PequínAls polsosos turons d’una de les regions més pobres de la Xina, Gong Wanping es lleva cada dia a les cinc del matí per anar a buscar aigua al pou i preparar-li l’esmorzar al seu fill. Li renta els peus mentre el noi es concentra en els llibres d’anglès i química. I si aixeca la vista per mirar el mòbil de la seva mare, ella li dona un copet.
Per a aquesta dona de 51 anys que va deixar l’escola prematurament, el futur del seu fill Li Qiucai, de 17 anys, és la seva màxima prioritat. Si Qiucai aprova l’examen d’ingrés a la universitat, si aconsegueix entrar en una de les universitats més prestigioses i fa realitat el seu somni de treballar com a executiu en una empresa tecnològica, tot canviarà. “Ell ens farà sortir de la pobresa”, diu la mare convençuda.
Per aconseguir tot això, Gong i milions de xinesos tenen un acord tàcit amb el Partit Comunista del poder. El govern promet una bona vida a tots els que s’hi esforcin molt, fins i tot els fills dels camperols. A canvi, s’han de mantenir al marge de la política, han de mirar cap a una altra banda quan els manifestants s’enfilen a la teulada per denunciar la demolició forçosa de casa seva i han d’acceptar els pòsters de propaganda governamental enganxats per tota la ciutat.
Gong està orgullosa de l’èxit econòmic de la Xina i vol un tros del pastís. Diu que la política no influeix en la seva vida: “Ni m’importen els polítics ni jo els importo a ells”. Durant anys, molts analistes occidentals creien que el poble xinès, després de patir dècades de penúries sota el govern de Mao, acceptaria un règim de partit únic a canvi de més ingressos i més llibertat social fins al dia que aquest país, ara pròsper, comencés a exigir també llibertats polítiques.
Previsions errònies
Però ha passat tot el contrari. Els ingressos s’han disparat, però els dirigents autoritaris xinesos han consolidat el seu poder. Xi Jinping podria arribar a ser president vitalici. El poble encara planteja exigències al Partit Comunista, però la teoria que la prosperitat atiaria ineluctablement les demandes de democratització està en entredit.
I és que l’acord tàcit entre Gong i l’Estat és més complex. I s’entén, en part, perquè la Xina encara dona voltes a les preguntes que es plantejava fa un segle, abans de la revolució comunista del 1949: què debilitava i frenava la Xina mentre Occident avançava? I què havia de fer per passar-li al davant?
En aquella època, atribuïen la culpa a una cultura tradicional conservadora que donava prioritat a la jerarquia, desincentivava la iniciativa individual i premiava els coneixements dels clàssics confucians en detriment de matèries més pràctiques, com les matemàtiques i les ciències. Els comunistes van intentar destruir aquesta cultura mitjançant polítiques d’inspiració marxista, però tot plegat va acabar en un desastre.
El govern ofereix l’educació com a via per a la mobilitat social, ha alliberat les forces de l’empresa privada eliminant els estigmes confucians i marxistes contra la classe mercantil i ha cultivat un potent nacionalisme que combina orgull i humiliació en un relat que recupera la grandesa de la Xina.
Al llarg dels anys, el Partit ha ampliat la seva capacitat repressiva. Per a alguns, com la minoria ètnica uigur de Xinjiang, el gir del país cap a un autoritarisme dur ha implicat la devastació de famílies senceres i la destrucció de pràctiques culturals i religioses i d’estils de vida. En altres casos, amb la por a la repressió n’hi ha prou per tenir-los a ratlla. És impossible saber quants xinesos desaproven el règim. En privat, molts de classe mitjana expressen les seves frustracions, però molt pocs s’atreveixen a dir-ho en públic.
És el 9 d’agost, exactament 302 dies abans de l’examen d’ingrés a la universitat, i Li Qiucai està molt nerviós. A les aules de l’Escola Secundària de Huining, a la província nord-occidental de Gansu, els professors ja els estan collant. Aquesta escola és un autèntic planter d’estudiants rurals amb les millors qualificacions. Als passadissos hi ha cartells que avisen els alumnes que ara han d’aguantar una mica de dolor per evitar “una vida de sofriment”.
Des que fa dos anys el Qiucai va començar a assistir a l’escola, la seva vida ha sigut una nebulosa: té classe fins gairebé les 10 de la nit, amb una breu pausa el diumenge. Tot plegat té com a objectiu el mes de juny del 2019, quan el Qiucai serà un dels 9 milions d’estudiants que es presentaran a un examen que constitueix el nucli de la meritocràcia xinesa: els que treuen més bons resultats reben un passatge directe al somni xinès. “Només tindré una vida millor si trec bona nota a l’examen”, assegura el Qiucai.
