El Vietnam plora els fills perduts al ‘camió de la mort’

YEN THANH (VIETNAM)Al poble ja s’han preparat els altars. A les cases, tant a les budistes com a les catòliques, les famílies no han esperat la confirmació definitiva sobre si els seus éssers estimats són entre les 39 persones trobades mortes la setmana passada a l’interior d’un camió refrigerat aparcat en una zona industrial a prop de Londres. Al Vietnam ja ho tenen coll avall i ja han col·locat les fotografies de les víctimes en marcs, encenen espelmes en record seu i cuinen els seus àpats preferits com a homenatge als morts.

Per al jove de 19 anys que va marxar per buscar una feina amb què ajudar la família després que el pare morís de càncer, el millor plat era un pastís de xocolata. Per al pagès de 26 anys que volia pagar el deute de la família, unes llaunes de Red Bull. Darrere de cada fotografia hi ha una història de desesperació d’un poble assotat per la pobresa, on bombetes nues pengen d’un fil i les carreteres no estan asfaltades. Són els rostres de l’èxode que s’està produint en algunes parts del Vietnam, un país que, sobre el paper, representa una de les històries d’èxit econòmic de l’Àsia. Al Vietnam han batejat aquest èxode com el de “la gent de les caixes”, en referència als contenidors de càrrega on s’amaguen i per les reminiscències de “la gent del vaixell” amb què es van conèixer els que fugien per mar després de la guerra.

Nguyen Dinh Luong, un pagès de 20 anys, va deixar la província vietnamita de Ha Tinh fa dos anys per ajudar econòmicament els seus set germans. El pare va aconseguir recollir 18.000 dòlars de familiars perquè el noi comencés la ruta. Primer va fer parada a Rússia, on va estar confinat en una casa durant sis mesos perquè el seu visat havia caducat. D’allà, Nguyen va passar a Ucraïna, i el juliol de l’any passat va arribar a França, on va treballar de cambrer. Aleshores va decidir anar a Anglaterra a treballar en un saló d’ungles. “Potser era massa ambiciós”, diu el seu pare, Nguyen Dinh Gia, que ja ha donat mostres d’ADN a la policia.

La realitat vietnamita hauria de ser una altra. El país, impulsat pel comerç creixent, té una de les taxes de creixement més ràpides del món, i va arribar al 7,1% l’any passat. La pobresa, definida com la situació en què una persona guanya menys de 3,34 dòlars diaris, ha baixat bruscament. Tot i això, és poc, i el salari és només una petita fracció del que es guanya a Europa.

Després d’Albània, el Vietnam és el segon focus important de víctimes de tràfic amb el Regne Unit, segons ONGs de drets humans. Nghe An i Ha Tinh, dues de les províncies més pobres del Vietnam, proveeixen part d’aquestes persones. Els funcionaris de Ha Tinh calculen que més de 41.000 persones van sortir de la província en els primers vuit mesos d’aquest any. Molts són pagesos d’una zona on l’arròs és el conreu predominant. Com el jove Nguyen, que pràcticament no ingressava gens de diners.

Al nord de Ha Tinh, la província de Yen Thanh també s’ha convertit en una gran font de migrants. El 2016 una fàbrica d’acer propietat de Taiwan Formosa Plastics va contaminar les aigües costaneres i va arrasar les indústries pesquera i turística. Se’n van per buscar feina i acaben endeutats per pagar a les xarxes de tràfic de persones, i per això han d’hipotecar casa seva o demanar préstecs a les seves famílies.

“Filla, torna”

Bui Thi Nhung, de 19 anys, va voler ajudar la seva família després que el seu pare morís de càncer de gola el 2017. La família el va ajudar a pagar el viatge. És la víctima més jove del camió. Per la seva banda, Pham Thi Tra My estava convençuda que podria trobar feina fent manicures a Londres. La dona, de 26 anys, era de Ha Tinh i fa quatre anys va marxar al Japó. Des d’allà va iniciar el seu periple cap al Regne Unit.

El 23 d’octubre, hores abans que es trobessin els 39 cadàvers, Pham va escriure un missatge de text a la seva mare a través del mòbil. “Ho sento, mare, el meu viatge a l’estranger no ha tingut èxit. Mare, pare, us estimo molt! M’estic morint perquè no puc respirar”. La mare, Nguyen Thi Phong, no va consultar el mòbil fins a vuit hores més tard i, quan va veure aquell missatge, va trucar immediatament a la seva filla. Ningú va contestar.

“Filla, on ets? Estic preocupada”, va escriure la dona. L’endemà va enviar un altre missatge: “Torna, oblida’t del viatge”. El germà de Pham confessa que ell encara confia que la dona sigui en un altre vehicle o que simplement estigui perduda. Agafa el telèfon, li truca, però no obté cap resposta.

Copyright The New York Times