Víctimes de l'odi a la ruta dels Balcans

Šid (Sèrbia)“Deu vegades vaig intentar travessar i deu vegades la policia em va tornar il·legalment, l'última fa dues setmanes”. Amb aquesta frase començava Asadullah Rahimi l'entrevista en què explicava la violència que va patir a la frontera turco-búlgara. Una frase que encapçala l'informe de violència que ha redactat No Name Kitchen (NNK), organització no governamental present en diferents punts de la ruta dels Balcans. NNK s'encarrega, a més d'assistir les persones en trànsit, de denunciar la violència present a les fronteres de la Unió Europea.

Philippine Vaganay és membre de NNK i fa mesos que reporta la violència a les fronteres. Des de Šid, un municipi serbi limítrof amb Croàcia, afirma que han registrat "la violència de la policia moltíssimes vegades". I continua: "Hi ha molts casos d'extrema humiliació per part de la policia, que fins i tot arriben a retornar la gent a l'altra banda de la frontera sense roba".

Va ser això el que li va passar al Rahimi. Aquest jove, periodista de professió, que es va veure obligat a iniciar el game –com les persones en diuen de la ruta– des de l'Afganistan, amenaçat pel règim talibà, explica com la policia búlgara li va prendre la roba; a ell i als altres vint amb què viatjava. “Havien passat quatre dies des que havíem travessat la frontera [entre Turquia i Bulgària] quan ens van atrapar. Ens van despullar i ens van obligar a tombar-nos a terra. Ens pegaven amb vares d'electroxocs. Manaven als gossos que ens ataquessin; ho deien en anglès perquè ho entenguéssim”. El periodista va ser retornat a Turquia sense que se li permetés demanar asil. En teoria, Bulgària, com a membre de la Unió Europea, està obligat a permetre la sol·licitud d'asil d'aquelles persones que arribin al seu territori i ho demanin, amb independència o no que després se'ls concedeixi.

El Consell d'Europa recalca que aquesta ruta és “una de les principals vies migratòries cap a Europa”. És per això que la Unió Europea ha dissenyat una sèrie de mecanismes per evitar l'arribada de migrants a les fronteres; uns mecanismes que violen la legalitat internacional. Segons els Acords de Dublín, establerts per la UE, qualsevol persona pot sol·licitar asil un cop arriba a qualsevol punt del territori comunitari. A més, els estats han de garantir la seguretat d'aquestes persones. Però el temps del Refugees Welcome durant la mal anomenada crisi dels refugiats ja ha passat. L'externalització de fronteres a través de partides milionàries a països tercers s'ha convertit és una de les principals característiques de la política migratòria europea. A això cal sumar-hi la presència cada vegada més gran de Frontex en aquestes fronteres.

El desembre del 2022, la Comissió Europea presentava el Pla d'Acció de la UE per als Balcans Occidentals, on es defineixen una sèrie de mesures entre les quals s'inclouen "accions relacionades amb la migració", per un import total de 201,7 milions d'euros. A més, aquest pla permet “que el personal de Frontex exerceixi competències executives, com ara controls fronterers i registre de persones”, cosa que es tradueix en abús policial, violació de drets humans, devolucions en calent i violència física i verbal a mans de les forces de seguretat, sigui policia de fronteres o Frontex.

Les ONG sobre el terreny, com NNK, Medical Volunteers International (MVI), el col·lectiu Rotte Balcanique o Metges Sense Fronteres (MSF), denuncien aquesta situació diàriament. No només la violència a les fronteres, també les condicions dels “camps de trànsit” que hi ha escampats per la regió.

Tendes amuntegades

Des de la tanca del camp de Pirot, a la frontera entre Bulgària i Sèrbia, una fila de tendes de campanya s'amuntega al pati. Desenes de persones s'apleguen a les portes del centre on MSF treballa per intentar veure el màxim de ferits possible. El Hakim (nom fictici a petició de l'interlocutor) explica la situació: “En dos dies aquí no ha vingut ningú. Ni tan sols hi ha menjar per a tothom”. Això ho confirma el personal de MSF.

Megan Stark és l'encarregada del projecte de salut de NNK a Šid, i ni tan sols pot treballar a les portes dels camps d'aquesta ciutat per prohibició expressa del personal dels centres. “Les persones amb qui parlo als camps no tenen accés a cap servei mèdic. Ni tan sols a les que tenen lesions visibles se'ls facilita una visita al centre de salut. Si volen, hi han d'anar pel seu compte”.

Tant Stark com la resta de personal de les ONG als Balcans, a excepció de MSF, tenen prohibit fer qualsevol mena d'assistència mèdica. Stark explica que "fins i tot les persones que pateixen malalties greus, com la sarna, no solen anar al metge, per la profunda desconfiança envers les autoritats fruit de tot el que han passat a la ruta". A l'últim informe redactat sobre aquestes situacions, les ONG denuncien que les actuacions policials als Balcans van afectar 398 persones en moviment als Balcans i Grècia, només al mes d'abril.

Al cementiri de Šid hi ha vuit làpides separades de la resta. Algunes han caigut i molt difícilment es poden veure els noms, que van ser gravats fa temps. Només una làpida és de marbre. S'hi llegeix Madina Husseini, la víctima més jove de la ruta dels Balcans –que se'n tingui constància–. Tenia sis anys quan un tren la va atropellar mentre estava sent retornada a Sèrbia per la policia croata. Madina i les altres set persones que l'acompanyen en aquest prat entre els dos països, igual que el Rahimi i els centenars de persones que arriben als Balcans cada dia, són víctimes d'un odi latent a les fronteres de la Unió Europea.