament del final de tota aquella permissivitat.
Durant l'última dècada, la censura i la vigilància digital s'han anat sofisticant; els milers d’advocats que havien estat defensant ciutadans davant d’abusos de l’estat s'han desmantellat; les ONG han hagut de deixar d'operar; els festivals de cinema independent o LGTBI han estat prohibits; les veus dissidents més emblemàtiques han anat a parar a un exili interior o exterior, com és el cas d'Ai Weiwei. Grups mediàtics com el cantonès Nanfang Southern Media Group, amb línies editorials relativament independents, han hagut de cenyir-se a l'ortodòxia.
El perill de Xi
Fins i tot en la cúpula del poder, la relativa pluralitat de faccions en uns lideratges limitats i col·legiats s’ha esvaït, especialment després del recent 20è congrés, on tots els alts càrrecs són ja unànimement propers a Xi Jinping. Envoltat de veus fidels i temeroses, hi ha el perill que el lideratge xinès acabi encapsulat en una bombolla hermètica, marcada per un perillós biaix cognitiu que es deixi endur pel messianisme històric que domina el discurs polític xinès d'avui.
Posant-se de forma triomfalista al davant de totes les decisions, Xi Jinping corre el perill d'afeblir-se. Ha aconseguit el control absolut del Partit, però en aquests últims anys pot haver perdut el favor del carrer. Després d'uns quants incendis d'indignació digital, des de la mort per covid del metge que va denunciar sense que se li fes cas la gravetat de la pandèmia incipient el gener del 2020, aquest cop la pressió indignada davant l'eternització del brutalisme dels confinaments expeditius acumula més de dos anys de cansament empobrit. El més probable és que tot quedi en una foguerada, però en tot cas ja som davant de l'avís molt clar que basar-ho tot en el control, l'atemoriment i la repressió és un camí d'alt risc, tan rígid com potencialment fràgil. Les veus dels papers en blanc, potser de moment amb timidesa, han començat a dir-hi la seva.
Manel Ollé és professor d'estudis xinesos a la UPF
