Internacional

"Vull anar-me'n amb la meva mare fora de l'Afganistan"

Una peruana no ha pogut treure la filla del país perquè a la partida de naixement no van escriure el seu nom

La peruana Cecilia Bernala a l'Afganistan amb la seva filla Sara, abans de divorciar-se i quan la nena tenia pocs anys
4 min

La partida de naixement de la seva filla indica el nom del pare, però no pas el seu, malgrat que és la mare. Al principi li va semblar estrany però després no hi va donar gaire importància. A l’Afganistan és habitual que el nom de la dona no aparegui enlloc en els documents oficials. “Mare estrangera” és l’únic que diu el document que certifica el naixement de la nena. No inclou el seu nom, ni el seu cognom, ni tan sols la seva nacionalitat. Cecilia Bernal és peruana, però es va casar amb un afganès. El que no s’imaginava aleshores és que, quan es divorciés, no tindria manera de demostrar que la nena era la seva filla. Ni tampoc de treure-la del país. “He callat durant tots aquests anys, però no puc callar més”. Ara més que mai està desesperada.

La Cecilia es va casar el juny del 2003. Es pot dir que va ser gairebé un amor a primera vista. Es van conèixer per internet, es van agradar i ella va viatjar des del Perú fins al Pakistan, on ell treballava. Al cap de pocs mesos la parella es traslladava a Kabul per contraure matrimoni segons el ritu de la religió islàmica. Això sí, la Cecilia es va haver d’adaptar a una vida a la qual no estava acostumada. A la casa no hi havia cap mobiliari, tan sols una catifa a terra i uns quants coixins. El lavabo era una simple latrina. I havia de conviure amb la sogra. 

La Sara, la filla, va néixer el 5 de juliol del 2005. La Cecilia assegura que va intentar registrar-la a l’ambaixada del Perú a l’Índia -el país sud-americà no té legació diplomàtica a l’Afganistan-, però no ho va aconseguir perquè li faltava un document que ara no recorda. L’única prova que té que la Sara va sortir del seu ventre és que, quan la nena tenia 3 anys, la parella es va tornar a casar de forma civil a l’Ajuntament de Kabul. La partida de matrimoni indica el nom dels dos cònjuges i precisa que tenen una filla que es diu Sara.

Els problemes van començar el 2010. La Cecilia insistia que volia tornar al Perú i el seu marit va començar a flirtejar amb una companya de feina. “La meva sogra va intentar convèncer-me que acceptés que el meu marit es casés amb una segona dona”, recorda la Cecilia, que no s’ho podia creure. El seu marit sempre havia sigut un home aparentment progressista, que fins i tot havia treballat per a Unifem -l’agència per a les dones de les Nacions Unides- o per a la unitat de gènere i drets humans d’una ONG sueca. La resposta de la Cecilia va ser taxativa: va demanar el divorci, però sense saber el que això implicaria.

A l’Afganistan el pare sempre es queda amb la custòdia dels fills després del divorci. És així amb els talibans i era així amb la presència de tropes internacionals al país. La Cecilia explica que, tan bon punt es va divorciar, el seu marit la va fer fora de casa amb el poc que tenia i no va tornar a dirigir-li la paraula. Des de llavors només es pot comunicar amb ell per correu electrònic. Va poder continuar veient la filla però sempre a casa de la seva sogra. No podia sortir amb ella al carrer i ni tan sols a fer una passejada. La filla, que ara té 16 anys, ho corrobora, encara que ella té una altra versió: “El meu pare no volia que corregués cap risc. Per això no em deixava anar amb la mare”, explica per telèfon des de Kabul. 

La Cecilia confessa que fins i tot li va passar pel cap emportar-se la nena de manera il·legal, treure-la de l’Afganistan. Però la Sara no tenia passaport i no hi va haver manera d’aconseguir-lo. A l’Afganistan una mare no pot sol·licitar un passaport per als seus fills menors d’edat. El tràmit l’ha de fer sempre el pare.

Ara, amb el retorn dels talibans, la Cecilia tem que la Sara sigui casada a la força. La filla també vol anar-se’n de l’Afganistan com sigui: “Tots els meus somnis s’han esvaït. Volia estudiar informàtica a la universitat i ja no podré. Vull anar-me’n amb la meva mare”. Des que els talibans van arribar a Kabul, no ha tornat a anar a l’institut, està tancada a casa. Les classes s’han reprès però només per als alumnes de fins a 12 anys.

La Cecilia va viure a l’Afganistan fins al 2017. Se’n va anar després del brutal atemptat d’un camió cisterna a Kabul en què van morir gairebé cent persones. Ella era molt a prop i es va salvar de miracle. Es va traslladar primer a Dubai, però allà la vida era molt cara, així que després va tornar al Perú, on treballa com a professora d’anglès. 

"He demanat ajuda al Ministeri de Relacions Exteriors i m'han dit que enviï a l'ambaixada del Perú a Índia un certificat original de l'hospital on va néixer la meva filla perquè la puguin registrar com a peruana", explica amb impotència. "¿Però com volen que aconsegueixi el certificat i com volen que ho enviï a l'Índia si ara a l'Afganistan no hi ha ni missatgeria?". També ha recorregut a l'ACNUR, però tampoc li han donat cap solució. I fins i tot ha escrit una carta al Papa perquè l'ajudi a evacuar de l'Afganistan a la seva filla i a la família del seu marit, que tant li va fer la vida impossible. "Si no surten tots, el meu exmarit no deixarà que marxi la nena", justifica.

 

stats