25 anys de la victòria de Mandela, el dia que milions de negres van votar
Sud-àfrica viu amb nostàlgia l’eufòria del 1994, corcada per la corrupció
JohannesburgUn dia com avui de fa un quart de segle el món mirava cap a Sud-àfrica. Durant molts anys, el país va omplir els noticiaris internacionals d’escenes pertorbadores. Policies blancs pegant a joves negres amb les porres. Soldats atiant gossos pastors alemanys contra manifestants que demanaven dignitat. Activistes negres cremant vius veïns sospitosos de col·laboracionisme amb el règim supremacista de l’apartheid, i militants dels partits africans rivals matant-se els uns als altres a matxetades pel control del seus barris.
Aquell 27 d’abril del 1994, després d’anys de transició tumultuosa i incerta, el somni de Nelson Mandela acabava complint-se. Sud-àfrica votava en pau en les primeres eleccions universals de la seva història, i milions de ciutadans negres vivien l’experiència per a ells inèdita d’introduir la papereta en una urna per decidir qui els governava a la seva terra.
“No sabíem ni com es feia”, diu a l’ARA sobre l’exercici del vot Winnie Sithole, una sastre sud-africana negra. Sithole va votar per primer cop en la seva vida en una escola de Soweto, a prop de Johannesburg i el més gran dels assentaments urbans construïts pel règim de l’apartheid per a la força de treball negra que utilitzava a les ciutats blanques. Llavors tenia 29 anys, i encara avui recorda amb emoció una sensació de joia i d’esperança “difícil d’entendre” per cap adult que no hagi estat privat d’un dret tan bàsic com el de votar en una democràcia.
Tres anys més gran que Sithole, Elias Modiselle va votar aquell dia en un altre sector de Soweto, que té el doble de superfície que Barcelona i una població de més d’1,2 milions de persones. “Va ser magnífic, després de tots els anys en què se’ns va negar el vot al nostre propi país mentre veiem com altres [els seus compatriotes blancs] sí que podien votar”, assenyala aquest home de 58 anys, que porta tota la vida treballant a la mateixa botiga de mobles.
Les fotografies més emblemàtiques d’aquelles eleccions inoblidables, que liquidaven de manera definitiva 46 anys del domini nacionalista afrikaner que va instaurar l’apartheid, es van prendre des de l’aire i mostren cues llarguíssimes fent zig-zag al voltant dels col·legis electorals. “Eren com serps”, diu Modiselle assegut en una de les cadires que restaura i ven al negoci on treballa. En alguns centres, sobretot a les zones més poblades on vivien els sud-africans que debutaven a les urnes, els electors van haver d’esperar hores per poder entrar i votar. “Ningú es cansava, ni s’enfadava, ni es posava nerviós”, diu Modiselle sobre l’ambient a les cues, i parla de l’eufòria i la il·lusió que es respirava.
Les cues i aquest aire festiu no eren exclusius d’assentaments urbans com Soweto o de les zones rurals on encara ara viu la majoria de la població negra del país, que suposa més del 80% del cens. “Hi havia un ambient molt diferent al d’altres eleccions”, explica a aquest diari Andy White, un comptable blanc que el 1994 va votar a Blairgowrie, un barri residencial de classe mitjana del nord de Johannesburg. “Nosaltres havíem votat més vegades, però aquell dia les cues eren més llargues i estaven formades per gent diferent, de tot tipus”. Malgrat que formava part de les zones privilegiades de Sud-àfrica, on el govern de la minoria afrikaner prohibia residir els negres, a les cues dels col·legis com el que li tocava a White també hi havia negres. Eren les minyones, els jardiners i altres treballadors no qualificats que vivien a les habitacions de darrere dels xalets dels seus amos blancs i que finalment vivien una experiència fins a aquell moment reservada als seus compatriotes d’origen europeu.
Cues llargues
L’explosió d’optimisme general que va generar votar per primera vegada, o fer-ho com mai abans al costat dels nous ciutadans de ple dret d’altres races [negres, mestissos i indis], venia amb unes enormes expectatives que no s’han complert per a tots. Mandela va guanyar amb el 62% dels vots i va estar al poder només una legislatura de cinc anys, però el lideratge magnètic és un record llunyà i enyorat. El Congrés Nacional Africà, que governa Sud-àfrica des del final del domini blanc, està assetjat pels escàndols de corrupció. L’economia està estancada i l’atur ronda el 50% entre els joves més desafavorits.
“Després d’un temps en què les coses van anar bé, tot va començar a decaure”, diu Andy White, que es queixa de la impunitat dels corruptes i dubta del compromís del govern amb els més dèbils. També Elias Modiselle hi medita: “Potser esperàvem massa coses massa aviat”.
