Vida Promesa i Terra Promesa des del 1917
Quan una comunitat, una família o bé una individualitat, un sol ésser humà, emprèn el camí d’un objectiu que creu just, necessari i fins i tot sagrat per sobreviure, pot detectar o no en les primeres passes de l’incert recorregut quines pulsions erràtiques poden conduir al daltabaix. Al desastre: de l’individu, de tota una societat, d’un país sencer. Si no hi ha hagut plena consciència en emprendre el camí i s’hi han incorporat condicionants erràtics, el resultat de tanta anomalia serà la mutació en realitats també anòmales. I el que és anòmal que subjau pot fer malbé una vida individual i també una vida col·lectiva. I així és com esdevenen malaguanyades un munt de seqüències transcendentals de la Història amb majúscula.
L’any 1917, mentre desenes de milers d’homes joves europeus es consumien i morien a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, Rússia engegava una revolució de “només obrers en un estat obrer”, i que segons la retòrica mística dels seus dirigents havia de culminar en una nova vida, la Vida Promesa. Pocs podien intuir el que Hannah Arendt formularia al cap de quatre dècades: que el pensament de Marx és com un llibre dret i obert posat a sobre d’una taula: la coberta mira cap a la Il·lustració –que és d’on prové– i la contracoberta assenyala el totalitarisme, on arribarà.
També el 1917, la Declaració Balfour, preludi del mandat-protectorat britànic de Palestina, anuncia la voluntat del Regne Unit de configurar una Llar Nacional Jueva per posar fi a dècades de pogroms i violència antisemita a l'Europa central i oriental. No es parla d’estat jueu, ni de l’estat dels jueus, com sembla que tenia al cap el 1896 Theodor Herzl, el pare del pensament sionista. Però el compromís de Balfour, no obstant, sí que prefigura el retorn dels jueus a la Terra Promesa. Tenim doncs els conceptes Vida Promesa i Terra Promesa introduïts a la vida europea just començar el segle XX.
¿Què es va fer malament i de manera perversa perquè la Vida Promesa no pogués impedir ni la guerra civil ni l’extermini de milions de persones a mans de Stalin? Perversitat, també, gravitant la Terra Promesa i fent impossible la convivència d’àrabs i jueus amb l’Holocaust encara a tocar. El 1917 rus, de dictadura i tirania, ha culminat, el 2023, en el règim de l’autòcrata Vladímir Putin que ocupa una part d’Ucraïna i no s’està de proferir altres amenaces mentre l’Israel de Benjamin Netanyahu, més estat confessional que no pas estat dels jueus, es dedica a destruir Palestina. Trossos dels segles XIX i XX han caigut i continuen caient damunt el segle XXI i no paren d’aixafar-lo.
Pertanyo a una generació que va ser seduïda per la Vida Promesa i per la Terra Promesa. Totes dues alhora. Seduïts per Karl Marx i els seus deixebles, mentre llegíem Èxode, de Leon Uris, escenificada en imatges, ves per on, per Dalton Trumbo, el guionista més perseguit pel Comitè d’Activitats Antiamericanes de McCarthy a causa de les seves simpaties procomunistes. Èxode explica la partició en dos estats imposada per l’ONU el 1947. Dos estats mal concebuts, amb Europa i els EUA mirant cap a una altra banda quan més de 700.000 palestins van ser trets de casa seva i deportats. Incomodava parlar de la Nakba palestina. Europa encara arrossegava la culpa per l’Holocaust. I Leon Uris no la va explicar amb claredat a cap capítol d'Èxode. Els miratges, les anomalies i les perversitats de 1917 encara les tenim al davant i les hi tindrem el 2024. No sembla que de moment vulguin esvair-se.