A la Xina potser no hi ha res tan vinculat a la mobilitat social com l’educació, sobretot l’examen d’ingrés a la universitat, conegut com a gaokao. De tota manera, si el gaokao és un símbol d’oportunitats, també és un instrument de control social. Els experts assenyalen que és una tàctica governamental força intel·ligent agafada del keju, el sistema d’avaluació confucià amb què durant més de 1.300 anys es van seleccionar els funcionaris del govern. Ja a la Xina dinàstica, el keju conferia al govern una aura de meritocràcia perquè estava obert a tots els homes. Però només l’1% dels que s’hi presentaven superaven l’examen per al grau més alt perquè pocs tenien prou temps i diners per preparar-se.
A la Xina moderna, sumida en la corrupció, el gaokao es considera un examen relativament imparcial i incorruptible, i això vol dir que els que no l’aproven no acostumen a culpar-ne el govern. Yong Zhao, professor de ciències de l’educació de la Universitat de Kansas, diu: “Gràcies al gaokao el govern pot dir: «Si no te’n surts, només tu en tens la culpa perquè no t’hi has esforçat prou». És una poderosa arma de govern”.
L’espectacular augment d’alumnes que acaben la secundària obliga el Partit Comunista a crear més llocs de treball. I han redoblat les queixes perquè el sistema encara deixa els alumnes de les zones rurals en inferioritat de condicions. Els criteris per a l’accés a les universitats continuen afavorint enormement les elits urbanes, i la qualitat de l’educació secundària a les zones rurals és més baixa. I encara que les escoles com la de Huining mantenen els estudiants concentrats en el gaokao, cada vegada n’hi ha més que opten per un altre camí per tirar endavant: presenten una sol·licitud per afiliar-se al Partit Comunista.
La influència xinesa a les pel·lícules de Hollywood
A la versió original de la pel·lícula nord-americana Aurora roja sobre la Guerra Freda, es veuen enemics xinesos que envaeixen una ciutat dels Estats Units. Això va enfurismar Pequín. Finalment, la distribuidora Metro-Goldwyn-Mayer es va gastar fins a un milió de dòlars per esborrar frame per frame la presència dels soldats xinesos al film i substituir-los per nord-coreans.
La Xina exerceix una enorme influència sobre la manera com el gegant asiàtic és representat a les pel·lícules que es fan als EUA. El govern xinès vol agafar el control de la seva narrativa global i presentar una imatge més amigable i menys amenaçant de la Xina al món. I Hollywood hi ha sucumbit per l’espectacular augment d’espectadors a la Xina i per la reducció de la taquilla als Estats Units a causa de la competència d’Amazon i Netflix. Però això està tenint conseqüències.
Per exemple, els creadors de la comèdia d’acció Pixels volien mostrar a la pel·lícula com uns extraterrestres feien volar pels aires una part de la Gran Muralla Xinesa. Però directius de Sony de seguida van témer que aquesta escena podria evitar que el film s’estrenés a la Xina, així que finalment van preferir que a la pel·lícula aparegués com es dinamitava el Taj Mahal, a la Índia.
Tot plegat també explica que en l’actualitat sigui difícil la producció de films com Set anys al Tibet, que mostra la brutalitat dels soldats xinesos contra la població tibetana i va ser una de les millors cent pel·lícules produïdes el 1997. També aquell any es va estrenar Kundun, de Martin Scorsese, que és una simpàtica biografia dels primers anys de vida del Dalai Lama a la Xina de Mao i el seu posterior exili a l’Índia. “No tornarem a veure més pel·lícules com aquesta”, adverteix Larry Shinagawa, que és professor a la universitat internacional Hawaii Tokai, especialitzada en estudis asiàtics i nord-americans. Està en joc que un film es pugui estrenar a la Xina. “Cal explicar bé la història de la Xina”, ha insistit el president del gegant asiàtic, Xi Jinping, deixant clar com han de ser els films perquè no fereixin la sensibilitat de les autoritats del país.
Pequín també ha incrementat la seva influència a Hollywood amb el finançament de pel·lícules. Entre el 1997 i el 2013, la Xina només va ajudar a finançar 12 dels cent millors films produïts per Hollywood. Durant els últims cinc anys, en canvi, ha cofinançat fins a 41 pel·lícules. A més, durant el primer trimestre d’aquest any, els ingressos en taquilla van ser superiors a la Xina que als mateixos Estats Units. Per tant, tancar el mercat xinès a les pel·lícules nord-americanes podria ser simplement devastador per al sector.
“Tenim un mercat enorme i volem compartir-lo”, va advertir l’any 2013 a Los Angeles Zhang Xun, llavors president de l’empresa estatal China Film Co-Production Corp. “Volem imatges positives de la Xina”, també va afegir. I això és el que Hollywood està fent actualment.
