Si bé els mercats de carboni nacionals (o continentals en el cas d'Europa), com el de la Xina, són útils per a la lluita climàtica, hi ha uns altres que no. Són els mercats internacionals voluntaris sorgits arran del Protocol de Kyoto, que permeten l'intercanvi de crèdits de carboni entre països i empreses per compensar les emissions que no es redueixen amb projectes de reforestació o fins i tot amb la simple protecció de boscos en un país en vies de desenvolupament. Aquests mecanismes estan ara en discussió dins del reglament de l'Acord de París, en concret el seu article 6. Va ser just aquest punt el que no es va poder tancar a l'última cimera climàtica de l'ONU, la COP25 de Madrid, i s'intentarà pactar a la propera COP26 de Glasgow. Torres Gunfaus ho explica de forma gràfica: "Si Indonèsia planta arbres i emet aquest certificat de reducció d'emissions i el ven a Alemanya, a 5 euros la tona, vol dir que la reducció d'emissions que ha de fer Indonèsia [per complir l'Acord de París] no pot comptar aquests crèdits perquè són alemanys i llavors li toca fer la part més cara, que és la de reconvertir la indústria, perquè els alemanys s'han endut l'opció més barata de reducció". El Brasil va bloquejar l'acord a Madrid perquè volia seguir comptant en la seva reducció estatal els crèdits que ven a països i empreses estrangeres, cosa que es considera una doble comptabilitat.
La Xina engega el mercat de carboni més gran del món
Les 2.000 empreses xineses del sector elèctric, que agrupen el 40% de les emissions del país, formaran part d'aques mecanisme
BarcelonaL'emergència climàtica ha colpejat amb força la Xina aquesta setmana, amb uns aiguats històrics a la província de Henan, al centre-nord, que han deixat almenys 51 morts i milers de damnificats. Els científics xinesos no han dubtat en atribuir la catàstrofe al canvi climàtic, en un estat que és avui el que més CO2 emet a l'atmosfera: prop d'un 30% del total global. El govern de Xi Jinping ja es va comprometre l'any passat a arribar al seu pic d'emissions el 2030 i assolir la neutralitat climàtica (emetre el mateix que absorbeix) el 2060, uns objectius científicament insuficients però políticament molt significatius. I, de fet, només uns dies abans que la tromba d'aigua escombrés el nord del país, la Xina posava en marxa el que serà la principal eina per aconseguir-ho: el seu propi mercat de carboni.
Des del 16 de juliol, un total de 2.225 empreses xineses, totes les del sector elèctric, formen part d'aquest mercat de carboni, que imposa un límit obligatori a les emissions de CO2. Les que superin el límit han de pagar una penalització, i les que quedin per sota poden vendre a altres empreses els drets d'emissió que han deixat de fer servir. En una propera fase s'espera que hi entrin empreses d'altres sectors. "És un dels bons mecanismes que hi ha per posar un preu al carboni", explica el director de Global Carbon Project, Pep Canadell. És un sistema que la Unió Europea va posar en marxa l'any 2005 i que li ha permès reduir un 42,8% les emissions des de llavors.
La Xina vol ara seguir l'exemple de la UE, que era fins ara el mercat de carboni més gran del planeta però que ha quedat en segon lloc davant dels 4.100 milions de tones de CO2 amb què arrenca el mercat xinès. Una xifra gens menyspreable perquè representa un 40% del total d'emissions de la Xina. I és que la majoria d'emissions del país provenen de la crema de carbó per fer electricitat, mentre que a la UE el sector elèctric no té una part tan gran de les emissions i per això, malgrat que en el mercat de carboni europeu hi participin moltes més empreses de molts altres sectors, també agrupa un 41% del total de les emissions del continent.
El mercat xinès, però, ha arrencat amb un preu molt baix: cada tona de CO2 costarà 48 iuans, uns 6,3 euros. Al mercat europeu (l'Emissions Trading Scheme o ETS) el preu està ara mateix al voltant dels 50 euros la tona. "El preu baix de la Xina és normal; sempre es comença baix perquè tothom s'adapti al sistema", diu Canadell, que confia que amb el temps el preu vagi pujant. "Al mercat europeu li va costar quasi dues dècades funcionar", recorda Canadell, ja que al principi el preu del carboni era molt baix, "però després de la crisi financera del 2008 es va decidir redissenyar-lo i es va posar també un límit mínim al preu i des de llavors ha funcionat molt bé".
"És insuficient per aconseguir les reduccions que volem, però és adequat per començar: arrencar a poc a poc i després anar ampliant ja era una recomanació que se'ls feia des d'Europa", coincideix la investigadora del think tank mediambiental francès IDDRI, Marta Torres Gunfaus, que creu que "és totalment necessari un instrument d'aquest tipus per externalitzar el cost del CO2". Per a Torres, a més, el nou mercat de la Xina ofereix "un marc de governança molt important perquè els ajudarà a saber quant CO2 emeten exactament i millorarà el sistema d'informació". La falta de transparència de la Xina pel que fa a les seves emissions ha estat una crítica constant a les cimeres climàtiques.
El principal 'handicap'
El problema del sistema xinès, però, més que no pas el preu de partida baix, és que el límit que fixa a les empreses no és en termes de volum d'emissions absolutes, com fa el sistema europeu, sinó que fixa un límit a la "intensitat del carboni", és a dir, al CO2 emès per cada unitat d'energia. "Això no està bé, és similar a la política que ha introduït recentment el govern català amb l'impost de carboni als cotxes, que és un pseudoimpost, perquè només taxa per intensitat d'emissions: si tens un cotxe amb una eficiència molt alta però fas més quilòmetres que el teu veí que és més contaminant però no condueix mai, tens avantatge" tot i estar emetent més, apunta Jeroen van den Bergh, economista ambiental de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA- UAB).
Van den Bergh és un gran defensor dels mercats de carboni com "la millor eina per harmonitzar les polítiques" de transformació energètica més que no un impost al carboni. "És millor per dos motius: primer, políticament, perquè un cop s'ha creat el mercat tothom l'accepta", i per tant no hi ha tanta oposició com amb un impost, "i segon perquè a nivell internacional és molt més fàcil integrar diversos països en un mercat que amb un mateix impost", explica. Per a l'economista, les resistències que hi ha encara als mercats de carboni "són ideològiques" -d'aquells que rebutgen les eines del mercat per regular un problema, com ara el canvi climàtic, generat pel mercat, "però no són científiques", diu. Efectivament, els tres científics coincideixen que els mercats de carboni, com el que acaba de crear la Xina, sí que funcionen a l'hora de reduir les emissions.