“Ens volen enterrar als soterranis de Guta”

BarcelonaLa població de Guta Oriental, el districte de la perifèria de Damasc que des del 2011 s’enfronta al règim de Baixar al-Assad, està esgotada. Dijous l’activista Nivin Hotary va escriure un post a Facebook, des d’on explica cada dia com se sobreviu als refugis sota el sistemàtic bombardeig del règim sirià i l’aviació russa. El 8 de març va ser per a ella “el 18è dia als soterranis”: “Potser aquest és el meu últim post, la nostra situació catastròfica és ben coneguda per tothom: ja ho hem dit tot! Un règim criminal que mata el seu propi poble amb l’aprovació i el suport d’altres països. Ahir va ser indescriptible: bombes de clor i de fragmentació, barrils bomba i foc d’artilleria. Ens volen enterrar com sigui als soterranis de Guta”. El clam de la dona continua: “Només ens queda dir que la humanitat ha mort als cors de tots els que miren en silenci. Saludo totes les dones del món el Dia Internacional de les Dones, i faig arribar les meves condolences a les nostres dones per aquest món de vergonya”.

L’activista es passa els dies i les nits al refugi amb les seves criatures i les famílies dels seus veïns. S’amaguen de les bombes i ella escriu sobre els vius i sobre els morts. La mort i la supervivència.

Els nens als refugis

El més impactant són les històries dels més petits, que no coneixen cap altra vida que la guerra i el setge imposat el 2013 per les forces lleials a Al-Assad. Un nen de 4 anys, tip d’estar dia i nit sota terra, s’alça de cop i recull l’únic que té, un llapis i uns quants fulls de paper, i els posa a la motxilla de l’escola: “Me’n vaig!” Els grans li pregunten on pensa anar: “A ser desplaçat altra vegada”. Un altre dia Hotary els pregunta què fan quan tenen por: “Ens tapem les orelles i tanquem els ulls”. Parlen de la por i un petit li etziba: “Si puc tornar a casa ja no tindré por de dormir sol a la meva habitació”.

Fa uns dies, ara que s’acosta el setè aniversari de la revolució siriana, Nivin va escriure que no té gaire sentit entestar-se a commemorar el 15 de març: “Ningú pot dir quin dia va començar la revolució siriana. Era una revolució silenciosa al cor de cada estudiant que no podia entrar a la facultat perquè li passava al davant algú lligat al règim. Era una revolució silenciosa en cada persona que volia obrir un negoci i havia de posar-hi algú lligat al règim. Era una revolució silenciosa al cor de cada mare que veia com el seu marit, fill o germà era empresonat i havia de fer veure que no existia perquè era un presoner polític. Era una revolució silenciosa al cor de cada criatura que tenia por que les parets tinguessin orelles (la policia política els podia detenir per dir qualsevol cosa contra el règim). El que compta per a nosaltres no és el dia ni el lloc ni qui va començar la revolució. El que compta és que no s’aturi, perquè si s’atura, les generacions futures viuran sense dignitat, incapaces d’aixecar les mans”.