La Xina no solucionarà Ucraïna o Palestina

Aquesta setmana dues notícies han tornat a posar sobre la taula el paper que la Xina pot tenir en la resolució dels grans conflictes internacionals. D'una banda, en una reunió celebrada a Pequín, faccions polítiques palestines rivals –incloses Fatah i Hamàs– van firmar un acord d’unitat, que podria contribuir a una futura governança i reconstrucció de Gaza. De l’altra, el govern xinès ha rebut aquests últims dies Dmitró Kuleba, ministre d’Exteriors d’Ucraïna, que ha destacat el rol que la Xina pot tenir com a “força per a la pau” global.

Malgrat aquests fets recents, la Xina ha rebut crítiques en aquests últims anys –especialment arran de la invasió d’Ucraïna– d’implicar-se massa poc en la resolució dels conflictes internacionals, per exemple pressionant Putin perquè aturi la invasió o forçant els palestins a cedir davant Israel. La Xina, en aquest sentit, viu en la paradoxa que Occident li demani implicar-se més en certs conflictes, alhora que Washington o Brussel·les demonitzen l’augment d’influència internacional de Pequín. Si entenem la política exterior i la visió del món de la Xina, però, veurem que la seva implicació en els grans conflictes ha estat i serà prudent i limitada.

En aquestes últimes dècades, la Xina ha participat com a actor mediador en conflictes com el de l’Afganistan, el Sudan, el Nepal, Síria o el Iemen. Un dels seus últims èxits va ser, per exemple, contribuir a restaurar les relacions diplomàtiques entre l'Aràbia Saudita i l’Iran. En tots aquests casos, com ha explicat l’analista Inés Arco, el rol de Pequín ha estat volgudament limitat, oferint espais per a la mediació, però sense pressionar cap de les parts ni imposar forts condicionants.

Aquesta prudència en implicar-se en conflictes aliens ha estat clau perquè països de l’Àfrica o l'Orient Mitjà la vegin com un actor neutral sense intencions d’imposar canvis de règim o transformacions internes radicals. Al contrari que els Estats Units o Rússia, en les últimes dècades la Xina no ha tingut una política exterior intervencionista militar –i veient el desgast que va suposar l’Iraq per a Washington o l'Afganistan per a l’URSS, els seus incentius encara són menors–. El principi d’acció exterior fonamental de Pequín ha estat la no-intervenció, és a dir, que cap estat té el dret d’intervenir en els assumptes interns d’un altre. 

La Xina, però, no sempre ha estat així. Durant el maoisme, la seva política exterior era l’oposada: promovia revolucions per fer caure governs, i finançava i armava guerrilles per estendre mundialment el comunisme. ¿Voldríem que la Xina superpotència actual deixés la seva política exterior limitada, per llançar-se a l’intervencionisme hiperactiu dels temps de Mao? Una Xina amb una acció exterior prudent és, amb totes les seves limitacions, el mal menor.