Europa

Visita al 'país' dels monjos que prohibeix l'entrada a les dones (i als turistes)

Una llei mil·lenària impedeix l'entrada de qualsevol ésser femení a la República Monàstica del Mont Athos, a Grècia

Un dels monestirs que pobla el Mont Athos, a Grècia, en una imatge d'arxiu.
Miki Kisenvole
09/05/2024
5 min

Mont Athos (Grècia)La República Monàstica del Mont Athos ho té gairebé tot per ser un país. Té bandera, capital, un govern que es reuneix en un palau i una mena de Constitució, a més de controlar l’accés a les seves fronteres. El que li falta són dones i turistes: les primeres, perquè hi tenen prohibit l’accés des del temps de l’Imperi Bizantí, i els segons perquè al Mont Athos no s’hi va a fer turisme. Només els pelegrins amb un permís especial poden gaudir de l’hospitalitat dels prop de 1.500 monjos ortodoxos que hi viuen reclosos en vint monestirs.

L’Athos, conegut en grec com Agion Oros (muntanya sagrada), és un estat eclesiàstic sota jurisdicció directa del patriarca de Constantinoble, una mena de Vaticà del món ortodox. Forma part de Grècia, però té tanta autonomia que la relació amb el govern d’Atenes la porta el ministeri d’Afers Estrangers. La regió es troba a uns cent quilòmetres de Tessalònica, al més oriental dels tres “dits” en què es divideix la península Calcídica, i està coronada per un cim que s’eleva 2.033 metres sobre el mar Egeu.

L’avaton, la llei mil·lenària que impedeix l’entrada de dones, va ser un dels punts calents en l’acord d’accés de Grècia a l’espai Schengen l’any 2000. La comunitat monàstica va posar el crit al cel i va evitar la lliure circulació de persones amb una provisió que els reconeix un estatus especial. Els principis d’igualtat i no-discriminació per raó de gènere que propugna la Unió Europea van quedar sense aplicació en aquest territori, de la mida de mig Menorca. La prohibició afecta totes les femelles: no hi ha egües, vaques ni gosses, i només es fa excepció amb els animals que no es poden controlar –ocells i insectes– i amb les gates, perquè ajuden a reduir la població de rates.

A banda de ser inaccessible per a la meitat de la població mundial, arribar a la muntanya sagrada tampoc és fàcil per a la resta de mortals: abans cal aconseguir el diamonitirion, una mena de visat. Només se’n concedeixen deu per dia a homes no ortodoxos, així que cal demanar-lo amb mesos d'antelació. Recullo el meu a quarts de set del matí a l’oficina del pelegrí d’Uranòpoli, l’últim poble abans de la frontera i punt de sortida del ferri. Té un disseny que imita el pergamí i al costat del meu nom desxifro en caràcters grecs la paraula katholikós, catòlic.

Dues hores més tard la barca s’acosta al port principal del Mont Athos, Dafni, vorejant la costa. A babord es comencen a albirar monestirs, ermites i capelles arran d’aigua. Tots tenen una arquitectura única i estan recollits a la llista de Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Quina llàstima –per no utilitzar un altre mot– que cap dona els pugui visitar. “Les dones sí que poden veure els monestirs, i tant! Però des de l’aigua, a 500 metres de terra”, em diu un dels pelegrins que van al vaixell. És un home de negocis romanès que visita l’Athos un cop l’any amb el seu fill adolescent “per connectar amb Déu”.

Una vista de monestirs al Mont Athos.

Un cop arribats a port, la majoria de pelegrins agafen l’autobús cap a la capital, Kariés. És l’únic poble de la península, té algunes botigues arrenglerades al carrer principal i fa de seu del govern i de nus de comunicació entre els monestirs. Els treballadors (conductors, electricistes o venedors) no hi viuen de manera estable. “Paguen bé i el lloc és preciós, però es fa avorrit al cap de poc. Treballo quinze dies aquí i els altres quinze els passo amb la família”, em diu el noi albanès que despatxa a la botiga de queviures.

Una rutina marcada

Quan s’arriba a qualsevol monestir, la primera cosa que cal fer és trobar l’archondaris, el monjo encarregat de rebre els visitants. Aquest ofereix alguna cosa de menjar i, si està de bon humor, proposa un petit tour pel recinte, que sol incloure pintures murals, l’església principal i les relíquies, el màxim orgull de cada monestir. Arribo al monestir de la Gran Laura, a l’extrem sud-est de la península, quan tothom ja ha acabat de sopar. L’archondaris local em serveix un àpat amb el que ha sobrat: pa, llenties i un bol ple d’olives verdes. Després m’assigna un dels deu llits en una habitació de l’archondarikion –l’hostal de pelegrins– i em demana que no faci soroll. Són només les set del vespre, però a l’Athos ja és hora d’anar a dormir.

La rutina de monjos i pelegrins comença d’hora. Es desperten cada dia a quarts de quatre del matí per anar a les matines, la primera litúrgia. Tornen al llit i quan es lleven fan missa abans d’esmorzar. Les homilies es fan pesades fins i tot per als creients, perquè es reciten en grec antic i no s’entenen. La de la tarda és més amena perquè els monjos solen pregar cantant.

El contrast entre monestirs és gran. La nit següent la passo al més petit de l’Athos i un dels més humils, el de Stavronikita. Hi viuen una quinzena de monjos, els lavabos són un forat a terra i per sopar només hi ha pa amb olives negres i un puré blanquinós al qual s’ha d’afegir molta llimona per donar-hi gust. A l’hostal conec dos madrilenys que estan casats entre ells i no ho han explicat a ningú. “Ara fliparàs”, em diu un d’ells entre rialles. “Aquest matí ens han ensenyat les relíquies i el monjo ens ha insistit a fregar-hi les joies per beneir-les. Hem passat els anells d’un matrimoni gai pels ossos de sant Joan Baptista. Si se n’assabenten, serem els últims europeus cremats a la foguera!”

Llegat català

L’última nit, per contra, la passo a Vatopedi, un monestir al nord que juga en una altra lliga. Té dutxes modernes, habitacions privades amb vistes al mar i el menú inclou fins i tot postres. És també molt més gran que tots els que he vist abans i quan els monjos surten de missa, en compto més de cent. Un d’ells s’interessa per mi quan sent que soc català i em porta a fer un volt pel pati, fins a la Torre del Tresor. Allà una placa en català i grec explica que la Generalitat va finançar la restauració de l’edifici el 2005.

Els catalans, de fet, no eren benvinguts a l’Athos d’ençà que el segle XIV els almogàvers van saquejar i destrossar bona part dels temples de la península com a venjança per l’assassinat de Roger de Flor. Pagar la Torre del Tresor va ser, doncs, un acte de reparació històrica. “Jo fa molts anys que soc aquí i ja hi era quan van venir representants del vostre govern a la inauguració”, em diu el monjo, orgullós. El representant de qui parla és Joaquim Nadal, llavors conseller d’Obres Públiques del govern de Pasqual Maragall. Em demano si a Vatopedi aquests diners realment els calien. A la botiga de records venen des d’icones i sabons fins a creus amb diamants o edicions de la Bíblia folrades en or per 10.000 euros.

stats